Massimo Longo: «Les escultures se les emporta el vent, la pluja, els borratxos...»

-¿I aquests? Bob Esponja i Patricio. ¿Els reconeix?

-No estic gaire al cas dels personatges infantils. Doncs a mi m'agrada molt fer aquesta classe de personatges. Pels nens. Els encanten.

-¿Són la seva especialitat? Procuro tenir repertori. Personatges infantils, animals… Tinc un Homer Simpson estirat a la sorra. I un pessebre.

-M'imaginava que era una activitat més estiuenca. A l'estiu és molt difícil treballar, hi ha molta gent, obren els xiringuitos… No hi ha espai. A l'hivern és més fàcil.

-¿Els desallotgen a l'estiu? No, no és això. Però si m'ho pregunta, estaria bé que la nostra activitat estigués legalitzada. Com les estàtues de la Rambla.

-Són un grup d'escultors, ¿no? Sí, som un grup… quatre o cinc, segons el dia… I el cap de setmana se n'hi posa algun més. N'hi ha molts que van i vénen. A la gent del barri li agrada que siguem aquí, són molt simpàtics amb nosaltres.

-És una habilitat, fer escultures a la sorra. Expliqui'm com en va aprendre. Jo en vaig aprendre mirant els que ja en feien, i practicant, com s'aprèn tot. Autodidacte. Però encara no em considero un professional, encara n'estic aprenent.

-¿Fa quant que s'hi dedica? ¿S'hi dedica? ¿En exclusiva, vull dir? Doncs miri, jo vaig arribar a Barcelona el 2007 i vaig treballar en una cadena de menjar ràpid fins al 2010, quan van fer fora un munt de gent. Jo havia sigut grafiter a Milà molts anys, i estava acostumat al carrer, així que fer escultures a la sorra em va semblar una bona idea. Feia un temps que veia els altres escultors i sabia que donava diners per sobreviure, i un dia vaig parlar amb ells i em van ajudar. Llavors ho vaig fer per obligació. Ara és més una elecció.

-¿Què vol dir? Vull dir que des del 2010 vaig i vinc d'Itàlia, tinc altres feines… En una pizzeria, per exemple. I em dedico a fer escultures per temporades. Ara fa tres mesos que ho faig. M'agrada això de la sorra, i ara ho sento més com una cosa que he escollit.

-Com gairebé tot l'art de carrer, és de vida breu. Però hi deu estar acostumat. Art efímer, sí, les escultures se les emporta el vent, la pluja, un gos, els nens, el borratxo de torn... Però és un art bonic, i a més és la meva manera d'expressar-me.

-¿Com és un dia de feina? Em llevo a dos quarts de vuit del matí, vinc caminant des de Sant Martí, on visc, em prenc un cafè, em fumo un cigarret i penso: «¿Què faré avui?».

-¿Improvisa? Depèn dels diners que tingui a la butxaca. Si no tinc res no em poso a fer experiments, perquè em puc passar el dia fent una escultura i ningú em dóna res. Quan vull experimentar, em llevo a les cinc i me'n vaig a la platja amb una llanterna al cap. Per un altre costat, no crec que ningú faci això només per diners.

-¿És a dir...? Em refereixo que no és l'única recompensa. A mi m'agrada estar a la platja, conèixer gent, veure la reacció dels nens, que s'acosten, perquè els agrada molt…

Notícies relacionades

Rosa Estaràs, eurodiputada i exvicepresidenta de les Balears: «No podem perdre el talent de 101 milions d’europeus amb discapacitat»

La raó de Jordi Wild per no anar-se’n a Andorra: “Soc fan del que és públic, però això no m’obliga a quedar-me a Espanya”

-¿No troba mai l'escultura intacta l'endemà de fer-la? És molt rar.

-¿I quan passa? Quan passa tens dues opcions: t'ho prens amb tranquil·litat, poses la capseta per als diners i et dediques a disfrutar. O en fas una altra.