Innovació educativa a l'extraradi

El primer que va fer Helena Aznar quan va arribar fa tres anys a la direcció del col·legi públic Magraners de Lleida va ser retirar tots els llibres de text. «Els vam treure per raons econòmiques, perquè una gran majoria de les famílies de l’escola tenien problemes per pagar-los», argumenta la docent. Una decisió tan dràstica va obligar els mestres d’aquest centre educatiu situat en un extrem dels Magraners, un barri perifèric de la capital lleidatana molt castigat per l’última crisi econòmica, a impartir les classes de manera diferent de la convencional. «Ens vam haver d’adaptar a les noves condicions i vam decidir fer-ho amb un format innovador, buscant metodologies que fossin estimulants per als nostres alumnes», comenta Aznar.

«El fet de no comprar llibres de text ha sigut el pas definitiu cap a la innovació en moltes escoles a les quals van fills de famílies molt castigades per la crisi», reflexiona Joan Maria Girona, membre del consell de formació de l’associació pedagògica Rosa Sensat. A Catalunya existeix, assegura Girona, una renovació educativa d’extraradi, que va néixer de la necessitat de «combatre el fracàs escolar dels estudiants més vulnerables» i que està creixent al marge del focus mediàtic que concentren organitzacions educatives com Escola Nova 21 o els Jesuites.

«Hi ha vida fora d’aquestes entitats, molta vida», proclama Marta del Campo, directora de l’institut escola de la Mina, un altre barri amb serioses dificultats socioeconòmiques situat, en aquest cas, a Sant Adrià de Besòs. «I també hi ha una llarga tradició innovadora en entorns molt diferents», assegura la docent, que considera fonamental que qualsevol projecte pedagògic de canvi «compti amb la implicació de tota la comunitat educativa (el professorat, els estudiants, les famílies i el barri), a la qual ha de retre comptes».

Nens que van a classe perquè volen anar-hi

L’escola que dirigeix a Lleida Helena Aznar és un centre que la Conselleria d’Ensenyament ha qualificat de màxima complexitat socioeconòmica, «amb una proporció important de l’alumnat d’ètnia gitana i amb famílies que ho han passat molt malament aquests últims anys», detalla la docent. Aquí, fins fa poc, l’absentisme escolar començava en molts casos pels mateixos pares, «que molts dies, per diferents raons, s’oblidaven de portar els fills al col·legi». «Ara, en canvi, tenim nens de tercer de primària que venen sols al col·legi, per iniciativa pròpia, encara que els seus pares estiguin dormint. I ens diuen que és perquè tenen ganes de veure què passarà aquell dia a classe», explica orgullosa la directora.

També treballa la innovació d’extraradi, i amb resultats amb molt d’èxit, l’escola Joaquim Ruyra de l’Hospitalet de Llobregat, que es va constituir ja fa uns anys en una comunitat d’aprenentatge i que obté puntuacions excel·lents en les proves de competències bàsiques de primària que realitza anualment el Consell Superior d’Avaluació de Catalunya.

La utilització de metodologies educatives innovadores com a eina contra el fracàs escolar no és nova. «El 1978, les quatre escoles que llavors hi havia a la Mina ja treballaven per projectes, comptaven amb aules de psicomotricitat i aules taller i hi implicaven les famílies», relata Girona, que va ser professor durant diverses dècades en aquella complicada zona. «Se’n va dir escoles d’acció especial, perquè anaven més enllà de l’educació, i van ser el resultat de moltes hores de reflexió prèvia, després que els mestres veiéssim que posar els alumnes en un pupitre i davant una pissarra no era la manera d’incentivar-los», afegeix.

La pràctica d’aquests professors ve a confirmar el que van apuntar investigadors dels EUA i el Regne Unit, que van constatar que els estudiants que aprenen mitjançant programes que treballen habilitats com l’autonomia, la motivació i les competències socioemocionals dels alumnes «poden arribar a guanyar, cada curs escolar, l’equivalent a uns vuit mesos de progrés acadèmic», explica Miquel Àngel Alegre, analista educatiu a l’Institut Català d’Avaluació de Polítiques Públiques (Ivàlua).

Escoles que són refugis

És clar que amb els mètodes tradicionals, els alumnes més fràgils es deconnecten i acaben en el fracàs escolar», corrobora José Luis Lalueza, investigador del Grup de Recerca en Desenvolupament Humà, Intervenció Social i Interculturalitat de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Lalueza fa 19 anys que treballa en projectes amb escoles desafavorides i, entre d’altres, ha arribat a la conclusió que «s’ha de fer que l’escola sigui una experiència amb significat per al nen». La convivència als centres que apliquen metodologies col·laboratives o per projectes «millora de forma important» i això redunda, al final, en l’èxit escolar de la quitxalla.

«Els problemes per a aquests nois no estan en el col·legi o en l’institut, que són més aviat un lloc de refugi. Els problemes són a fora: en famílies moltes vegades desestructurades, en situacions d’ansietat o d’agressivitat causades per aquestes situacions», reflexiona el professor de la UAB, que actualment treballa en un projecte per posar en marxa una ràdio juvenil amb alumnes de l’institut escola El Til·ler, a Barcelona, i la col·laboració d’estudiants universitaris.

La mobilitat del professorat

Notícies relacionades

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Una dessalinitzadora flotant al port de BCN evitarà portar vaixells amb aigua

Un dels principals reptes que afronten aquests centres és l’alta mobilitat dels professors. Com que no són llocs de treball còmodes, no és rar que cada any hi hagi canvi de personal. «Intentem suplir-ho amb un pla d’acollida als nous mestres, que preveu que, per exemple, els que arriben treballin durant un temps per parelles amb un veterà», explica Marta del Campo, de la Mina.

Aquesta alta rotació de docents també té els seus avantatges, diu la directora de l’institut-escola. «Totes les persones que arriben noves aporten la seva experiència, el seu punt de vista, i així el projecte pedagògic del centre es pot enriquir», diu.