Morta en vida

Juana Escudero va morir el 13 de maig del 2010 per una insuficiència respiratòria i està enterrada al cementiri de San Rafael de Màlaga al nínxol 4.938. És ella, ben viva, qui ho explica amb cara d’estar-ne tipa. Perquè el que hauria de ser una notícia feliç, la seva no mort, per a ella s’ha convertit en un autèntic calvari burocràtic que li dificulta coses tan simples com anar a un metge o renovar el carnet de conduir. Ja no parlem de demanar un préstec. Ara, un jutge de Màlaga ha declarat nul·la la inscripció de la mort i ha autoritzat l’exhumació de les restes de la persona enterrada amb el seu nom per demostrar que no és ella i posar fi a l’estrambòtica història.

Tot va començar fa sis anys, quan Juana, que viu a Alcalá de Guadaira (Sevilla), va anar a urgències per tractar-se d’una malaltia. A l’introduir la seva targeta sanitària en el sistema, el doctor es va quedar perplex: l’ordinador la donava per morta. Per sort, el facultatiu –que casualment era el seu metge de capçalera i la coneixia– la va seguir atenent, pensant que devia ser un error informàtic que s’acabaria solucionant amb el pas dels dies.

Bancs i la Seguretat Social

Però no va ser així. Van anar a la Seguretat Social, on els van confirmar que efectivament constava que la persona amb el seu número de DNI, nom i data de naixement havia mort. El mateix els van comunicar en altres instàncies oficials, i li van advertir fins i tot que podria ser sancionada per usurpació d’identitat. Des d’aleshores, es mou acompanyada d’una fe de vida notarial, la mateixa que va haver de presentar per arreglar els papers al quedar-se viuda, renovar el carnet de conduir o tramitar la pensió de jubilació. La seva mort la rondava en qualsevol tràmit que hagués de fer. Ironies de la vida, els únics que no li posaven pegues a aquesta suposada mort eren els bancs i la Tresoreria de la Seguretat Social, que li seguien cobrant factures, hipoteca o la quota d’autònom.

El cas es va agreujar el 2016 quan va anar a renovar el DNI. Els agents li van comunicar que la seva tomba era a Màlaga. Van trucar al cementiri i els van confirmar que, efectivament, Juana Escudero, amb el seu número de document d’identitat, estava enterrada allà. De fet, al no pagar ningú el manteniment del nínxol aquest havia sigut desallotjat, tal com es va comunicar al BOE. Una publicació del nombre d’expedient de mort que va contribuir a donar més oficialitat a la seva defunció. No va servir de res que la família s’esgargamellés assegurant que hi havia un error. Sense ordre judicial no els podien donar informació.

Ella, que té al mòbil una foto de la seva austera làpida, assegura que mai ha estat a Màlaga, ni coneix a ningú allà. La família sospita que la persona enterrada –un tràmit que segons els han comentat es va fer sense DNI i mitjançant certificat del jutjat– pot ser un familiar, potser una germana amb qui va perdre el contacte fa molt temps i el nom de la qual té la mateixa inicial, i que van ser els seus acompanyants els que la van identificar malament. Per això, no ha dubtat a demanar sense èxit tota la informació que el cementiri tingui sobre aquell cadàver, i fins i tot s’ha ofert a fer-se proves d’ADN per aclarir d’una vegada la història. La prova genètica es farà ara, després de l’exhumació del cos realitzada dimecres per ordre d’un jutge, i les mostres del cadàver es cotejaran tant amb Juana com amb els seus fills.

Notícies relacionades

Una dona demana que s'obri una tomba per demostrar que està viva

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

No obstant, el seu advocat, el despatx Fernando Osuna, sospita que hi pot haver alguna cosa més, algú que hagi intentat una suplantació amb intenció maliciosa. «La normativa d’inhumació és rigorosa, cal aportar certificats, documents, fins i tot un familiar ha de reconèixer el cos», apunta Osuna, assenyalant que qui ho fes va haver de falsificar algun d’aquests documents. Sospiten d’un home que convivia amb la germana de Juana. Just ara, amb l’ordre judicial, podran accedir a la documentació  del cementiri per comprovar com es va dur a terme l’enterrament i qui el va fer.  

«Ja no és només la incomoditat o dificultat a l’hora de fer tràmits, sinó també el desassossec psicològic», subratlla el lletrat sobre la dona.