L'hora dels deures

La Jana, la Laia, la Neus i l’Olatz estudien a l’Escola del Mar, un dels centres educatius que va introduir fa gairebé un segle les noves metodologies pedagògiques a la ciutat de Barcelona. Al col·legi, situat en una magnífica casa pairal del bar­ri del Guinardó («va pertà­nyer a un antic fabricant de teules», expliquen les nenes), tenen un teatre, cinc o sis espais de pati, un estany amb peixos de colors, una pista poliesportiva i fins i tot un planetari. Les tardes les dediquen a realit­zar projectes interdisciplinaris, a treballar per ambients, a participar en tallers o a celebrar assemblees i parlar de valors... I a penes posen deures. 

    «Bé si hem de dir la veritat, de deures sí que en tenim, perquè ens van posant algunes tasques, poques, perquè les fem nosaltres pel nostre compte», aclareix la Laia. «El que passa –intervé l’Olatz– és que al col·legi tenim una hora d’estudi cada dia i gairebé sempre acabem els deures en aquesta estona». D’aquesta manera, «molt poques vegades cal emportar-se feina a casa», afegeix la Neus.

    L’hora d’estudi de la qual parlen les noies, alumnes totes elles de sisè de primària, apareix en l’horari escolar com «l’hora de treball personal», detalla la directora Teresa Guillaumes. És un temps del migdia pensat perquè l’alumne aprengui de forma autònoma, «en el qual cada estudiant realitza una activitat individual: uns aprofiten per acabar els deures, alguns juguen a escacs i altres dediquen una estona a la lectura», explica Guillaumes. 

    Aquesta és una escola, prossegueix la directora, «que funciona entre tots, també amb els alumnes», que tenen encomanades diferents responsabilitats. La Jana, la Laia, la Neus i l’Olatz són membres de l’equip de Protocol, i aquest di­jous els ha tocat acompanyar els dos periodistes que visiten el col·legi.

Centre gairebé centenari

L’Escola del Mar, que es va fundar el 1922 a la platja de la Barceloneta, «perquè estava pensada per a nens amb malalties respiratòries», diu la Jana, va recalar en l’actual edifici del Guinardó el 1948, «després d’haver estat també uns anys a Montjuïc», continua la nena. Va ser una de les escoles ideades per l’Ajuntament de Barcelona, a través de la Comissió de Cultura creada el 1916, per portar una educació pública i de qualitat als fills de les classes populars de la ciutat, llavors amb altes taxes d’analfabetisme.

Notícies relacionades

Rushdie, la llibertat d’expressió i ‘abril’

Va aixecar el cap

    La desaparició de l’immoble originari de l’escola, sota les bombes durant la Guerra Civil, no va suposar la desaparició de «la filosofia sota la qual es va crear», assegura la directora. Així, al llarg de la seva trajectòria gairebé centenària, cada curs ha mantingut «un nom propi i cada nom té la seva història», intervé la jove Olatz. Els de sisè, per exemple, són alumnes del Garbí, «que a més de ser un vent, era un llibre del fundador de l’escola, Pere Vergés», puntualitza la Laia.

    Una altra de les tradicions del centre és la distribució dels alumnes per colors. «Quan arribes al col·le, te n’assignen un, blau o verd, i és el teu color quan es fan activitats de tota l’escola, com les carreres de banderes», expliquen les nenes. A cada classe hi ha alumnes dels tres equips. La Jana, la Laia, la Neus i l’Olatz són del blanc, diuen amb orgull. Aquesta fórmula serveix, entre altres coses, perquè els nens es relacionin amb companys d’altres cursos i formin equips de diferents edats. La relació intergeneracional es reforça també amb les parelles lectores i amb els apadrinaments entre estudiants.