Encara queden 'cinemes paradiso'

Poc sap de conciliació l’empleat de cine que treballa “les festes, la Pasqua i el Nadal,” lamentava Alfredo a la mítica pel·lícula ‘Cinema Paradiso’. Allò era passió i obligació. Però hi ha encara els qui engeguen el projector per pur amor al setè art. Dels 136 cines oberts a Catalunya, segons dades de l’Institut Català d’Empreses Culturals, 47 pertanyen a cadenes multisala i una quarantena són finançats per les arques municipals. La resta exploren fórmules de supervivència com el voluntariat de Cinebaix a Sant Feliu de Llobregat i el Kursaal de Penelles, l’ús de les noves tecnologies per guanyar-se el públic com La Calàndria al Masnou, o el cooperativisme del Zumzeig a Sants.

Xavier Bachs corre entre sales i cabines cada cap de setmana. És el president del’Associació Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat  i juntament amb una quinzena de voluntaris manté viu aquest cèntric cine des de 2005. El tancament dels antics cines Guitart va desencadenar en un moviment veïnal per recuperar-lo: “Vam aconseguir que l’ajuntament comprés l’edifici i ens vam constituir com a associació per reobrir-lo”, relata. “Érem funcionaris, mestresses de casa, okupes... Vam aprendre a fer de projeccionistes sobre la marxa” recorda aquest professor de secundària jubilat d’aquests tretze anys plens d’anècdotes: “Un dia un espectador ens va avisar que l’actriu feia 10 minuts que era cap per avall”, comenta divertit.

Cinebaix ha sobreviscut a la digitalització dels projectors que va tancar 700 sales a Espanya. “Va ser molt dur. Les distribuïdores finançaven la conversió de les grans cadenes però nosaltres no sortíem rendibles”, recorda. Van invertir 360.000 euros a digitalitzar les seves cinc sales. També van aprofitar butaques d’altres cines clausurats i pupitres d’una escola per a les taules del bar. La renovació va portar més públic: “Ara les distribuïdores ens persegueixen”, explica.

Cinebaix combina les produccions comercials amb el cine independent i cites com la Mostra de Cinema Internacional del Baix Llobregat que començarà el 8 de novembre. Tot just quatre quilòmetres el separen delsmulticines Splau però les seves entrades a sis euros i l’afecte de la comarca juguen al seu favor: “Som de Molins i venim perquè ens agrada el projecte”, explica Eva Tarrida, que assisteix a una sessió de dissabte juntament amb la seva mare i el seu fill.

Tornada a la vida els diumenges a la tarda

Penelles (Lleida) és famosa pels murals de ‘street art’ que esquitxen els seus carrers. Des de maig és també un dels sis municipis catalans amb menys de mil habitants que tenen cine. La reobertura del Kursaal va ser televisada pel programa ‘Volando Voy’ de Cuatro. “Va estar obert fins que el meu pare va morir el 2005. Quan la productora em va proposar recuperar-lo no sabia com reaccionarien els veïns”, comenta la propietària, Anna Vilaltella. El programa va portar les butaques i el projector i Vilaltella va reformar la sala: “Ha tornat la vida al poble els diumenges a la tarda. La gent gran s’arregla per venir i els nens veuen la pel·li des del galliner com feien els seus avis”, afegeix.

L’associació de festes de Penelles administra el Kursaal i cobra una quota mensual de cinc euros als abonats. Dels 473 censats que té el municipi, 175 ja són socis. Vilaltella prefereix no parlar dels costos de la reforma, “va ser en honor al meu pare”, diu i confia que el cine s’autofinanci amb els abonats. “Els cines són un centre de vida social als pobles”, remarca. Des de maig, un nou grafiti dedicat a la cèlebre pel·lícula italiana adorna l’entrada del Kursaal.

Xarxes socials i venda ‘on line’

Les rialles descontrolades dels nens són habituals a la sala de La Calàndria de El Masnou. “Oferim una programació familiar i estrenes que sabem que funcionaran”, explica Max Nadzirov, propietari del cine juntament amb Mohamed Driouech. Altres pel·lícules es projecten a partir de la segona setmana d’estrena per reduir costos i mantenir les entrades a set euros. Nadzirov i Driouech van començar a treballar a la sala quan eren adolescents. Quan el seu antic cap es va retirar fa any i mig, es van posar al capdavant. L’edifici és propietat de la fundació La Calàndria, una antiga mutualitat dedicada a finalitats socials: “Van acceptar el nostre projecte perquè ens van veure joves i amb entusiasme”, explica Driouech, de 28 anys. Nadzirov en té 27.

En pocs mesos han renovat l’entrada, la pantalla i el so amb ajuda de la fundació; són actius en xarxes socials i han començat la venda d’entrades al seu web. “La gent torna quan inverteixes els seus diners”, explica Driouech. En les pròximes setmanes proposaran a l’Ajuntament una col·laboració perquè subvencioni noves reformes que exigeix la llei: “Ens agradaria que valorés més aquest cine. La sala és increïble i ve gent de pobles veïns”, explica Driouech. Quant a la competència, no temen les multisales: “S’emporten els adolescents però tornen passats uns anys” explica Nadzirov. Per a ells, l’amenaça actual del cine són els canals de pagament com Netflix i HBO, tot i que són optimistes: “El cine s’ha recuperat de moltes crisis i ho tornarà a fer”, confien.

L’avantatge de la proximitat

Notícies relacionades

Dos presidents, a 550 metres i sis mesos sense parlar-se

Sánchez promet a les víctimes de la dana un funeral d’Estat a València

El Zumzeig, ubicat al barceloní barri de Sants, és el primer cine cooperativa de Catalunya. I l’únic fins ara. Va obrir les seves portes fa dos anys amb un sistema de so, instal·lacions i imatge superiors a moltes sales de la ciutat. Aposten per programació independent i arriscada. El propietari de la sala, Esteban Barnatas, va cedir l’espai a set cooperativistes, professionals i amants de la gran pantalla. Ara en són cinc i es recolzen en una xarxa de trenta voluntaris. L’entrada ordinària costa 7 euros.

El balanç és positiu: “Hem entrat en el circuit de festivals de cines de la ciutat i hem arribat nous públics”, comenta Anna Brufau, que porta la coordinació i la programació. Per al Zumzeig, la competència és en “l’oferta cultural de qualitat que hi ha a Barcelona”. En vista de l’amenaça de les cadenes de pagament el seu escut és la proximitat: “El nostre públic és més fidel pel model de proximitat que promovem”, destaquen. En el Zumzeig són famoses les tertúlies que se celebren al bar després de cada sessió.