S'inicia a València la recerca de treballadors captius desapareguts en el franquisme

Per molt poc es van deslliurar els ossos de l’agricultor de La Alcarria Mariano Vicente Vicente de la mossegada de la pala excavadora quan l’Ajuntament de València, llavors presidit per Rita Barberá, va reformar als 90 el cementiri de la ciutat per construir sobre fosses comunes velles uns nínxols per a morts nous. Els activistes de la memòria històrica van aconseguir parar les obres. A tocar de la vorera d’un d’aquests blocs de nínxols hi ha la fossa comuna que aquest dimecres es converteix en fita d’una investigació pionera en matèria de memòria històrica a Espanya.

Hi jeuen vuit cossos. Era una d’aquelles tombes que el Consistori dedicava a indigents i persones sense família; només que un dels ocupants almenys, el llaurador Mariano Vicente, mort el 1941 als 45 anys, sí que tenia família. En aquesta petita fossa arraconada de València els familiars de Vicente pretenen realitzar una exhumació per recuperar-ne les restes.

Amb això posaran fi a una recerca de dècades del parador de qui, en el brancatge familiar, és besoncle d’Asunción Vicente, professora de Belles Arts de 45 anys que ha recorregut arxius militars i penitenciaris fins a trobar una pista del seu parent. "És l’únic que podia fer per ell", diu des de Guadalajara.

Avui, l’Asunción i la seva parella han viatjat a València per entrevistar-se amb el delegat del Govern, el socialista Juan Carlos Fulgencio, un dels polítics de l’Administració central amb més sensibilitat acreditada pels temes de la memòria, i amb l’alcalde de la ciutat, Joan Ribó, de Compromís. A tots dos els exposaran la seva sol·licitud.

Treballs forçats

Les investigacions de la memòria històrica a Espanya han inclòs ja els amagatalls dels assassinats en descampats i cunetes de la rereguarda de la guerra civil; també les fosses comunes dels afusellaments posteriors a la rendició de la República, i fins i tot la repressió del franquisme contra els opositors de la dictadura atrapats en els maquis una vegada acabada la II Guerra Mundial... però encara té una fosca assignatura pendent que a València es comença a cobrir: el parador dels reus de treballs forçats que no van tornar mai a casa.

Mariano Vicente és tècnicament i, en tota la seva dimensió, un desaparegut. De sobte va deixar d’escriure a la família des del camp de concentració i ni el seu pare, el Lorenzo, ni els seus dos germans petits, el Telesforo i el Martín, en van saber més. El 7 d’abril del 1939, acabada la guerra, va tornar a casa seva al poble de Val de San García (Guadalajara), i al cap de pocs dies, el 25, la Guàrdia Civil es va presentar per emportar-se'l a presó. No hi va haver retorn.

El Mariano va estar tancat un any a la presó de Cifuentes, i d’allà, després del judici sumaríssim celebrat entre el 24 i el 29 de febrer del 1940 a Brihuega, el van portar a un batalló de treballadors forçats condemnat a sis anys i un dia. La seva primera destinació, l’agost del 1940, va ser el Campament de Treball Penitenciari de Belchite (Saragossa), regit pel Patronat de Redempció de Penes per Treball, que prestava mà d’obra captiva a la Direcció de Regions Devastades del franquisme, que va reconstruir pobles, carreteres, canals i ponts destruïts per la guerra. A Belchite havien d’aixecar un poble nou.

Un avi a la trinxera

Quan la dictadura el va sotmetre a consell de guerra, no van poder atribuir al Mariano Vicente delictes de sang. Les acusacions van girar entorn del paradoxal delicte d’"auxili a la rebel·lió", tan obscenament repetit en els judicis de l’època. En el cas del Mariano va consistir a tenir idees socialistes i haver exercit l’ocupació d’agutzil per a l’Ajuntament republicà del seu poble, a més de cedir la seva pròpia casa per a hospital de sang de soldats de la República, amb qui, segons els acusadors, s’avenia.

Mariano Vicente no va ser un combatent destacat a les files de l’exèrcit roig, ja que era massa vell per córrer empunyant un fusell Mosin-Nagant amb alguna efectivitat pels camps de Toledo, la seva zona de combat. De fet, era un dels que a les trinxeres anomenaven "avis", i escarransit, a més: 1,52 de talla. Amb 42 anys complerts, la República el va reclutar el 38 en moments desesperats, quan, juntament amb la quinta del biberó, va anar al front la quinta de la garrota.

La família de Mariano Vicente sap per tres cartes que en conserva que, a més, va estar fent treballs forçats a Quinto, a la Ribera Baixa de Saragossa. Les cartes, amb atapeïda lletra en quartilles groguenques, donen una idea eloqüent, malgrat la censura carcerària, de les privacions que va passar el penat.

Cartes de pres

El 14 de juliol del 1940, un mes abans que l’enviessin al camp de treball, el Mariano escriu des de la presó desesperat per les mancances, la brutícia, els polls que torturaven els captius. Demana a un germà que li enviï "deu pessetes per comprar sabó per poder rentar la roba, ja que comprendràs que vaig escàs de tot. Si tinc alguna muda que comprengueu que pugui utilitzar me l’envieu, ja que ja estic advertit per la direcció de la presó que em mudi més sovint, sota pena d’aïllar-me dels altres, i això per a mi és molt penós".

Per a un pres de l’època podia ser una tortura igual de dura la ronya que l’aïllament per falta d’higiene. L’1 de desembre del 1940, ja des de Quinto i en un dels hiverns més durs del segle, el Mariano tornar a escriure a la seva família dient que les 25 pessetes que li han enviat "m’han donat la vida, m’he comprat una muda completa, perquè em gelava de fred". El pres aprofita la missiva per demanar una manta: "Em fa molta falta".

A l’última carta, enviada el gener del 41, el reclús demana diners, "algun paquet amb alguna cosa de menjar", altre cop la manta i unes espardenyes". Estant en aquest estat de privacions, sotmès a les penúries del camp de treball, a la gana i al fred, el que la família podia enviar-li poc podia posar remei al seu constant deteriorament.

El 28 de juny del 1941, de sobte i sense que figuri que l’hagi sol·licitat, al Mariano se li concedeix la llibertat provisional. La sortida del camp de concentració comportava la pena de desterrament i el Mariano és enviat a passar-lo a València. Però allà, extenuat i famolenc, no va aguantar gaire. Més aviat gairebé gens: al cap de 12 dies la policia local el recull d’una vorera mig mort. Tenia com a domicili el 80 del carrer Quart, unes casetes d’eines, aixades i sacs del jardí botànic.

Mariano Vicente va ingressar a l’Hospital Provincial de València afectat d’una tuberculosi òssia que va contreure als camps de treball, i d’un dejuni continuat i letal. A l’hospital no es va salvar. Divergeixen els informes pel que fa a la mort i enterrament, el 24 de desembre del 1941: l’hospital diu que és per la malaltia òssia, i l’arxiu del cementiri que per caquèxia,l’estat terminal de desnutrició i debilitat pel qual passaven també els presos dels camps de concentració alemanys. Mariano Vicente va arribar a les portes de la mort sent ja un esquelet.

Presos a l’hospital

El cas de Mariano Vicente "obre multitud d’incògnites", assenyala Matías Alonso, coordinador del Grup de Recuperació de la Memòria Històrica de València, que ha ajudat decisivament la família en les indagacions. Aquell estiu del 41, 30 captius més sobtadament afavorits amb la llibertat provisional ingressen a l’hospital valencià. "Sembla clar que a Mariano Vicente el porten des de l’Aragó a morir a València. Això fa pensar en una possible mecànica per desfer-se dels presos –diu Alonso–, eliminar sense que se sàpiga les víctimes dels batallons de treballs forçats, aquests petits Valle de los Caídos que hi va haver per tot Espanya.

Per descartar-ho, Alonso diu que caldria investigar els ingressos en altres hospitals del país, i les circumstàncies en què arribaven els malalts. "Però això requereix mitjans, temps..."

Asunción Vicente explica que, el 2014, als arxius de consells de guerra que guarda la caserna saragossana de San Fernando, la primera vegada que va poder revisar l’expedient del seu besoncle, va sentir una cascada d’emocions. "Veure escrita la seva història de pròpia mà de funcionaris és una trista sensació. Però també em va donar una estranya alegria de trobar-lo per fi".

Per a Asunción la recerca s’havia convertit en un objectiu vital que no tenia la comprensió d’una part de la família "ja sigui per deixadesa o per ideologia". A l’artista l’afligeix que, quan parla de la fosca mort del seu parent, "molta gent canvia de conversa". La figura del germà del seu avi ocupava quotidianament el seu pensament. L’Asunción va arribar a pintar-lo en un quadre amb les referències que li havien explicat els qui el van conèixer. El conserva com a record. L’atzar va voler que l’exposés en un centre cultural de Cifuentes, que va ser, precisament, la presó on va estar.

Notícies relacionades

«Des que l'amic Pedro Sánchez ens fa propaganda, el Valle de los Caídos s'omple»

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

A la pintura va col·locar un home ajagut a l’herba, sota una pomera. Un testimoni de l’època li va explicar que portava una jaqueta groga quan se'l va emportar la Guàrdia Civil. Per aquest detall, l’Asunción acostuma a portar-li flors grogues a la fossa comuna, pati 10, zona vella del cementiri de València.

A la terra, sobre la tomba, la neboda neta ha posat una pedra que va agafar de les ruïnes del que va ser la casa del Mariano, a Val de San García. I a la roca una placa d’acer, en què es llegeix: "Mariano Vicente Vicente. Va morir per la llibertat. Sobre aquesta pedra que va ser de la casa teva, a la teva casa eterna. Descansa en pau. No t’oblidem".