Desapareguts i oblidats

Diana Quer és un dels 14.000 misteris als quals cada any familiars, amics, policies, jutges i detectius busquen resposta. Nens, adolescents, adults i gent gran que un dia van desaparèixer i l’absència dels quals angoixa els seus familiars. Ments torturades a les quals els psicòlegs intenten donar consol i a les quals, de vegades, alguna premsa groga contribueix a fer embogir. Fernando García, el pare d’una de les tres nenes assassinades a Alcàsser l’any 1992, és el malson de tothom qui té una persona desapareguda al seu voltant. Primer, perquè ningú es vol imaginar que un ésser estimat tingui un final com el de la Míriam. Però també perquè poques persones poden assegurar que la seva salut mental resistiria la bandada de voltors que es van arremolinar al voltant del Fernando.

Com comenta el periodista Paco Lobatón, el seguiment informatiu d’aquest fenomen funciona a onades. Els primers dies, sobretot si es tracta de menors, es genera un gran desplegament. Però quan la gran onada ha arribat a la sorra, i encara que el cas en qüestió no s’hagi resolt, perd l’interès, baixa la marea, els micròfons, les càmeres, les llibretes i els bolígrafs corren cap a una altra banda i la platja queda pràcticament deserta. Només hi queden amics i familiars que, a diferència de lectors, oients i espectadors, no poden girar full perquè els seus drames personals continuen sense haver-se tancat.

EL 93% APAREIXEN VIUS / Les comissaries espanyoles reben unes 14.000 denúncies anuals de desapareguts. La majoria de casos es resolen poques hores després: el 93% apareixen vius (la gran majoria en un termini de dues setmanes) i el 0,6 %, morts. ¿Què passa amb el gairebé 7% restant? Hi ha 100 casos que, cada any, queden per sempre sense resposta. Moltes de les denúncies presentades responen a desaparicions voluntàries: joves que es fuguen del centre de menors (alguns s’escapen 80 vegades en un any), adolescents que se’n van de casa en èpoques d’exà-mens o adults que deixen la seva família per començar una nova vida. Es consideren voluntàries les desaparicions de les persones que deixen una nota, que s’emporten les maletes o que acumulen més de tres desaparicions. Els diferents cossos de seguretat de l’Estat diferencien entre les desaparicions voluntàries i les d’alt risc. ¿I què entenen per alt risc? No només les que poden respondre a possibles assassinats o segrestos, sinó també els casos en els quals hi ha involucrat un nen o un adolescent (menys els que s’han fugat d’un centre de menors). També tenen aquesta categoria quan existeix perill per al desaparegut, com en casos de persones amb problemes psíquics que poden fer mal a algú.

MALTRACTAMENT INSTITUCIONAL / Durant molts anys els familiars havien afegit, a la seva angoixa, el maltractament institucional. Hi havia famílies que havien hagut de denunciar fins a tres vegades les desaparicions per culpa de la descoordinació entre cossos policials, per no parlar dels molts comentaris desafortunats que s’han de sentir quan van a posar la denúncia. «Desapareixen 1.500 nens a l’any. Quina importància té que n’hi hagi un altre», rememora amb amargura Juan García el comentari que li va etzibar un guàrdia civil quan li implorava que trobessin el petit Juan Pedro Martínez, a qui busquen des de fa 30 anys. Afortunadament, els últims anys, gràcies a la pressió de les associacions de familiars, s’han aconseguit algunes millores, com per exemple una base de dades compartida entre tots els cossos policials i un protocol comú d’actuació. Aquesta setmana el Ministeri de Justícia va acceptar que els familiars de desapareguts puguin ser atesos a qualsevol de les seves Oficines d’Atenció a les Víctimes. Una reclamació històrica i que, fins ara, només havia sigut escoltada a Catalunya, amb la creació l’any 2014 de l’Oficina d’Atenció als Familiars de les Persones Desaparegudes, dels Mossos d’Esquadra.

Els familiars saben que l’atenció dels mitjans de comunicació ajuda no només a difondre la imatge del seu desaparegut, sinó també que es destinin més efectius policials a la recerca (com es va veure en el cas de Marta del Castillo), però en alguns casos també pot enverinar la investigació, com va passsar en el cas de Cristina Bergua.

Notícies relacionades

El TC avala castigar les coaccions a les clíniques abortives

Brussel·les vol que X expliqui la reducció de moderadors de continguts

Els casos de menors són els que desperten més interès mediàtic (és evident que un nen de set anys, com Yéremi Vargas, si desapareix no és perquè hagi volgut iniciar una nova vida, sinó perquè li ha passat alguna cosa). Però amb prou feines recordem notícies de persones grans, amb malalties mentals com Alzheimer o demència senil, que es desorienten, no saben qui són i no tornen a casa seva o al geriàtric (tot i ser una realitat freqüent). 

Un dels motius pel qual el cas de Diana Quer ha sigut tan mediàtic és perquè es tracta d’una noia (acabava de fer 18 anys) que se sospita que ha pogut ser víctima d’un segrest o assassinat. Encara que és una tipologia poc freqüent dins la casuística de desaparicions, casos similars, com el de la barcelonina Caroline del Valle, han tingut una repercussió molt menor. I els seus familiars i amics, igual que els de molts altres desapareguts, viuen la seva absència amb la mateixa angoixa que la de la Diana, a la qual en molts casos hi afegeixen la sensació d’oblit.