La primera nit al carrer d'una dona sense sostre

La primera nit que Yolanda Galmes va dormir al carrer va saber com d’intensa podia arribar a ser la por. Havia arribat de Màlaga a Barcelona per buscar feina i no coneixia ningú. S’allotjava a casa d’un amic, però quan se li van acabar els diners es van trencar l’amistat. Una tarda, cap a les set, la va fer fora de casa seva. La Yolanda es va trobar al carrer sola i el desànim que va sentir el va ofegar aquella nit en alcohol. "No m’hauria imaginat mai que acabaria així. Estava desorientada. No sabia on dormiria. Mirava els portals i em preguntava en quin podia estar més segura", explica.

Algú li va proporcionar uns cartrons i li va recomanar que s’arrecerés a l’entrada d’un pàrquing. "Em vaig estirar i quan ja no vaig sentir sorolls, vaig tancar els ulls. Em vaig tapar el cap per passar desapercebuda... només podia confiar que no em passés res", explica. La va despertar el soroll d’una moto i el fred, "el mes de març de l’any passat en va fer molt", recorda. "No sabia que per dormir al carrer necessitava una manta", aclareix, plena d’innocència. Després va sentir el lladruc d’un gos i, a continuació, el so continuat del trànsit.

Mudar-se

En el mes i mig que la Yolanda va viure al carrer buscava llocs segurs per passar la nit. "Em feia por que algú m’identifiqués sempre al mateix lloc", explica. I afegeix: "Al carrer no et protegeix ningú", insisteix. Dormint al ras es passa por, i molt, "que et violin, que robin, que s’aturi un cotxe a prop teu. Tot et fa estar de guàrdia", explica. Per això, les dones busquen espais protegits per passar desapercebudes, per ser invisibles, per ocultar-se de les mirades. A la Yolanda també la protegia els seus cabells curts, "em tapava molt perquè no sabessin si era noi o noia", explica. El destí va fer que un dels llocs més ben condicionats fos la porta dels serveis socials de Nou Barris. Una cantonada protegida del fred i amb poca llum per no veure res ni ser vista.

També va dormir sota el sostre d’algun alberg, però la protecció i la seguretat que li aportava tenir una empara se la regatejaven alguns inquilins. Un home, perquè l’allotjament era mixt, es va arrogar la potestat que la Yolanda era part de les seves propietats i pretenia que consolés altres homes en sòrdides aventures nocturnes.  

Monedes per a l’esmorzar

Notícies relacionades

Les pluges tornen a partir de demà i podrien ser copioses

La concertada catalana, la més cara i menys finançada

La Yolanda, amb 40 anys, va patir al carrer situacions extremes, de clarors i ombres. Recorda com algú li deixava al costat dels cartrons unes monedes per a l’esmorzar, com una monja li portava una bossa amb fruita i també com grups de nois que passaven cantant tornant de fest, abaixaven les veus al veure-la adormida. Tanmateix, guarda altres imatges menys agradables, com quan un grup de joves va passar pel seu costat fent puntades de peu amb crits d’”¡aixeca’t, gandula!"

De vegades, la sort, menys del que seria aconsellable, també s’atura en les persones en risc d’exclusió social. Això és el que li va passar a la Yolanda. Cada matinada, a trenc d’alba quan Clara Naya passava amb la moto per anar a treballar la seva mirada s’aturava a la silueta que formava el cos de la Yolanda estirat a terra. Naya comentava a la seva companya Beatriz Dengra com li impactava la situació: "Avui l’he vist, ahir, no. I així molts dies", explica. Un dia la Yolanda va deixar d’estar sola perquè la Clara i la Beatriz la van acollir a la seva xarxa solidària, la de l’associació Lola, No Estàs Sola, que elles han creat. El dia de l’entrevista, a la Yolanda la vida li va mostrar un primer somriure: va trobar feina d’ajudant de cuina i s’ha mudat a una habitació.