Rocío Schiavone: «Allà canvio el pijama de dentista pel de dormir»

Després de treballar tot l'any a l'ambulatori de Magòria-La Campana, a la clínica dels seus pares i a la universitat, la cirurgiana bucal Rocío Schiavone (Buenos Aires, 1986) està preparant la motxilla per passar les vacances al Carib. El pla no és posar-se el braçalet del tot inclòs en un superhotel, sinó internar-se en zones de la República Dominicana i Haití on ningú atén la salut dental de ningú. Pertany a Dentistes sense Fronteres [info@dentistassinfronteras.com] i els últims quatre estius va fer el mateix a Nicaragua i el Perú.

Aquesta cirurgiana bucal inverteix les vacances en la salut dental dels oblidats d'Haití i la República Dominicana.

-Seguir arreglant boques en temps de descans és una bogeria. ¡És el millor que he fet en la vida! A l'acabar la carrera, l'estiu del 2009, vaig anar a Nicaragua i vaig entendre les emocions extremes de gent que no es coneix de res de Gran hermano. Estàs amb 15 dentistes més, voluntaris, treballant a mort, durant 24 hores, amb una cua de pacients esperant... No m'he cansat mai tant ni he tingut mai tanta energia. És l'època de l'any en què menys dorms, menys menges -arròs amb frijoles a tota hora- i més treballes -allà passo del pijama blau al de dormir-, però l'esperit és «què més, què més».

-¿Quantes boques toquen en un dia? Unes 150; 3.000 en tot el projecte. Les brigades ens movem. Carreguem la clínica al damunt, pugem en un camió o un bus, i ens instal·lem en esglésies o patis d'escola. Únicament necessitem una cadira de plàstic. Els pacients recolzen el cap a la nostra falda per a les extraccions i els empastaments i treballem amb llums frontals com els dels espeleòlegs.

-¿No els temen, com nosaltres? Alguns tenen unes càries enormes i no diuen ni piu. És molt heavy el que aguanten. Aquí, només de veure't ja s'encarcaren, i has de lluitar amb el prejudici que el dentista és algú que et vol estafar.

-Allà ho fa de franc i fins i tot es paga el viatge. ¿Quant li costa ser solidària?-Uns 2.000 euros, entre el bitllet i els hotels del cap de setmana. Hi ha gent que ens ajuda, però poca. Invisalign ens dóna 5.000 euros a l'any -que van íntegres a materials- i Normon ens dóna molts medicaments.

-Són pocs efectius, ¿oi? Som 10 membres fixos. Aquest any van 13 voluntaris a la República Dominicana. Dos grups de 15 a Nicaragua; a l'Índia, 15 més, i per Nadal, 20 aniran al Senegal.

-Vostè és la responsable de l'equip de la República Dominicana i Haití. Sí. Hi ha tota una organització prèvia que és el que menys m'agrada, perquè jo prefereixo anar i arreglar boques. Però he de procurar que tot surti bé, que tinguem seguretat, planificar les intervencions. La majoria de voluntaris són acabats de llicenciar, acostumats a treballar còmodament. El primer que aclarim és que no són unes pràctiques, que hi sóm per ajudar i no per agafar seguretat. La primera setmana només sento: «Ro, aquí», «Ro, aquí». Després tot va més fluid.

Notícies relacionades

"La sarna ja és un problema de salut pública entre els joves"

L’OMS aconsegueix un acord històric per lluitar contra les futures pandèmies

-¿Algun problema per ser dona i portar el timó? El segon any a Nicaragua érem cinc noies i un noi a l'equip. Vam anar a treballar en una presó i van preguntar pel responsable. Quan vaig dir que era jo, l'home es va adreçar igualment al noi. Però els pacients no diuen res.

-Vostè és un ésser gens comú. Jo no ho veig així. De petita ja era la persona que, quan arribaven els nous a l'escola, anava corrent a saludar-los. Vaig estar un temps a Aldeas Infantiles a Montcada i Reixac ajudant amb els deures. Em vaig ocupar d'una nena d'un centre d'acollida. He donat la meva melena a Mechones Solidarios per fer perruques per a nenes amb càncer. Però no ho faig amb esforç. Em surt.