La gran guerra internauta

Quan Twitter no era ni un ocellet, internet va patir el seu primer incendi seriós amb els primers intents d’aplicació del cànon digital, que pretenia gravar els dispositius que es fan servir per copiar música i pel·lícules. Legalment i il·legalment, perquè tothom volia tenir la seva discoteca de vinils i cedés en MP3, els vídeos en MP4 i les pel·lícules a l’ordinador, vinguessin d’un DVD o un suposat amic del P2P. Va ser la gran guerra internauta acabada de guanyar la batalla de la tarifa plana i va aconseguir posar gairebé tot el ciberespai d’acord contra un concepte poc comprensible per a molts: que havien de tornar a pagar per copiar allò que ja havien comprat.

    Fòrums, webs i blogs es van omplir de denúncies i líders d’opinió amb arguments a favor i en contra de la nova normativa, que tenia els seus orígens en una llei del 1987 sobre còpia privada, pensada per a les gravacions de vídeo i casset, però que va rebre totes les ires quan el 2006 es van fixar les tarifes amb l’auge de les gravadores i reproductors MP3 mitjançant un acord privat entre entitats de gestió i la patronal de les tecnològiques, Asimelec, amb arbitri del Govern. De fons, la guerra d’autors i discogràfiques contra l’intercanvi d’arxius i les caigudes d’ingressos per música i pel·lícules, que va desembocar en l’anomenada llei Sinde del 2009, que permetia a un jutge tancar una pàgina on es descarregués contingut sense pagar drets d’autor.

    Els lobbies van prendre posicions i van sorgir veus com l’Associació d’Internautes (AI), l’Associació d’Usuaris d’Internet (AUI), els advocats defensors de la llibertat d’expressió a la xarxa i el front anti-SGAE, que va arribar a reunir a la plataforma Tots Contra el Cànon més de 500 entitats i associacions. Fins i tot Mariano Rajoy va firmar un manifest en contra el 2007. «Vam començar contra la llei Sinde i va arribar fins al No els votis, no ens representen del 15-M», afirma Víctor Domingo, president de l’AI, que situa el final de la protesta en la detenció de Teddy Bautista, president de la SGAE, i la seva cúpula directiva, acusats d’apropiació indeguda, amb les tendes de la plaça del Sol encara posades. L’entitat va renovar la direcció i va promoure una investigació interna que va portar a la pau social.

Primer gran revés    

Notícies relacionades

Amb propina o sense propina

Una crònica negra molt completa

Una botiguera de Barcelona, Ana María Méndez, a qui la SGAE va reclamar 48.000 euros per no haver pagat les taxes del cànon digital, va clavar el primer gran revés de la llei espanyola. El seu advocat, Josep Jover, va aconseguir que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) tombés el cànon espanyol el  2011 perquè no discriminava entre els usos que es donaven als dispositius i ficava al mateix sac tots els arxius i tots els usuaris. La pressió ja va ser tanta que el PSOE va deixar el Govern sense haver desenvolupat el reglament, que el PP va acabar aprovant amb un decret llei que va portar a incloure el cànon als Pressupostos de l’Estat, cosa que ara ha tombat el TJUE.

    «Ara, tornem a estar en el punt de partida, perquè s’ha de tornar a redactar la llei i estudiar com compensar els autors, però almenys ja no paguen tots i no són les entitats les que recapten i s’administren sense control», afirma Domingo, que advoca perquè la compensació s’inclogui a l’origen: al comprar el dret d’ús.