"La meva filla vol demandar la DGAIA"

És la història de David contra Goliat. David són Vero Santapau, Salvador Nos i Sergio Haimovich, i Goliat, l’Administració catalana, concretament la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA). En els tres casos el desemparament es va produir arran de separacions conflictives de la parella. I tots els menors van ingressar en centres tutelats per la DGAIA i narren les seves penalitats. 

    Ells són dels pocs casos que han pogut recuperar els seus fills després que la Generalitat decretés un desemparament. Molts llancen la tovallola abans de reclamar els seus fills davant un jutge. Hi ha dues raons: falta de recursos econòmics per pledejar contra la DGAIA o perquè el procés és tan dolorós, llarg i frustrant que moltes famílies es queden a la cuneta.

    La Vero a penes ha tingut temps per assaborir el retorn de les seves filles. Les va recuperar l’1 d’agost gràcies a una sentència a favor seu dictada per l’Audiència Provincial de Tarragona a finals de juliol. «Les he esperat durant tres anys i dos mesos», recorda aquesta mare coratge amb la veu entretallada. «Hem passat un calvari, una tortura», diu. Les petites, que quan van sortir de casa tenien 12, 9 i 6 anys, han estat ingressades en un centre residencial d’acció educativa (CRAE). «Em van dir que hi serien només dos mesos argumentant que no les podia cuidar pels meus problemes de salut –relata la Vero–. No era veritat: jo tenia una nova parella que em podia ajudar amb les nenes». Ara la mare i les petites van al psicòleg per desenredar la pena que els corroeix per la reclusió forçada.

Cuirassa per sobreviure

La història de Sergio Haimovich és especialment dramàtica perquè mentre aquest ginecòleg d’un hospital públic de Barcelona portava nens al món, la Generalitat li retirava els seus. Les seves filles tenen ara 18, 15 i 13 anys. «La gran vol demandar la DGAIA per danys injustificats», assegura. El Sergio explica que la seva filla s’ha posat una cuirassa per sobreviure. Durant el temps que va estar tutelada no es va poder relacionar amb la seva germana petita, de 4 anys. «Els van prohibir parlar entre elles en hebreu, els van tallar els cabells i els van esborrar la història». Va lluitar fins al final per recuperar-les. «No hi ha un dolor més gran que quedar-te sense les teves filles», explica. Però el pitjor va ser «que l’Administració no atengués les seves  raons i mantingués que no s’equivocava». Haimovich es pregunta: «Si jo assumeixo errors en la meva feina, ¿per què no la DGAIA?». 

    Advocats, pares i entitats que defensen els interessos de la infància critiquen que l’Administració aboni cada mes uns 4.000 euros per l’estada de cada menor en un centre tutelat i no destini la mateixa quantitat perquè «les famílies puguin atendre els seus fills, però amb ells a casa».

Notícies relacionades

Famílies trencades per la retirada de nens denuncien greus atropellaments del sistema

El paper de l'artteràpia en cures pal·liatives: “Per a ell era una manera d'expressar les seves emocions”

    El fill de Salvador Nos va entrar al centre Santa Rosalia de Teià als 11 anys i hi va complir els 12. El xaval, amb una claredat impròpia de la seva edat, només es va plantejar un objectiu: «¿Què he de fer per sortir d’aquí?», apunta Salvador. El seu fill va estar al centre 136 dies i la seva història va donar origen al llibre 136 dies al niu del cucut (Editorial Acidalia), de Ceneta Pi.

    Salvador i el seu fill van presentar contra la Generalitat una reclamació de responsabilitat patrimonial per danys morals per la «resolució administrativa» dictada per la DGAIA que va desembocar en el desemparament. Es va admetre a tràmit el 2014 i, encara que es va fer la instrucció, encara no s’ha resolt.