Manuel Barbero: "Els Maristes han comprat víctimes per silenciar-les"

–¿Per què ha escrit el llibre?

–Molts no entenen el perquè de la meva lluita. Ve de la meva infància, jo també vaig patir abusos. I volia denunciar la hipocresia dels polítics i institucions, que et donen el copet a l’esquena i després et deixen sol. Ni el fiscal ni el jutge ni la policia s’han interessat pels correus que he rebut de les víctimes, no han volgut implicar-hi els Maristes. 

–¿L’indigna més la no implicació dels Maristes que els abusos comesos per Joaquim Benítez?

–És així. Benítez és una persona més o menys malalta o dolenta, però a la institució alguns han permès un dany irreparable i no se’ls persegueix. La fiscalia no ha volgut saber on es van cometre els abusos, quant van durar... El cas més gran de pederàstia a Espanya i s’obra així.

–Vostè retrata la seva dura infància.

–Érem vuit germans amb un pare alcohòlic i una mare incapaç d’estimar. Conèixer la meva dona va ser la meva salvació. Reconec que tinc carències afectives, l’amor que no he tingut i que m’ha costat exterioritzar amb els meus fills. 

–Ser un fill no desitjat el va marcar. 

–La frase favorita de la meva mare era: «Si ho arribo a saber, tinc els meus tres fills grans i em cuso el cony». Cada dia ho repetia. Fa molt mal.

–¿Han llegit el llibre la seva mare i els seus germans? 

–No hi tinc relació. Quan van sortir els abusos no es van preocupar del meu fill. Fa dos anys que no em parlo amb la meva mare i em dol. ¡Si no ha sabut ser mare com ha de saber ser àvia! És l’única persona que m’ha qüestionat, dient-me que era mentida això dels abusos, que estava fent molt de mal al barri. Només li importa què diran. 

–A vostè el van violar als 11 anys. 

–Sí, estava amb el meu germà bessó i jo vaig entrar en un camió; ell es va salvar. Vaig sortir plorant però no l’hi vaig dir. Crec que al saber-ho deu haver sentit una certa culpa.

–El va mantenir en secret durant anys. ¿Entén els que no denuncien?

–Sí, va ser el meu secret fins que li va passar al meu fill Toni i l’hi vaig explicar. Es va quedar impactat i ens vam abraçar. Em va preguntar com vaig girar full i li vaig dir que per supervivència. Havia de treballar per sobreviure.

–¿La lluita és pel seu fill o per vostè?

–És la indignació de dir: ¡una altra vegada ha passat! ¡No pot ser! El meu fill no volia denunciar-ho, li resultava molt dur, però jo ho creia necessari. 

–Explica que encara li pesa la culpa per no haver protegit el Toni.

–Ell em culpa i jo també culpo la meva família per no haver-me acompanyat i donat amor. Però com li dic al meu fill, ell té una família, jo no vaig tenir ningú. La culpa em fa seguir treballant per restablir el dany i la confiança amb Toni. La confiança entre familiars i víctimes ho és tot.

–Quan va saber dels abusos va anar a casa de Benítez per matar-lo, ¿què l’hi va impedir?

–Que va trigar molt a sortir de casa seva. L’estava esperant a fora del cotxe, amb una pala al seient, però va trigar molt i em va fer recapacitar, pensar en els meus fills i en la meva dona. 

–¿Li resulta alliberador que Benítez vagi a la presó?

–És encoratjador que el fiscal demani 22 anys, encara que nosaltres ho vegem curt. Però segueixo pensant en totes les víctimes a les quals no han donat resposta. ¿Com pretenem que la gent denunciï si quan ho fan se’ls deixa abandonats? El meu fill quan va declarar es va sentir com un delinqüent. Se li va qüestionar que fos veritat, això és terrible per a les víctimes. Es va tractar millor Benítez que el meu fill.

–¿Com està el Toni? 

–Fa tres mesos que està bé. Va estar tres anys amagat a la seva habitació, ho va passar molt malament. Ara ha volgut sortir a Shootball, el documental de Fèlix Colomer sobre el cas Maristes.

–Vostè va mantenir una llarga conversa amb Benítez, ¿què es van dir?

–Volia que em confessés que els Maristes ho sabien i m’ho va dir. Va voler justificar-se dient-me que el seu pare era alcohòlic, que també havien abusat d’ell. La seva vida té molts paral·lelismes amb la meva. Però jo intento fer el bé i ell va fer el mal. 

–¿I el seu altre fill què diu?

–Està fins als nassos del tema. Ell també va anar als Maristes, i li va anar fantàstic. També va tenir de professor Benítez, però aquest sabia a qui acostar-se. Li va tocar al Toni, que també va patir bullying. Els altres xavals es van adonar que Benítez abusava d’ell i li deien maricon... A vegades és més dur el maltractament psicològic que el físic. El meu fill es va enfonsar.

–¿Quina és la seva pròxima batalla? 

–Revelaré tots els correus que he rebut en un dossier que enviaré al Congrés, el Parlament i a l’ONU. Perquè hi ha moltes més víctimes, el doble o triple de les que han denunciat. I he format l’associació Mans Petites, al carrer de Castelao, 127, de l’Hospitalet, per atendre les víctimes. S’han de treure la llosa de sobre, parlar, denunciar, per crear una societat més sana on gent com Benítez no tingui cabuda.

–¿Què és el que més li ha sabut greu? 

–El silenci dels Maristes, hi havia gent que ho sabia, i a més han pagat a les víctimes per fer-les callar. Al documental apareix el vicari provincial de l’orde, Pere Ferré, reconeixent que han comprat víctimes; jo li truco dient si poden arribar a un acord amb mi igual que amb les víctimes de Badalona i em diu que sí. És una pràctica habitual. Un descontrol que han tapat les administracions. Em pregunto si la investigació policial no ha pecat de por pel gran nom de Maristes. 

Notícies relacionades

Manuel Barbero: un pare coratge

El fiscal no proposa que se citi a declarar cap responsable dels Maristes

–Diu que el seu fill ara està orgullós de vostè. ¿És la seva gran victòria?

–Sí, és el millor premi. Que el teu fill et digui que has fet una cosa per ell.