I va arribar un vaixell carregat amb aigua

En l'última gran sequera, entre el 2007 i el 2008, la ciutat va rebre un navili amb 2 hectòmetres de subministrament procedent de Tarragona

L'episodi va obrir també un enfrontament territorial

I va arribar un vaixell carregat amb aigua

DANNY CAMINAL

2
Es llegeix en minuts
María Jesús Ibáñez

Només s’han de retrocedir nou anys per trobar l’episodi de sequera més greu que ha viscut Barcelona (almenys en la seva història moderna), el que va transcórrer entre l’estiu del 2007 i la primavera del 2008, i per comprovar com la gestió de l’aigua segueix sent un assumpte espinós amb el qual cap polític vol topar. Transvasaments, vaixells carregats d’aigua, inversions milionàries per construir dessalinitzadores a cuita-corrents. Les lliçons d’aquella sequera no haurien de caure en sac foradat.

La primera encara perdura en el subconscient dels barcelonins. ¿Qui es renta avui les dents amb l’aixeta oberta? Les campanyes de sensibilització i d’estalvi van deixar empremta i Barcelona va sortir de la crisi sent una de les grans ciutats del món amb menys consum d’aigua. Les primeres alertes les va llançar l’aleshores president de la Generalitat, José Montilla, que a mitjans de desembre del 2007 va viatjar a l’embassament d’Olian (Alt Urgell) per fer-se una foto davant un pantà que començava a agonitzar i per avisar que s’acostava «una sequera sense precedents». Allà mateix va anunciar que la Generalitat ja s’havia posat mans a l’obra per accelerar la construcció de plantes dessalinitzadores.     

Però el que realment es va accelerar va ser la necessitat d’aigua potable a la Catalunya que se subministra del sistema de les conques internes, les províncies de Barcelona Girona, on residien cinc milions de persones. I l’enginy dels tècnics de la Conselleria de Medi Ambient, encapçalats pel seu titular, Francesc Baltasar (ICV).

Unes estaques misterioses

Notícies relacionades

Havien passat poques setmanes de la visita de Montilla a l’Alt Urgell, quan a pocs quilòmetres d’Oliana van aparèixer unes sospitoses estaques de fusta. Els veïns del municipi de Prats i Sansor (Cerdanya) de seguida les van relacionar amb un hipotètic transvasament del riu Segre cap a Barcelona, que podria aprofitar canonades ja perforades a l’interior del túnel del Cadí per passar de la conca de l’Ebre a terres barcelonines. Tot i negar-ho en un primer moment, Baltasar va acabar admetent que es preparava un transvasament i que aquest previsiblement havia d’estar operatiu quan acabés la campanya de regs dels pagesos de Lleida i Tarragona. En tot cas, va matisar, la infraestructura que s’havia de construir no havia de suposar, va insistir, «un transvasament com es pretenia fer amb l’Ebre o com altres» [en referència a CiU] proposaven al Roine». El matís no va tranquil·litzar les comarques afectades, que van reaccionar amb manifestacions de protesta. Si el conseller que venia de les files d’ICV (els més ecologistes) parlava de transvasar aigua, malament rai, van pensar.  L’embolic territorial estava servit.

Però mentre es valorava el transvasament (i com que seguia sense ploure), Medi Ambient va optar per una altra solució imaginativa. La Generalitat va organitzar un sistema de transport marítim d’aigua potable que havia de portar 2,6 hectòmetres cúbics d’aigua procedent d’Almeria, Tarragona i Marsella. El primer i únic navili que va atracar al port barceloní amb aquesta missió va arribar el 13 de maig del 2008. Quan el polèmic conseller Baltasar es disposava a sortir de romeria cap a Montserrat per demanar a la marededeu que obrés el miracle, van arribar les precipitacions. El juliol del 2009, quan es va inaugurar la dessalinitzadora del Prat, una de les infraestructures més potents d’aquesta mena del sud d’Europa, les reserves d’aigua ja s’havien recuperat de la crisi.