Pepita Pardell: «Jo volia dibuixar, no volia ser dependenta»

Tot just tenia 16 anys quan aquesta veïna del barri barceloní de Gràcia va entrar a formar part de la indústria dels dibuixos animats, en què Pepita Pardell (Barcelona, 1928) va fer sempre una feina d'allò més artesanal. Amb llapis, pinzell, ploma, o fins i tot escuradents sucats en tinta, va donar vida a personatges com Garbancito de la Mancha,el protagonista de la primera pel·lícula espanyola de dibuixos animats i la primera en color d'Europa. Diumenge que ve, Animac, la Mostra Internacional de Cinema d'Animació de Catalunya (25 al 28 de febrer), retrà homenatge, a Lleida, als seus 70 anys de carrera.

Dibuixant i pionera del cine d'animació. El 1945 ja va treballar en el primer film animat, en color, d'Europa.

-Va començar jove i ben situada... Va ser casualitat que, molt a prop de casa, a Nostra Senyora del Coll, hi havia un estudi de dibuixos -Balet i Blay-, i hi vaig anar a fer una prova. Recordo que Arturo Moreno, el director, em va donar una ploma amb tinta i un paper d'acetat. El que em va dir que fes no ho sabia fer, però li vaig proposar començar fent una altra cosa que sí que em sortís bé i mentrestant aniria aprenent allò altre.

-¡Que espavilada! Li devia agradar, al director, la seva actitud emprenedora. Bé, en realitat, jo era tímida, però tenia tantes ganes de dibuixar, que hi volia entrar. Em va dir que podia il·luminar uns personatges, pintar-los, i això ho vaig fer molt bé.

-¿La seva passió pel dibuix on comença? Potser la vaig heretar del meu pare. Ell i el seu pare eren forjadors. El meu avi, Josep Pardell Mateu, va treballar amb Gaudí, a la Casa Vicens, del carrer de les Carolines, de la qual desafortunadament es va destruir gran part del jardí, i a la torre de Bellesguard. He recorregut amb els nebots els llocs de Barcelona on hi ha forja que va treballar el meu avi.

-¿Què explicava el seu avi de Gaudí? Deia que Gaudí feia anar el llapis per on volia, però després ell havia de seguir les formes que li indicava, a la forja, i això ja no era tan fàcil.

-Tenia estímuls artístics a la família. Als 14 anys, li vaig dir a la meva mare que no em posés una botiga, que volia dibuixar, no volia ser dependenta. El meu pare, a qui també li encantava dibuixar i no era masclista, em va deixar estudiar a la Llotja. Fixi's si era avançat, que sempre deia que no entenia per què els nens no podien portar com a primer cognom el de la mare, quan són elles les que ho pateixen tot, i ells s'ho passen bomba.

-I en els estudis on va treballar, ¿es respirava l'ambient masclista? Sí, lamentablement la societat era així, però jo no em deixava portar per això. No callava el que sentia que havia de dir. I si me'n vaig anar d'alguna feina, va ser per pròpia decisió. Tampoc m'agradava gaire fer els dibuixos de la col·lecció d'Azucena (publicació juvenil femenina editada per Toray). A la Llotja, havia après a pintar al fresc i a l'oli, i era el que de debò m'agradava, però el que em donava el pa era allò altre, que firmava amb el pseudònim de Maite,el nom d'una cosina meva. Amb el meu firmava el que m'agradava.

Notícies relacionades

Les agressions sexuals registren una pujada de l’11% a Catalunya

Renfe incorpora 25 tècnics per a Rodalies al Clot

-¿Tenia temps per fer el que li agradava? No gaire, passava més de vuit hores dibuixant a casa [fins als 65 anys va fer anuncis], però quan sortia al camp, o a la muntanya, dibuixava tot el que veia i m'agradava. M'he sentit sempre molt lliure, encara que necessitava els diners, és clar, jo vaig passar la guerra i més d'un dia m'havia despertat a mitja nit de la gana que tenia. Per això vaig aprendre a estalviar i a aprofitar-ho tot. Desfeia vestits del meu pare que ja no portava i amb la roba em cosia vestits. Jo em feia els patrons.

-També és autora del conte La doncella guerrera, de la sèrie Fábulas de Europa (1975). ¿Vostè també s'ha sentit una dona lluitadora? He patit, sobretot perquè era molt autoexigent, però he disfrutat molt.