Manuel Marchena: «Durant 1.035 dies vaig esperar en va una resposta»

Gairebé tres anys després de la mort de la seva filla petita, la Marta, i després d'una nit d'insomni, Manuel va escriure d'una tirada sobre un episodi que el corroïa per dins. Quan va posar punt final a aquell text que li va sortir de l'ànima, el va enviar als responsables d'una cooperativa de vivendes de Sabadell, a una oficina del BBVA i a EL PERIÓDICO. Aquí explica què va escriure i per què.

En memòria de la seva filla Marta, recorda que la vida consisteix a ajudar i no a acumular diners.

-Marta es recuperava d'una leucèmia quan el vam entrevistar en aquesta mateixa pàgina, el desembre del 2011. L'estiu del 2012, inesperadament, va recaure. Veient com estava de malament vam investigar la possibilitat d'un nou tractament en un hospital oncològic infantil dels Estats Units. En situacions així no mires els diners.

-¿Com pensaven reunir-los? Vam decidir posar tots els nostres béns a la venda i donar-nos de baixa de la cooperativa de vivenda on, el 2010, havíem deixat com a reserva 48.000 euros. Jo mateix vaig explicar els motius pels quals necessitàvem recuperar amb urgència els diners i vaig entregar l'escrit en mà a la cooperativa.

-¿Què li van contestar? Res, no vaig rebre resposta.

-La Marta va morir el 5 d'abril del 2013, als 11 anys, i enmig d'aquell dolor inhumà vostès no podien cobrir les despeses. Tants anys d'hospitalització, d'estar 24 hores amb la nostra filla, és molta despesa, més el que deixes de cobrar a la feina. Vam incinerar la Marta i els de la funerària, amb molta sensibilitat, em van dir que parlaríem del pagament quan estigués preparat.

-Si em permet, ¿quant havia de pagar? Uns 3.500 euros. No estava disposat a deixar aquella factura sense pagar i no volia demanar diners a familiars ni a amics.

-I va tornar a contactar amb la cooperativa. Hi vaig trucar plorant a llàgrima viva i els vaig explicar que necessitàvem una part dels diners que havíem deixat per comprar la vivenda -a la qual ja havíem renunciat per escrit- per pagar les despeses de la mort de la meva filla.

-¿Què li van dir aquesta vegada? Com si sentissin ploure. Durant 1.035 dies vaig esperar en va una resposta, una trucada. Quant dolor, quanta impotència de veure com som les persones, quin fàstic de diners. No entendré mai que se n'hagi anat un gran cor com la Marta i es quedin a la terra cors tan empobrits.

-Per fortuna, no tothom és així. Sempre hi ha persones bones. Dos dies després de la incineració vaig entrar a la meva oficina del BBVA i, com vaig poder, els vaig explicar la situació. Sense conèixer-me només de tenir-hi un compte, em van atendre amb molta sensibilitat i em van donar un préstec de segudia, sense demanar cap paper. «No et quedis amb els diners justo -em va dir una treballadora-. Agafa'n uns quants més per viure tranquil. Farem quotes de devolució molt petites per donar-te temps a recuperar-te».

Notícies relacionades

Rosa Estaràs, eurodiputada i exvicepresidenta de les Balears: «No podem perdre el talent de 101 milions d’europeus amb discapacitat»

La raó de Jordi Wild per no anar-se’n a Andorra: “Soc fan del que és públic, però això no m’obliga a quedar-me a Espanya”

-¿Vol donar el nom de la cooperativa? No. Vaig enviar l'escrit a l'atenció de J.M., A. i, sobretot, Don E., ells ja es reconeixeran. Per a mi això és una lliçó. Els diners no ho són tot a la vida, s'ha de mirar més per les persones, especialment si tens tants diners com ells. A l'hospital, la Marta feia manualitats i dibuixos per alegrar el dia a altres nens. Per molt malament que estigués, volia ajudar i veure'ns feliços. Com en vam aprendre d'ella, que gran que era i que petita quan se'n va anar. Tinc pendent fer-me voluntari. Ho dec a la societat i a ella li hauria agradat.

[Manuel i la seva família s'han quedat un pis de la cooperativa per no perdre els diners invertits. Finalment, un portaveu va excusar el seu silenci argumentant: «També estàvem passant moments difícils per centrar tot el nostre esforç en la promoció [de vivendes]».