Albert López, 'Arjuna': «Sóc el canalla del ioga»

Albert López (Mollet del Vallès, 1979) és el David Muñoz del ioga. Tatuatges, arracades, la mundanitat que li dóna ser taxista en actiu, una proximitat gens mística. El magnetisme d'Arjuna que així li diuen els seus deixebles és producte de bons mestres i de molts retirs d'estudi a l'Índia. Però també, i sobretot, d'un passat ominós que es va fer trossos quan va treure el guerrer que portava dins.

Sóc el canalla del ioga.

Això mereix una explicació detallada. Els meu pares, immigrants gallecs, van comprar una casa a Martorelles. Però el preu era treballar molt. El meu pare es tirava 18 hores al taxi i la meva mare es passava el dia amb els animals i l'horta. Mentre la meva germana gran va sortir molt estudiosa, jo estava tot el dia al carrer. I el carrer té una part bona i una altra, no tant.

Anem a aquesta segona part. Als 15 anys, potser perquè buscava acceptació, o per sentirme respectat, em vaig posar en una banda violenta.

¿Quin tipus de banda? De skinheads. Cap rapat, bomber, botes amb punta de ferro, una teranyina tatuada per un centurió. Vaig fer arts marcials per aprendre a pegar. Sempre estava ficat en baralles i abusos d'autoritat. M'avergonyeix admetreho, però és part de la meva història.

És impactant, sí. Jo havia rebut bons valors a casa. Recordo que vaig treballar un estiu collint raïm per reunir les 26.500 pessetes [160 euros] que valía la mountain bike que volia. A l'arribar a la caixa de l'Alcampo i treure els diners, el meu pare em va dir «ara ja saps com guanyarlos» i la va pagar ell. En aquella època odiosa sempre vaig confiar que podria sortir d'allà.

És evident que en va sortir. Però, ¿com? A la mili van seguir els excessos, però al tornar em va passar com la cançó d'Extremoduro: «¿Dónde están mis amigos?» Em vaig posar a treballar en tallers, soldant, descarregant camions, en una gasolinera. I als 22 anys, el meu pare em va passar el taxi.

Que encara condueix. Ha sigut la meva universitat. Al seient del darrere s'hi asseien rics, gitanos, negres, musulmans... Em va desfer els prejudicis. I vaig conèixer la Cristina, la meva exdona i avui amiga. L'estabilitat em va fer veure que valia la pena lluitar per alguna cosa.

L'amor té poder de redempció. Vam anar a l'Índia i a Nova Delhi, en un temple dedicat a Ganesha deïtat que fa fugir els obstacles, vaig haver de sortir corrent de l'ansietat. A partir d'allà va començar a canviar el meu camí. Un dia, a l'anar a buscar els meus nebots a l'escola de taekwondo, el Mestre Paco [García] va deixar anar: «T'estava esperant». Ell em va polir el carrer, em va proposar meditar i, més tard, fer ioga.

Neteja general. Canvi radical. Em vaig fer vegetarià, em vaig formar amb Carlos Claramunt, Krishna, que va ser president de l'Associació Espanyola de Practicants de Ioga, i vaig arribar a Cristina Mata, una altra gran, que em va animar a fusionar la consciència del ioga i la seguretat de les arts marcials.

¿Li va fer cas? Vaig crear el viraioga vira és guerrer o heroi en sànscrit, que desperta el poder intern. I la psicòloga i coach Esther Casermeiro, la meva actual parella, aporta la seva experiència en creixement personal. Des de fa sis anys tinc el meu petit estudi a Martorelles i imparteixo classes a Equilibrium, l'institut de Cristina Mata.

Notícies relacionades

Arbovirosi: com prevenir les malalties transmeses per les picades de mosquits

La llei automatitza el reconeixement del 33% de discapacitat

¡Quin gir que ha fet! Res ha sigut en va. Ara sé que el meu dharma és servir. A la meva manera.

Sense misticismes. He penjat el mocador taronja i no vull rebre el tracte de mestre. Amb Arjuna n'hi ha prou.