Només el 15% dels fills d'immigrants viuen millor que els seus pares

Son immigrants per obligació, perquè, a diferència dels seus pares, ells no van triar sortir dels seus països a la recerca d’una vida millor. Ells ja van néixer aquí, o hi van arribar de molt petits. I malgrat això, molts segueixen sentint-se estrangers. La segona generació d’immigrants és el focus sobre el qual avui es concentren les polítiques migratòries i d’integració de la majoria de països occidentals. Que la cèl·lula gihadista que va atemptar a Barcelona i Cambrils la formessin nois d’aquesta segona generació, en teoria adaptats al dia a dia de qualsevol jove de Ripoll, obliga com a mínim a interrogar-se sobre què s’està fent malament.

«Passada la gran onada dels anys 90 i de la primera dècada dels 2000, en què el més urgent va ser donar una acollida als nouvinguts, ara el gran repte és treballar amb aquesta segona generació», subratlla Consol Prados, que va ser regidora d’Afers socials a l’Ajuntament de Mataró, un dels que primer va posar en marxa a Catalunya accions per a la integració dels nens de les reagrupacions familiars. Posteriorment, durant uns mesos del 2006, Prados va ser també secretària d’Immigració de la Generalitat.

Catalunya, amb una població que va augmentar un 20% en un període de12 anys només per l’arribada d’estrangers, «encara té marge de millora pel que fa a la integració», admet l’ara secretari de la Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania, Oriol Amorós. ¿On convé insistir? En l’educació i en la igualtat d’oportunitats o ascensor social, que són la clau del «èxit del procés migratori», assenyala Amorós. 

«Les primeres generacions d’immigrants van patir situacions realment molt dures, duríssimes, però les acceptaven sense protestar perquè havien sigut ells els que havien pres la decisió d’emigrar del seu país d’origen», reflexiona Amorós. «¿Però què passa amb els seus fills, que no van escollir venir? Tristament, és cert que sovint encara se’ls exclou, malgrat que són persones competents, perfectament capacitades per moure’s en les dues cultures, la d’origen i la d’acollida», assenyala el secretari de Migracions, que cita algunes excepcions (la de l’escriptora Najat el Hachmi o la de l’activista Miriam Hatibi, per exemple).

ELLS I NOSALTRES 

Tot i els anys de convivència, encara es parla d’«ells» i de «nosaltres». I per si les barreres culturals (i ideològiques) no fossin suficients, només ha faltat que a sobre el col·lectiu immigrant hagi sigut un dels més castigats per la crisi. «Encara que el 70% dels joves fills de pares estrangers estan emancipats de les seves famílies, la veritat és que el 45% de les llars que han creat aquests joves viuen en condicions de pobresa», segons observa el sociòleg Xavier Martínez-Celorrio a l’estudi Trajectòries socials i integració dels joves acabats d’arribar a Catalunya, publicat el mes de juny del 2015. I el que és més greu: «només un 15% d’aquests joves, milloren socialment respecte als seus pares i pateixen el doble de descens social que en el cas dels joves autòctons», adverteix.

«¿Per què no hi ha més immigrants treballant als serveis públics? ¿Per què no es regula el preu de la vivenda perquè deixin d’existir els barris gueto? ¿Per què quan s’acaba el temps de compartir una activitat als espais públics, als col·legis, als casals, tots tornem a la vida segregada?», es pregunta Amorós. La cohesió és responsabilitat de tots, dels que ja eren aquí i dels que van arribar més recentment.

ESCOLA SEGREGADORA

L’escola, per molt que la Generalitat ho minimitzi assegurant que també hi ha concertades que escolaritzen nens de pares immigrants, encara segrega els alumnes segons el seu nivell adquisitiu i el seu origen social, com va tornar a denunciar fa uns quants mesos el Síndic de Greuges. I el món laboral segueix distingint els aspirants a ocupar un lloc de treball pel color de la pell. «O pel seu lloc de naixement, ja que, per exemple, per optar a una plaça de funcionari segueix sent requisit tenir la nacionalitat espanyola», assenyala el secretari d’Immigració.

Les estadístiques diuen que «els joves immigrants suporten pitjors condicions laborals i pitjors feines. Segueixen trajectòries d’atur, precarietat i inserció laboral precoç [es posen a treballar abans, amb estudis més curts], mentre que, contràriament, els autòctons tendeixen a seguir trajectòries més lentes en l’accés al treball», perquè passen més temps al sistema educatiu, constata l’informe dirigit pel sociòleg Martínez-Celorrio.

Aquesta mateixa investigació, elaborada a partir de la informació de l’Enquesta de Joventut de la Generalitat de Catalunya del 2012 (l’última disponible a hores d’ara), arriba a la conclusió que com menys temps dura l’etapa educativa d’un jove i com més precari és el seu lloc de treball, més elevada és la seva taxa d’alteritat, és a dir més allunyat se sent de la societat d’acollida. «Hem construït un indicador sintètic d’integració, combinant variables com el sentiment de pertinença, valors ideològics, oci, socialització amb altres joves i ús del català», afirma el sociòleg.

«Per molt que aquests joves de la segona generació hagin assistit a escoles catalanes, ser immigrant segueix sent un fet determinant per a ells: si et sents una merda en un context de merda, el que fas és reaccionar. Normalment a la contra», adverteix Jordi Bernabeu, psicòleg especialitzat en adolescents en risc dels serveis de salut de l’Ajuntament de Granollers. 

El procés que experimenten aquests joves «és complex –insisteix Bernabeu–, perquè són persones que viuen aquí, que han anat aquí al col·legi, però que han sigut educats encara amb les pautes d’allà». La recerca d’una identitat pròpia, sobretot en un moment vital tan difícil com l’adolescència, és el que els empeny a la radicalització. 

Notícies relacionades

¿Com es fa la inserció?

Tres de cada 10 nens tenen mal de panxa ‘fantasma’

«Alguns opten per unir-se a bandes que els fan sentir part d’una comunitat; altres busquen els seus iguals a través de pàgines web relacionades amb el gihadisme i hi ha també la que es queda embarassada, perquè així té alguna cosa que és seva, en aquest cas un fill», assenyala el psicòleg, professor també a la Universitat de Vic (UVic-UCC). «Les seves expectatives personals, amb aquests relats de vida, són realment escasses», afegeix.

«És un fenomen multidimesnional, que implica educació, feina, vivenda,  salut... I en què els ajuntaments, el món local, estan fent un esforç verdaderament ingent, per atendre tant els individus com els barris on es van instal·lar aquestes persones», subratlla Consol Prados. I encara que en el transcurs dels últims anys les administracions superiors s’hi han implicat més fermament, aquest esforç, assenyala Prados, «van haver d’assumir-lo inicialment els ajuntaments, les escoles i les entitats socials en solitari, sense gaire ajuda».