29 febr 2020

Anar al contingut

TRACTAMENT DE LA DROGOADDICCIÓ

Supervivents de l'epidèmia del cavall

El CAS de la Mina atén molts drogoaddictes que van caure a les xarxes de l'heroïna als 80

La mitjana d'edat dels tractats és de 45 anys, i les dones encara són una inquietant minoria

Carlos Márquez Daniel

FERRAN NADEU

Supervivents de l'epidèmia del cavall
Supervivents de l'epidèmia del cavall

/

Hi ha coses que només poden passar a la Mina. Pel que és bo, pel que és dolent i pel que és curiós. Aquí conviuen dos carrers del Mar, paral·lels. I no gaire lluny hi ha el de Mart, per rematar la cosa. Si el destí està en aquesta adreça i a més és un domicili sense número, això és més una gimcana que una cita. Per sort és una cosa que només li passa al neòfit, perquè aquí tots coneixen el Centre d’Atenció i Seguiment (CAS) a les drogodependències. Obren la porta la directora de la línia d’addiccions de l’Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions del Parc de Salut MarMarta Torrens, i la responsable del centre, la psicòloga Eva Lligoña. Mentre atenen aquest diari, en un menut despatx, els malalts van entrant i sortint per rebre la dosi de metadona i la medicació. Normalitat absoluta. Una petita família. Un engranatge perfecte.

Les expertes expliquen que aquí la mitjana d’edat de les persones en tractament contra l’heroïna és de 45 anys. El més jove en té 22, i el més veterà, 75; un home del barri de tota la vida, patriarca d’una família amb nombrosos membres també en desintoxicació. Expliquen que arriben pocs casos nous de malalts enganxats a l’heroïna, que l’any passat, per primera vegada en la vida d’aquest equipament, l’alcohol va ser la primera causa de pacients atesos, per sobre dels opiacis i el cànnabis. A Barcelona, per allò de comparar, els que tenen problemes amb la beguda superen de llarg la resta d’addictes des del 2001. Però la Mina és diferent.

SALUT INDIVIDUAL (I PÚBLICA)

Els que travessen la porta, molts d’ells, són «supervivents de la plaga de l’heroïna dels 80 i principis dels 90» que, amb el pas dels anys, han anat desenvolupant noves patologies associades al consum. Hepatitis C (la mort per problemes de fetge és habitual), problemes respiratoris derivats del tabaquisme. Però no tant la sida, que ha anat perdent terreny. «Del que es tracta, també, és de gestionar la salut individual sota el concepte de salut pública; hem d’evitar que s’infectin, però també que infectin altres», assenyala Torrens, que fa gairebé 30 anys que treballa en aquesta matèria. L’objectiu, continua, és que no consumeixin, cosa que s’aconsegueix prenent substitutius com la metadona, que pot arribar a acompanyar-los tota la vida i, si s’aconsegueix evitar-la, amb fàrmacs.

Precisament el temps és una de les coses més difícils de gestionar, sosté Lligoña.  «Convèncer-los que el tractament pot ser molt llarg no és fàcil. Vénen amb el concepte de l’heroïna: si prenen molta metadona consideren que estan enganxats i per això en demanen poca. Però no es tracta d’això, perquè la dosi equivocada pot ser inútil o perillosa».

Un altre dels reptes, al marge de salvar i prolongar vides, és la dona. Representen el 40% de les persones que consumeixen droga, però només SÓN el 20% dels drogoaddictes que fan el pas i inicien un tractament. Arrosseguen un enorme estigma, una assignatura pendent que el pròxim pla de drogues de Barcelona –el present caduca aquest any– abordarà a fons. També a la Mina treballen el tema, dia a dia, amb la confiança que donen els anys. «Darrere d’un home que va al tractament hi ha una dona que l’anima i l’empeny, ja sigui la mare, la dona o una germana. La dona que ve a visitar-se ho fa a pesar de; amb moltes pors», lamenta la doctora de l’Hospital del Mar.

Encara que l’heroïna apareix de manera puntual en els joves addictes, les professionals recomanen estar «molt atents». N’hi ha prou, assenyalen, de recordar el que va passar als Estats Units l’últim any, on s’ha registrat una nova epidèmia d’heroïna –s’han multiplicat per quatre les morts per sobredosi des del 2000– que, segons assenyala Torrens, «a diferència de dècades enrere, quan s’hi van enganxar sobretot hispans, ara ha fet mal en la classe mitjana caucàsica».

EL QUE ESTÀ AL CARRER

Per això a aquesta professional li agrada recordar que la gent «consumeix el que està al carrer», cosa que obliga a estar molt atents, a treballar de manera conjunta entre administracions. I colze a colze amb la policia.

Lligoña recorda que fa 20 anys, la droga «apareixia a les enquestes a dalt de tot de les preocupacions ciutadanes». Ara ha desaparegut del podi. S’ha fet molt, i la inquietud, encara que a la Mina és molt superior a la mitjana, ha decrescut. Però existeix un risc que les dues expertes posen sobre la taula: «Si no se’n parla, algú es podria pensar que no fa falta finançar la lluita contra les drogues». Un missatge per a polítics.