Raúl Rodríguez: "Unes 100 cartes vaig enviar a Kirchner, i no va contestar"

Raúl Rodríguez era conductor de tren a Buenos Aires quan un accident li va capgirar la vida. «Un camió va travessar la via amb la barrera avall i el vaig envestir. Després es va comprovar que l'home anava begut», recorda. D'això fa 20 anys. Rodríguez va perdre la cama dreta del genoll cap avall i massa muscular a l'esquerra. «Vaig quedar atrapat entre la ferralla, em van haver de treure d'allà els bombers. Em donaven un 5% de possibilitats de sobreviure». El punt final al viacrucis pel qual va haver de passar a partir de llavors l'entreveu aquí, a Barcelona.

Va perdre la cama en un accident de treball a Buenos Aires. L'odissea posterior li va assenyalar el camí a Barcelona.

-¿El van fer fora de la feina? No ho entenc. Al cap d'un any vaig demanar reincorporar-me, i em van posar de taquiller. Però un dia, caminant, se'm va trencar la pròtesi en dos.

-Vaja. ¿Què va passar? Va passar... Vaig anar al metge, un de l'empresa, que va descobrir que el seu cap havia facturat una pròtesi alemanya però me n'havia posat una de fusta revestida de plàstic; per quedar-se'n els diners. A mi em van acomiadar per reclamar la cama, i al metge que va descobrir la martingala, per recolzar-me.

-¿Què va fer? Va començar l'odissea. Vaig buscar feina, però a tot arreu em rebotaven. Em van començar a faltar els diners i vaig vendre coses... el cotxe... per mantenir la família. Vaig treballar amb la pròtesi apanyada, amb mal a la cama, de manobre. Vaig passar gana.

-Però al final, ¿va aconseguir feina? Al final em vaig dedicar a estudiar les lleis de discapacitat argentines. Vaig aprendre que, per obligació, les empreses estatals han de tenir un 4% de treballadors discapacitats.

-Ja. ¿I com va usar aquesta informació? Vaig protestar. Si un no protesta, no aconsegueix res. Vaig anar a la Cambra de Diputats, al Ministeri de Treball… Vaig voler parlar amb Macri, aleshores alcalde, però no em va voler rebre. Quasi 100 cartes vaig enviar a Kirchner, reclamant el meu dret a treballar: no me'n va contestar cap. Van passar els anys, fins que el 2006 vaig decidir fer-me uns cartells i seure a la plaça de Mayo.

-El centre de la protesta a Buenos Aires. Sí, però allà em van insultar: les Madres, com que estaven amb Kirchner, es van portar molt malament. Molt putejat, veia els meus fills que venien, que ploraven, que em deien: «Pare, ¿de debò que has de fer això?» Gent que parava i em deia: «¿No et fa vergonya?» Ja no donava més. I vaig marxar.

-Dur. Però bé, vaig aconseguir dues coses. Col·locar les meves filles i que operessin el meu fill, que té una cosa que es diu síndrome de Marfan. Van ser les dues condicions que vaig posar per marxar. Després va entrar una trucada a casa del nano: «Digues al teu pare que deixi ja de tocar els nassos», li van dir. Entre això i que sabia que no aconseguiria feina vaig venir cap aquí. Sóc de pare gallec i avi català, i podia optar a la nacionalitat.

-Aquí va aconseguir feina. Ja és un pas. Em va costar obrir-me camí, però aquí tot és diferent. Gràcies a la Fundació ONCE vaig aconseguir feina a... M'agradaria que això sortís, ¿eh?, Fomento de Construcciones i Contratas, FCC. Hi estic molt agraït.

-Ara és escombriaire. Hi treballo des de fa dos anys, i després d'haver estat tants anys sense feina, ho valoro molt, molt. Jo sempre vaig treballar de nano, i sento que tornant a treballar recupero la dignitat com a ésser humà.

Notícies relacionades

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

Creat el grup d’experts per al traspàs de Rodalies

-Em van dir que arriba a la feina amb una hora i mitja d'antelació. Per tenir la cama descansada. Però tant se val, perquè durant el dia m'he de parar a vegades pel dolor, és normal. Per cert, aquí em van donar una cama nova.

-¿I la família? El meu dolor d'ara. Els fills: els vaig deixar allà. La meva mare. Però aviat els veuré.