La lluita del Mateo i el Lucas, els bessons transsexuals

"Era molt complicat, com lihavíem de dir a la gent que les que veien no érem nosaltres, per això ens vam deixar portar, que era més senzill”. Aquest 'deixar-se portar' que narren els bessons Mateo i Lucas Ocón era seguir la seva vida com Lucía i Natalia, segons el cos que els va tocar al néixer. Però ja de petits tenien clar que no, que la imatge que els tornava el mirall no era la correcta per més que es posessin talons. Per això, el 2013 van dir adeu a la seva melena arrissada i van començar el trànsit d'una forma senzilla i natural. Avui, convertits als Twin Brothers, expliquen a Youtube com va ser el seu procés per normalitzar-lo i ajudar altres nois i noies transsexuals.

Sorprèn la calma que desprenen al parlar des de casa seva, a Torre del Mar (Màlaga), i la normalitat amb que parlen de les traves que van trobar pel camí fins que, el novembre del 2015, van obtenir el seu carnet d'identitat ja amb nom de nois. Aquell dia van sentir que per fi, davant la llei, eren els homes que feia anys que se sentien. Tota l'estona parlen de la seva fortuna. No sols pel suport familiar, sinó també per travessar un procés complex de la mà d'una altra persona que sentia exactament el mateix i alhora. “Mai en vam parlar, però des del primer moment sabíem que érem iguals, i ho donàvem per fet”. “Ens trèiem mútuament els llaços”, rememoren entre rialles.

"Em mirava al mirall i no em veia"

El seu és un cas únic a Espanya, almenys el primer que s'ha fet públic. Amb tres anys ja plantejaven que eren nens, “i vam tenir sort, perquè els nostres pares ens van deixar expressar-nos com érem”. No entenien ben bé per què els altres no els tractaven igual que a la resta de nois, i somiaven que trobàvem “la poció” que de grans els permetés ser, simplement, el que eren. Al pati del col·legi preferien jugar a la pilota, i van aprendre a controlar el seu cos per no haver de passar la incomoditat d'anar al bany escolar de les noies. Pitjor va ser a l'adolescència, quan van tractar de dissimular les formes que els començaven a aparèixer: roba ampla, caminar encorbat…

 “No podíem negar el que la gent veia, i com que per als altres érem noies masculines, érem lesbianes”, explica el Mateo, i es van buscar parelles femenines. No tenien gaire clar què els passava, i van decidir “fer el més senzill o el que semblava més lògic”, no rebel·lar-se i “sobreviure” en aquell món, convençuts que el desassossec se'ls aniria del cap. Es van deixar cabells llargs, es van maquillar, van usar talons. El Lucas fins i tot va arribar a encadenar diverses feines com a hostessa. Eren acceptats, però la seva ment no parava de bullir.

“La meva mare deia que no ens reconeixia”, explica el Mateo, “em mirava al mirall, i no em veia”. 2013 va marcar el punt d'inflexió. Estaven irascibles, malhumorats. I sense necessitat de moltes paraules, els dos germans ho van parlar. Tenien 24 anys, i van decidir que havia arribat el moment de buscar una solució.

Trobar "la poció"

Notícies relacionades

Transsexuals condemnades al carrer

Sandro Rosell i els seus amics especials de presó: dos funcionaris, dos exinterns i un capellà

El metge de família va ser qui els va dir la paraula màgica: transsexualitat. “Va ser un respir: necessitava que algú amb bata ens digués què ens passava”. D'allà van ser derivats a la Unitat de Trastorns d'Identitat de Gènere de l'Hospital de Màlaga, on recorden la sensació de haver d'estar permanentment demostrant el que eren i la perplexitat que els qüestionessin perquè entenien que un germà influïa l'altre. “És injust que per ser el que som depenguem de l'informe psicològic d'algú que no ens coneix, com si haguéssim de convèncer-los”, retreu. Estalviant per saltar-se els lents temps de la sanitat pública, en a penes dos mesos de consultes psicològiques privades van aconseguir el necessari informe –la llei andalusa del 2014 ja no ho requereix— per iniciar el tractament hormonal. També pel privat es van realitzar una mastectomia, i ara estan en llista d'espera per extirpar-se l'úter.

A l'iniciar el tractament hormonal va ser quan ho van explicar als pares, i amb ells van compartir l'alegria dels primers canvis físics, com la barba. “La meva mare potser hauria volgut que fóssim d'una altra forma, perquè és més senzill ser com la majoria”, però creuen que sempre ho va saber. “I ara ens veu feliços”. Conscients del que els esperava, van decidir gravar un vídeo en el seu últim dia com a noies, per normalitzar la seva història i compartir la seva experiència, orientant qui estigui passant pel que ells van viure i van superar junts. Molts pares els han felicitat per ajudar-los a explicar el que suposa assimilar ser una persona transsexual. Diplomats en Relacions Laborals, tots dos s'enfronten ara al repte més gran, obrir-se un futur en el mercat laboral i trobar família. L'altre, el de trobar la poció, ja el van superar.