La raó de Jordi Wild per no anar-se’n a Andorra: “Soc fan del que és públic, però això no m’obliga a quedar-me a Espanya”

Així es va desplegar un diàleg amb què es va posar el punt final al congrés tecnològic The Wave 2026 celebrat durant els tres darrers dies al Palau de Congressos de Saragossa. La mediàtica entrevista, que va generar una enorme expectació entre el públic, va transitar des de la geopolítica fins a la intimitat, des de la influència a les xarxes fins a la mort, des de la fama fins a la fragilitat. En van ser testimonis les 1.500 persones que van omplir l’auditori de gom a gom i diversos milers més que van seguir la sessió a les pantalles instal·lades a l’esplanada exterior.

Malgrat les seves desenes de milions de seguidors, Jorge Carrillo de Albornoz Torres —el seu nom real— va evitar qualsevol temptació de grandiloqüència. “No em llevo pensant en la influència que puc tenir”, va explicar. Al contrari, va reconèixer que pensar-hi constantment seria paralitzador. “Si ho fes, em limitaria tota l’estona”.

Aquesta tensió entre impacte i llibertat va recórrer tota la seva intervenció. Perquè sí, admet certa autocensura —“qui digui que no, menteix”—, però rebutja convertir-se en un producte condicionat per la seva audiència.

Un dels moments centrals va arribar en abordar el seu paper com a referent per a milions de joves. “Jo no soc responsable del meu públic, jo em dedico a entretenir”, va deixar anar sense embuts. Això sí, reconeix la influència i la necessitat d’evitar missatges perjudicials, però es nega a convertir cada intervenció en un exercici de càlcul moral. “No vull limitar totes les meves interaccions”, va insistir.

La raó de no anar-se’n d’Espanya

El debat sobre on viuen i on tributen els grans creadors digitals va ser un altre dels temes abordats, una controvèrsia que sovint es simplifica en eslògans. El tità de la comunicació digital va preferir esquivar aquesta lògica. Ni patriotisme impostat ni justificacions defensives, sinó una idea clara, repetida i matisada al llarg de l’entrevista.

“Soc un fan del que és públic”, va afirmar. I ho va argumentar des de la seva pròpia biografia. “Vinc d’una família molt normal, jo he estat de l’educació, la sanitat o la biblioteca públiques... ho he utilitzat tot”, va recordar. Però hi va afegir el matís i va defensar que aquest vincle no és una cadena. “Això no m’obliga de per vida. La vida no és una presó i els països no són presons”, va apuntar.

Lluny del to combatiu que sol envoltar aquest debat, Jordi Wild va optar per una defensa pragmàtica d’Espanya, que —va dir— ofereix un equilibri difícil de trobar fora pel que fa a clima, cultura, seguretat, gastronomia o serveis públics. “M’agrada molt. Potser no té el 10 en una sola cosa, però té el 9 en gairebé tot”, va resumir. “Jo no me n’he anat per una qüestió de felicitat, però no per patriotisme”, va precisar.

Igual que generacions anteriors van emigrar per feina, va argumentar, avui altres ho fan per motius econòmics o personals. “Cadascú ha de viure on vulgui”, va defensar, ampliant el focus més enllà del cas concret dels creadors digitals.

La reflexió no és innocent. En els darrers anys, el trasllat de youtubers a països amb menor pressió fiscal —com Andorra— ha convertit aquest col·lectiu en símbol d’un debat més ampli. Jordi Wild defuig aquest paper. No només perquè ell ha decidit quedar-se, sinó perquè qüestiona l’assenyalament selectiu. “No són només els youtubers”, va recordar, citant esportistes o professionals digitals que han pres decisions similars. La seva posició, en el fons, busca desplaçar l’eix del judici moral cap a la llibertat individual i entendre la mobilitat com una elecció legítima, no com una traïció.

Influència, política i distància

Més enllà de l’àmbit fiscal, la conversa va derivar cap a altres terrenys on també reivindica independència. En política, la seva postura és clara: distància total. “No m’interessa la política, no vull entrar en política, no vull que se m’hi associï perquè no va amb mi. No em motiva”, va afirmar. I va llançar una advertència clara: si algun polític intentés instrumentalitzar-lo, “ho faria públic”.

El creador va dibuixar un ecosistema mediàtic tradicional condicionat per interessos econòmics i polítics, davant d’un internet que és “una cosa diferent”. En aquest sentit, va expressar la seva por a possibles regulacions de la Unió Europea sobre la creació de continguts. “La famosa tisora”, va dir, amb la qual “al final volen polititzar els missatges com es fa amb tot, però nosaltres no som un grup editorial”. “Aquest xiringuito ha funcionat així sempre, però nosaltres som una bèstia diferent i anàrquica. Això és el bonic i el perillós, ens tenen por”, va concloure.

Els amics i el preu de la fama

Si hi va haver un moment de trencament emocional, va ser en parlar dels límits dels diners. “Jo donaria tot el que he guanyat per cinc anys més”, va confessar en referència a la mort del seu pare. Una frase que contrasta amb la imatge d’èxit econòmic que també va abordar durant l’entrevista.

Lluny del tòpic d’una vida envoltada de contactes, Jordi Wild va descriure una realitat més aspra: la dificultat per confiar. “No he perdut molts amics, però em costa guanyar-los”, va explicar. La fama, segons el seu relat, introdueix una sospita constant sobre l’interès. “Notes que per a molta gent ets alguna cosa de la qual poden treure profit”, va dir, en una de les descripcions més crues de la conversa.

“El món no pinta gaire bé”

En l’àmbit professional, va defensar que una de les claus del seu èxit és saber escoltar. “Quan fas entrevistes has de deixar l’ego fora”, va explicar sobre el seu pòdcast The Wild Project, que defineix més com una conversa que com un format clàssic. I, mirant al futur, va revelar que un dels seus projectes més ambiciosos és una novel·la de terror ambientada al segle XII, en la qual fa mesos que treballa de manera “obsessiva”, va confessar. L’obra veurà la llum, si tot va bé, a finals d’any.

Notícies relacionades

Anna Rodríguez: "Per a molts nens són les úniques sortides que fan en tot l’any"

550 centres s’afegeixen a l’amenaça de boicotejar les colònies escolars

El tancament va arribar amb un to inesperadament ombrívol. “El món no pinta gaire bé”, va advertir. Però no es va quedar aquí. Malgrat aquest diagnòstic, creu que “hi ha esperança”. “Tenim la possibilitat de canviar el món i fer-lo millor”, va sentenciar. I va proposar una recepta per aconseguir-ho basada en el “pensament crític”, l’ambició, l’esforç i envoltar-se “de gent que us vulgui bé”.

L’entrevista va deixar una imatge menys polaritzada de l’habitual. Jordi Wild no encaixa del tot en cap dels relats dominants: ni el del creador desarrelat que fuig per impostos, ni el del defensor militant del sistema.