"Mama, tinc Alzheimer i em vull acomiadar de tu"

La vida ha tractat Beni Piedrabuena, de 76 anys, sense pietat. Li van arrabassar la joventut i ara li faran el mateix amb la vellesa. “Si hi ha infern, és aquí a la terra”, sentencia. Ella va rebre un fort cop i quan ja no trontollava n'hi van propinar un altre. Beni ha viscut, durant 16 anys, el dia a dia de l'Alzheimer, al costat de Juan, el seu marit. Rient, plorant i respirant al seu costat des que als 48 anys li van comunicar que tenia la malaltia de la desmemòria. Llavors era la persona més jove que hi havia a l'Associació de Familiars de Malalts d'Alzheimer de Barcelona (AFAB). 

Juan ja se n'ha anat, però aquí s'ha quedat la Mari, la seva nena de l'ànima, a qui amb només 48 anys, ara en té 55,  la van informar del mateix diagnòstic i a la mateixa edat. “Al desembre farà set anys”, recorda. “Em podia haver passat a mi i no a ella” -i afegeix- “perquè el marit és una cosa i la filla una altra”, es justifica. Beni ha sigut la fidel cuidadora de la seva parella i ara es desviu amb la seva filla. “No sé què he fet, però la vida ha sigut molt injusta amb mi”, diu. Beni també va guanyar la batalla als 41 anys a un càncer molt agressiu, tant, que només li donaven nou mesos de vida.

PETONS A LA GALTA 

Quan es va assabentar que la malaltia s'havia fixat en la seva nena, a Beni Piedrabuena se li va enfonsar el món. Recorda que feia fred i plovia el dia que la Mari li va trucar per telèfon. Entre sanglots li va demanar que anés a casa seva perquè volia acomiadar-se'n. Beni es va alarmar, però no sospitava que rebria l'única notícia per a la qual no estava preparada: “Mama, tinc Alzheimer i vull acomiadar-me de tu perquè d'aquí poc temps ja no podré fer-ho”. I es van abraçar.

Reconeix que la seva filla ja no és ni l'ombra del que va ser. Està primíssima, “la malaltia se la menja”, explica. Mari parlava quatre idiomes i era secretària de direcció. “Ara ni tan sols es comunica i des de fa poc ja no fa petons, només acosta els llavis a la galta. Era molt bona, com ella no n'hi ha cap altra”, diu amb els ulls humitejats per la pena i la ràbia acumulada durant anys. Sap que no pot plorar davant de la nena. “Només quan estic sola, a casa meva”, apunta. A la seva vivenda, la seva única alegria l'hi proporciona Pitus, un canari que no para de cantar. El fotògraf m'ha dit: “Somriu, i li he respost, 'si no tinc res per somriure'”.

UN SOMRIURE

Moltes vegades quan està veient la televisió a casa seva, l'assalten sentiments de culpabilitat per no estar amb la seva filla i emprèn el camí de la residència on està la nena per regalar-li part del seu temps de descans. Beni entra al centre i amb una forçada veu cantadora pregunta: “¿On és la meva nena? Em busca amb la mirada i quan em veu obre els ulls i sospira. No pot expressar-se, però somriu. Jo crec que em reconeix. A vegades fa el petarrell i es posa a plorar”. Beni mostra el text d'una poesia perquè assegura que per a ella reflecteix aquesta tragèdia: ”Recorda que et necessito. Que el millor de mi ja va partir. No m'abandonis, quada't al meu costat. Estima'm, fins al final de la meva vida”.

Notícies relacionades

"Vaig renunciar a mi mateixa, em vaig abandonar, em vaig aïllar"

Els científics aspiren a prevenir l'Alzheimer abans de 10 anys

Beni explica que Juan era molt treballador i estava sempre pendent dels seus fills. "De la nit al dia no era ningú. Vaig tenir la sensació que em vaig quedar sense marit, però no em sentia viuda sinó que el veia com un nadó. Quan els meus fills li deien papa, no responia. Només atenia al nom de Joan, sempre l'havíem anomenat Juan, però ell amb la malaltia va tornar a la llengua materna, això em van explicar els metges”. Guarda com un tresor les fotografies del seu marit i de la seva filla i les treu per poder explicar els estralls que ha causat la malaltia en els seus éssers estimats.

Un retrat de Joan, Juan o papa presideix el menjador de la casa al districte de Sant Andreu a Barcelona. Beni es dirigeix a ell: "Digue'm on ets i si estàs bé, explica-m'ho que no tindré por". La ràbia s'apodera d'ella quan explica que una religiosa li va dir que al seu marit la malaltia l'hi havia enviat Déu i ella aïrada va respondre: "Si Déu és el nostre pare, un pare no hauria d'enviar aquesta malaltia a un fill".