Escac al capitalisme: l'esperit de la vaga de Roca

Els que es pensaven que els últims espeternecs del franquisme es precipitarien amb l’últim alè del Caudillo topaven de morros amb la realitat fins i tot un any després, quan les circumstàncies donaven pàbul a l’amenaça del dictador de deixar-ho tot lligat i ben lligat. En aquest escenari s’ha d’acoblar la reacció dels més de 4.500 treballadors de la fàbrica Roca de Gavà, que el novembre de 1976 iniciaven una vaga de gairebé tres mesos amb un rerefons que tenia tant de reivindicació per les seves precàries condicions laborals com d’insurrecció contra 40 anys de tirania quotidiana.

    

Aquesta setmana es compleixen quatre dècades del final d’una protesta històrica, com ha recordat l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona (ICAB), que dijous va organitzar una taula rodona amb cinc dels lletrats que van representar els treballadors. «La xerrada és de gran actualitat pel paral·lelisme de situacions adverses de la classe obrera de llavors i d’avui, i per la forma diametralment oposada que es va afrontar als anys 70 i ara, quan en teoria resulta més fàcil organitzar la protesta, però no és així», resumeix Mireia Montesinos, presidenta de la comissió de defensa dels drets de la persona de l’ICAB i presentadora de l’acte.

   

 Més dificultat, sens dubte, havien d’afrontar els advocats de llavors, que desenvolupaven la seva tasca en un entorn encara amb tics totalitaris, així com els treballadors, que a l’anar als despatxos laboralistes feien «un pas de ruptura» per ometre els serveis jurídics gratuïts del sindicat vertical, va recordar Joan Lluís Jornet, un dels ponents.

  

 Però l’ànsia de llibertat dels obrers els portava a desmarcar-se de tot indici de franquisme i fins i tot «un sector va començar a renegar del rumb de CCOO», el gran sindicat de llavors, va recordar Jornet. «Va ser la màxima expressió del moviment obrer, radical, assembleari i autogestionat», va destacar l’exlletrat.

L’espoleta va saltar en la negociació del conveni, amb una vaga de 24 hores després de la qual l’empresa va acomiadar els representants elegits pels treballadors, que no reconeixien l’autoritat del sindicat franquista CNS. Els obrers mantenien el pols davant de l’empresa amb una assemblea diària, la convocatòria de vaga inalterable i denunciant els acomiadaments davant Magistratura.

    La gosadia dels trreballadors de Roca i de la seva organització assembleària va inspirar les revoltes obreres del port de Barcelona, de la firma biscaïna d’accessoris Tarabusi o del sector de la construcció en diversos punts de l’Estat. I a l’agitació social se sumava el període polític més violent de la història recent del país, amb accions terroristes d’extrema dreta (matança d’Atocha) i esquerra (ETA i GRAPO).

  

 La sentència de la Magistratura va ser un èxit per als treballadors: reconeixia l’autoritat del comitè de vaga com a interlocutor i ordenava la indemnització dels delegats fulminats al declarar improcedent el seu acomiadament. Encara que mai va readmetre els acomiadats, la companyia acceptava millorar les condicions dels treballadors. «La paradoxa és que va ser el punt culminant del moviment obrer assembleari i el principi del final del seu èxit», va dir August Gil Matamala, un dels advocats que va prestar els seus serveis als obrers.

 

   Jornet va recordar que el seu periple del 76-77 va reforçar la seva vocació envers dels més desafavorits i que la cooperativa era ideal «perquè un company arribés on un altre no podia», dues de les màximes que inspirarien la seva carrera i la fundació del Col·lectiu Ronda. Però, l’experiència no va ser tan reveladora per als moviments de base, «que van decaure des d’una Transició tancada en fals», explica Jornet.

Notícies relacionades

Roca acomiada part de la seva plantilla a Gavà

ERC-Gavà demana aprofitar el centenari de Roca per reivindicar les lluites socials

  

 Gil hi va coincidir, però va matisar que en els últims anys, amb el 15-M i l’antiglobalització, han tornat l’assemblearisme, la democràcia directa i l’apoderament popular. I espera que, «si s’aporten bases ideològiques més sòlides», rebroti l’esperit de Roca i de l’època en què el moviment obrer va posar en un compromís el capitalisme.