El burquini: parlen les dones musulmanes

La peça de roba inventada per una dissenyadora australiana perquè les dones musulmanes poguessin anar a la platja sense destapar-se, l'anomenat burquini, va començar a comercialitzar-se fa 13 anys. Des d'aleshores s'ha anat estenent per tot el món sense generar cap mena de conflicte. Fins i tot l'han arribat a adoptar les socorristes australianes, potser per allò de marcar distàncies amb l'exhibicionisme descarat de ‘Los vigilantes de la playa’... Fins que fa unes setmanes les autoritats franceses van prohibir una festa organitzada exclusivament per a dones amb burquini en un parc aquàtic pròxim a Marsella.

Després l'han seguit diversos ajuntaments de la Costa Blava, que han vetat l'ús de la peça a la platja amb la imposició de fortes multes. Prohibició a què s'ha sumat un poble costaner de Còrsega, Sisco, després d'una batussa desfermeda perquè un grup de nois de la població va voler fer fotografies d'unes dones vestides amb el singular banyador.

L'última setmana s'han succeït declaracions dels alcaldes francesos i dels ministres del país veí, agitant el caldo de cultiu islamòfob generat per l'onada d'atemptats islamistes. Algun ha arribat fins i tot a comparar les banyistes amb terroristes. Les entitats religioses musulmanes han fet front a la febre prohibicionista, però les principals afectades gairebé no s'han deixat sentir.

A Espanya l'ús del burquini és mínim, fins i tot en zones amb alt percentatge de musulmanes entre la població, però sí que hi ha moltes dones que seguint la seva fe religiosa opten per banyar-se tapades de la mateixa manera que al carrer porten vel.

Totes coincideixen a reivindicar el seu dret de vestir com vulguin i viuen fastiguejades una altra polèmica més que se suma a les del burca o el vel a les escoles. La majoria es consideren afortunades de viure en un país, Espanya, on es respecta la diferència encara que a vegades, diuen, “ens mirin de manera estranya”. Ara temen l'efecte contagi. Aquí està la seva veu.

---

MOUNIA TBIB. Múrcia

"TINC DRET D'ANAR TAPADA" 

A la marroquina Mounia Tbib li encanta nedar, especialment al mar. Com que viu a Múrcia, moltes vegades s'acosta a la zona de Cartagena per capbussar-se en aquestes aigües practicant salt en aigües profundes des dels penya-segats. Pot semblar una activitat poc compatible amb les seves creences religioses, ja que pel carrer va tapada amb el vel islàmic, però ella assegura que se'n surt prou bé. 

No porta burquini, sinó un d'aquells vestits de neoprè que es fan servir per a entrenament de natació, especialment per a aigües fredes. “Els venen a Decathlon. Cobreixen tot el cos de dalt a baix, incloent-hi el cap, i també els també utilitzen els espanyols amb qui anem a nedar”, explica. A diferència dels espanyols, que quan surten de l'aigua se'l treuen per prendre el sol, ella se'n va al cotxe i es posa “la roba normal”. 

“Sóc creient i practico la meva religió. I vaig tapada, sí. Hi tinc dret. No he causat mai problemes a la platja a ningú i crec que tinc dret a anar tapada o en biquini. Això és la democràcia. La llibertat inclou això”, argumenta després de condemnar sense pal·liatius la prohibició del burquini a França. “Crec que s'ha de respectar la diversitat. No som capses de llet, tots iguals”, critica.

“Una peça de roba no és un arma”, diu una mica farta del debat. “Per a mi no és un tema interessant ni important. M'interessa més parlar del tema de la meva veïna, que és espanyola, té tres fills i no té feina, o dels joves del barri que es droguen. Això sí que són temes importants per a la societat “, sosté.

Fa nou anys que Mounia va arribar a Espanya per reunir-se amb el marit, també marroquí. Per la seva experiència personal creu que la gent “aquí té una mentalitat diferent de la de França”. “A vegades et poden mirar com de manera estranya, però la gent no sol criticar. No he tingut mai problemes amb els espanyols”, sosté. 

Tampoc creu en un islam construït a base d'imposicions. Les seves germanes, amb qui comparteix creença, no porten vel, una decisió que li sembla igual de respectable que la seva. “En el que ens hem de fixar és en el comportament, la vestimenta tant hi fa”, reflexiona. MANUEL VILASERÓ

---

NADIA. Barcelona

"ENCARA ÉS DIFÍCIL QUE ET CONTRACTIN DE CARA AL PÚBLIC SI VAS AMB VEL"

La Nadia és catalana de primera generació. Els seus pares, marroquins, van arribar a Barcelona el 1962, quan la capital catalana encara estava lluny de ser una ciutat cosmopolita i moderna. Una cosa que, als seus ulls, encara queda. "Treballo de dependenta i em passa molt que un cap estigui content amb mi però no em vulgui de cara al públic. Pel què diran", explica. Què diran pel vel, és clar. La Nadia, nascuda a Sants, és musulmana i als 17 anys va decidir "posar seny" i posar-se el vel. "Ho vaig decidir jo", subratlla. La seva mare, això sí, es va posar a plorar de l'emoció al veure-la per primera vegada amb el cap tapat --"era l'última de la família que quedava per fer-ho", recorda--. 

Sobre la polèmica de l'estiu al voltant del burquini, la Nadia ho té clar: "És una qüestió d'imatge". Als 40 anys, considera que les dones es poden banyar com els vingui de gust, i que no fan mal a ningú. "El que passa és que als propietaris dels parcs aquàtics no els agrada que hi hagi musulmanes tapades, per la imatge que dóna, pel rebuig que pugui causar en la resta de banyistes. Això dels motius de seguretat sona a excusa", prossegueix convençuda. 

"Moltes dones tenen problemes d'esquena i els aniria bé anar a nedar, però no van a la platja o a la piscina perquè no s'hi senten còmodes. El tema de destapar-se és un problema", assenyala la dona, que assegura que els banyadors sencers són una bona alternativa que no molesta ningú. "Fa temps que n'estic buscant un i el problema és trobar-ne, ¡i que són molt cars, diuen!", assenyala la dona, que sentencia que a Catalunya queda molta feina per fer. HELENA LÓPEZ

---

ZAINAB AASRI. Tarragona

“ÉS UNA POLÈMICA ARTIFICIAL PER CREAR MALES RELACIONS”

Zainab Aasri, gestora i traductora de 33 anys, creu que el “burquini és una polèmica interessada i artificial per crear males relacions entre les cultures". De fet, segons la seva opinió, aquest vestit de bany ni tan sols és una peça tradicional en cap país musulmà. És una mena d'invent que importa tan poc que ni tan sols és tema de conversa en el seu cercle: “No ens interessa, no va amb nosaltres”.

Ella i la seva germana, de petites, anaven amb la mare a la platja al vespre. La mare anava vestida, però ara, amb les filles ja grans, ja se n'està d'anar-hi. La Zainab sí que hi va i alterna biquini i banyador. Creu que si algú se sent molest per veure pell, la solució és “que no vagi a la platja i no la veurà”.

La prohibició del burquini en alguns municipis francesos li sembla “bé i malament”. Bé perquè veta el que per a ella és una peça estranya a la seva cultura, utilitzada per confrontar i dividir. Malament perquè en un país democràtic i laic com França “no hi ha d'haver debat sobre la vestimenta d'una dona”.

Que cadascú --més ben dit, cadascuna-- es vesteixi com vulgui. Amb un matís important: que “la roba ha de ser idònia en cada lloc”. Aquesta musulmana, orgullosa de ser-ho, creu que “les que es tapen han d'entendre la reacció dels que no hi estan acostumats; tampoc toleraríem, per exemple, un professor fent classe en calçotets”.

Preguntada per si les piscines haurien de reservar un temps només per a dones, contesta sense dubtar que no. “Les que estiguin incòmodes perquè hi ha homes, poden anar a gimnasos femenins. A Tarragona n'hi ha uns quants”.

A Aasri li agradaria que, en comptes de debatre sobre un tros de tela, es conegués més el contingut de la seva religió, que advoca per la pau i la convivència. Però ja que el debat existeix, fa una crida per abordar-lo amb “prudència” perquè "a una societat demòcrata se li exigeix respectar les llibertats de les persones, i a aquestes últimes, respectar els principis d'aquesta societat”. ESTER CELMA

---

MIMOUNTZ MOHAMED HAMMU. Melilla

“NO QUADRA QUE ELS ESPANYOLS SIGUIN XENÒFOBS. SEMPRE HAN TINGUT UN COR DIFERENT DE LA RESTA"

Mimountz Mohamed Hammu és melillenca i musulmana des de fa diverses generacions i els seus ancestres es remunten al poble berber. Amb aquest bagatge sap perfectament quina és la relació que els espanyols mantenen amb els seus veïns islàmics.

“No quadra gens que els espanyols siguin xenòfobs. Sempre han tingut un cor diferent de la resta. Espanya ha sigut sempre un país d'emigració i ara ho segueix sent. I als països a què ara emigren els joves els tracten tan malament com feien amb els seus avis”. Per aquesta raó no entén el rebuig que “el que és diferent” desperta cada vegada més al nostre país.

La jove treballa d'educadora social i és la presidenta de la Comunitat Islàmica Al-Ihsan de Melilla. Des del seu lloc observa alarmada com creix aquest rebuig a les xarxes socials i en el dia a dia al carrer. “Si portes vel, com jo, no és fàcil trobar feina. Fa poc vaig tenir problemes amb la foto del carnet d'identitat”, explica amb tristesa. També està perplexa amb la polseguera aixecada pel burquini. “¿A la platja cadascú va com vol, no? Hi ha qui porta vestit de bus, de windsurf o es despulla i ningú hi posa pegues”, afirma. Ella no sol anar a la platja però reivindica el dret de vestir com es vulgui en qualsevol indret. “N'hi ha que van de 'hippies', de 'hipsters', ¿per què jo no em puc tapar els braços i el cap? És la meva manera de veure la vida”, raona. MANUEL VILASERÓ

---

RAMIA CHAOUI. Barcelona

“QUE UNA DONA FACI UNA ENTREVISTA DE FEINA AMB VEL HAURIA DE SER NORMAL, I QUE UTILITZI BURQUINI, TAMBÉ"

Graduada en Administració i Direcció d'Empreses (ADE) per la Universitat de Barcelona, jove i emprenedora, ‘youtuber’ amb més de 6.400 seguidors a les xarxes socials. I musulmana usuària de vel. Ramia Chaoui, 23 anys, es va comprar el primer burquini ja fa un quant temps per internet i assegura que mai ha tingut problemes quan l'ha utilitzat. 

“El vaig portar en un parc aquàtic al Marroc i no se'm va fer cap estrip ni se'm va enganxar en cap tobogan”, afirma, després de comentar com és d'incomprensible per a ella que aquest vestit de bany estigui prohibit “per raons de seguretat” en algunes zones d'oci de la costa catalana.

Ella l'usa, argumenta, “per comoditat i perquè així les dones poden exercir el seu dret a la intimitat, cosa que fins ara era difícil”. “Sóc perfectament conscient que aquí, quan sóc a la platja, la gent em mira. Però la veritat és que només dura un moment... I si hi ha algú que insisteix a no treure'm els ulls de sobre, jo li dedico un somriure i ja està”, explica alegre.

La Ramia mostra una certa resignació a sentir-se observada. “Sí, des que em vaig posar el vel a l'institut”, indica. Per això, perquè porta tants anys donant explicacions, perquè vol normalitzar la cultura musulmana, els hàbits musulmans i sobretot la figura de la dona musulmana a Espanya, la Ramia va posar fa un any en marxa el seu canal a Youtube (ramiaschannel).

“No m'importa explicar tantes vegades com calgui com som”, proclama. “Crec que en certa manera estic fent una tasca pedagògica --i torna a somriure--. S'ha de normalitzar que una dona pugui anar a una entrevista de feina amb el cap tapat amb un vel, que se la vegi amb el mocador al cine o prenent alguna cosa amb els amics, i també que pugui anar a la platja amb burquini”, defensa.

El debat sobre el burquini s'ha encès aquestes últimes setmanes entre els seus seguidors. “Potser ara ja feia uns dies que no parlaven de nosaltres, els musulmans, i calia tornar-ho a fer”, diu amb un cert to d'ironia. “I l'Estat francès, amb el paternalisme habitual, sobretot amb la dona musulmana, ha donat un nou motiu de discussió”, hi afegeix. ¿Paternalisme? “És que ens fan sentir com si fóssim nenes… No, millor, com si fóssim tontes, com si no sabéssim escollir”, protesta.

La situació, prossegueix, ja està ara prou caldejada per “anar i prohibir el burquini”. “De totes maneres, el més terrible --denuncia-- és que es torni a instrumentalitzar la dona musulmana en un debat que és polític”. M. JESÚS IBÁÑEZ

---

FATEMA MOUJAHID. Errenteria, Guipúscoa

"LES FRANCESES PODEN BANYAR-SE AL MARROC COM VULGUIN"

Fatema Moujahid (59 anys, Témara, Marroc) va arribar a Errenteria el 2010 gràcies al seu fill, que havia trobat feina de cuiner. Aquesta feliç àvia afirma que se sent ben acollida a Euskadi, on hi ha diversos membres de la seva família. Entre tots s'esforcen per mantenir els ritus i costums del seu país, i alhora s'integren en la societat basca: de fet, alguns homes ja tenen parelles basques i tots els nens i la majoria dels adults aprenen eusquera.

Fatema, que porta el cap tapat fins i tot a casa, va estar uns quants anys sense dur mocador, i ja d'adulta va prendre la decisió de tornar a posar-se el hijab. Aquest pas va estar carregat de simbolisme, ja que no hi va intervenir cap home, i a més va ser compartit per totes les dones de la família, incloent-hi la seva mare. Va ser fa 30 anys, quan una de les germanes de Fatema va començar a estudiar l'Alcorà i va optar per posar-se el mocador islàmic. Les altres van acordar seguir-la. Per a Fatema, a més, va tenir un punt de reconnexió amb les seves arrels, ja que havia utilitzat el mocador abans de casar-se. Encara més, després del casament, el seu marit li va demanar que també es tapés tota la cara, tret dels ulls. Va obeir, però després va deixar d'usar-lo. Ara se sent orgullosa de tornar-lo a dur, "perquè és el que ha de fer una bona musulmana".

Somrient, assegura que no sent cap rebuig social, i que com a màxim alguna dona li ha preguntat alguna vegada si el mocador "no li fa venir calor". Ella replica entre rialles que sense mocador sent fred al cap, de tants anys de fer-lo servir. Sorprenentment, admet que no va a la mesquita, un costum que sí que tenia al Marroc, perquè al centre islàmic d'Errenteria hi van "molts homes" i no s'hi sent còmoda. També té una petició per a l'ajuntament de la localitat, ja que li agradaria que les piscines municipals permetessin que almenys un dia a la setmana es banyin només dones amb nens. “Cristianes i musulmanes, però només dones, sense homes”, reclama.

La polèmica per l'ús de banyadors islàmics a França li esborra el somriure de la cara. Ella admet que no es banyaria mai a la platja, ni tan sols tapada dels turmells al cap, però li sembla indignant que es prohibeixi banyar-se a una dona amb la roba que ha triat. "Al Marroc, les franceses es poden banyar o anar per la ciutat com vulguin. Nosaltres pensem que hem de portar sempre roba decorosa, però no fem mal a ningú", argumenta. AITOR UBARRETXENA

---

HANAN EL YOUSFI. Bilbao

“LA VERITABLE LLIBERTAT ÉS QUE LA DONA MUSULMANA PUGUI ESTUDIAR I TREBALLAR"

Hanan el Yousfi (31 anys, Al-Hoceima, Marroc) va arribar a Espanya fa 10 anys. Després d'estudiar a Granada la carrera de Traducció i Interpretació, es va traslladar fa tres anys a Bilbao. Casada amb un altre marroquí, tenen dos nens, a qui parlen en tots els idiomes que coneixen, fins i tot l'eusquera. 

És usuària habitual de piscines municipals i visita la platja amb regularitat; i en els dos casos fa servir el banyador islàmic sense cap problema. Moltes vegades li ha tocat explicar a veïns que no utilitzen roba islàmica perquè els ho ordeni el marit o el pare, sinó que és "una convicció nostra, un compromís personal”.

Sense elevar el to, es mostra molt ferma quan defensa els drets de les musulmanes que utilitzaven el banyador islàmic a Cannes. "Com a ciutadans europeus, tenim dret de fer les nostres activitats diàries de manera lliure". Però de seguida porta el tema a una reflexió més profunda: "No crec que la llibertat consisteixi a ensenyar parts del cos --apunta-- sinó a aconseguir que la dona musulmana tingui dret a estudiar i a accedir a llocs de treball". Aquestes paraules, molt mesurades, són una protesta per la situació que viuen diverses amigues seves, "molt preparades", a qui en reiterades entrevistes els han advertit que no les contractarien si utilitzaven el mocador a la feina.

Molt integrada en la vida bilbaïna, Hanan sempre ha portat mocador, i assegura que no ha tingut mai problemes de convivència a Espanya. I mostra el seu tarannà dialogant i obert amb els veïns, que en moltes ocasions recorren a ella amb dubtes sobre la cultura àrab o la indumentària islàmica. Una de les preguntes que més li fan és si els homes les obliguen a vestir-se així. "Jo els dic que es tracta d'una decisió personal", sense cap component masclista.

Però aquesta jove traductora, gran coneixedora de l'Alcorà, sí que considera que alguns continguts del llibre sagrat de l'islam s'han interpretat d'una manera molt masclista, fins i tot des de traduccions poc encertades. Com a resposta, defensa "una lectura renovada" que permeti avançar en l'educació dels més joves amb una nova orientació. AITOR UBARRETXENA

---

SORA. Badalona

"QUAN ERA JOVE USAVA BANYADOR. ARA, A LA MEVA EDAT, EM FA VERGONYA"

Aquest dijous ha sigut el primer dia de platja per a Sora, marroquina, d'una edat incerta entre els 55 i els 65 anys. Hi ha anat a les set del vespre, en una petita cala discreta al costat del port esportiu de Badalona, de la mà del seu marit, Mohamed. I s'ha remullat una estona. Vestida i amb el cap tapat amb un mocador. “Quan era jove solia fer servir banyador… De fet, a casa tenim una foto preciosa que em va fer el meu marit quan estava embarassada de la meva filla i jo vaig en banyador”, explica amb els ulls il·luminats per un record que sens dubte li és molt grat. “Va ser el 1979, ¿te'n recordes?”, pregunta ell. I somriuen tots dos. Aleshores ja feia un quan temps que s'havien instal·lat a Catalunya.

Si la Sora es banya avui, a aquesta edat incerta (perquè a una senyora ja no se li pregunta), amb la roba de carrer és per pura coqueteria. “És que ja no estic com abans, em fa vergonya que em vegin en públic així”, argumenta, mentre obre els braços per donar mostra de com són ara les seves formes. ¿I amb vel també? “Jo li dic que se'l tregui, que pot anar perfectament sense”, s'afanya a dir el Mohamed. “És que ja no sé veure'm sense”, replica immediatament ella.

La remullada és ràpida, entre rialles, i quan surt xopa de l'aigua, la Sora es limita a espolsar-se l'àmplia roba. Hi ha més dones musulmanes en aquesta mateixa platja, potser una desena. Demanen que no els facin fotos. És la seva intimitat, al·leguen. M. JESÚS IBÁÑEZ

---

LEILA FERRAH. Palma de Mallorca

"NO ÉS CERT QUE LA DONA SIGUI MÉS LLIURE PER ANAR MÉS DESPULLADA" 

Fa 20 anys que viu a Espanya i des del seu càrrec en el consell de govern de la junta de la Federació Espanyola d'Entitats Religioses Islàmiques (FEERI) ha vist moltes vegades com des de postures de defensa dels drets de la dones s'ha argumentat que elles, les musulmanes, es vesteixen així per imposició del marits o els pares. 

La Leila no admet que sigui així, però fins i tot en el cas que “fos una imposició del patriarcat no serien els altres els que haurien de rebel·lar-se, sinó ella“, sosté.

“Amb l'excusa de liderar els drets de la dona se li diu el que ha de fer. ¿És una contradicció, no?”, es pregunta retòricament la Leila, que veu una altra contradicció en el fet de demanar a les dones que participin en la vida pública i acabar expulsant-les perquè es vesteixen diferent.

Independentment de si la peça agrada o no, la prohibició del burquini és per a ella una mesura que “restringeix” la llibertat del col·lectiu de musulmans i contribueix a “legitimar els que veuen els musulmans com un element estrany a la societat francesa fent el joc als terroristes”.

Sobre les seves opcions personals, la Leila s'estima més ser discreta. Ella porta vel però tot i viure a Palma de Mallorca no va a la platja per falta de temps. Sí que ho fa durant la vacances, que sol passar a Algèria, i allà va vestida sense que ningú s'hagi molestat mai. “La meva religió m'ho demana i jo vull viure la meva religió. Si no ho fes, no estaria en harmonia amb mi mateixa”. MANUEL VILASERÓ

---

NAJIA LOFTI. Santa Coloma de Gramenet

“ÉS LA NOSTRA CULTURA, LA NOSTRA RELIGIÓ I EL NOSTRE DRET"

“No l'anomenem burquini, sinó biquini musulmà”, puntualitza Najia Lofti, presidenta del Centre d'Estudis i Investigació en Economia i Finances Islàmiques i veïna de Santa Coloma de Gramenet.

Aquesta empresària centrada en el cooperativisme compra aquest vestit de bany en basars musulmans i la fa servir per anar a la platja amb el seu marit i el seu fill, gairebé sempre al vespre. A aquesta hora, menys freqüentada, diu que s'hi sent més tranquil·la. Crida menys l'atenció i també hi ha menys cossos al sol que pertorbin la família. Lofti, de 46 anys, no va a les piscines perquè no hi ha zones separades per a homes i dones i la incomoden les mirades.

“És la nostra cultura, la nostra religió i el nostre dret”, afirma, amb un deix d'estranyesa en la veu pel fet que aquesta peça de bany sigui notícia. Al capdavall, “cadascú es pot vestir com vulgui”.

Ella pensa que la prohibició del mal anomenat burquini mostra rebuig al que és musulmà, tot i ser “la religió que més creix al món”.

Notícies relacionades

L’escàndol de les religioses intervingudes amenaça el ‘boom’ dels retirs secrets

Cau una trama que tramitava padrons falsos a migrants a Palafrugell

Als que li retreuen que “heu de vestir-vos normals”, els replica: “Ja ho fem, és la nostra normalitat i no la canviarem”. I als que li diuen “vés-te'n al teu país per vestir-te així”, contesta que ja hi és. Perquè no hi hagi cap dubte, afegeix: “Conec dones espanyoles converses que contesten, ¿on vols que vagi, si no en tinc cap altre?”.

Lofti proclama que usa mocador i el biquini musulmà perquè vol: “És el que triat, ningú m'hi ha obligat”. Així mateix, titlla de “molt antic i desfasat” el missatge que les dones musulmanes estan tan sotmeses que no tenen ni consciència que les obliguen a tapar-se. “La gent civilitzada, que ha viatjat, sap que no és així. És just la gent que respecta la nostra cultura. L'ataquen els més ignorants”, opina.