Jordi Rollán: "Les pel·lícules de trets van matar les tertúlies"

La Barcelona de les timbes de bacarà, dels núvols tòxics dels puros Montecristo i del conyac de sobretaula ressuscita al Reial Cercle Artístic a través d'una exposició que reu­neix quadros i fotografies dels membres més assidus de la penya La Punyalada, una popular tertúlia artística activa entre 1964 i 1998. Dos extertulians, el pintor Jordi Rollán, vicepresident del Cercle, i Josep Cruañas, organitzen la mostra, que estarà oberta fins al dia 29.

-Es reunien els dissabtes a la tarda al restaurant La Puñalada, en el 104 del passeig de Gràcia. Ara allà hi ha una botiga de luxe. Precisament un dels objectius d'aquesta exposició és recuperar una Barcelona que ja no existeix, la de les tertúlies, i honrar la gent que va fer possible la penya, molts d'ells socis del Cercle. Entre els pocs testimonis vius que quedem també hi ha el crític Josep Maria Cadena i el metge Manuel Sarró. El seu llibre de fotos i de records sobre la penya ens ha servit de base.

-Era una de les tertúlies més populars, però no hi havia ni una dona. Va tenir una primera època, en els anys 20, en què sí que hi anaven dones, entre elles l'esposa i la filla de Santiago Rusiñol. Quan Emili Bosch, Martí Llauradó i Gustau Camps la van recuperar el 1964 seguia sent una penya oberta però en 33 anys jo només hi vaig veure una dona, la pintora Teresa Llàcer. Va venir una tarda i no va tornar més. Suposo que no li devia interessar gaire la conversa.

-¿De què parlaven? Estava prohibit parlar de política i de religió. Es comentaven exposicions, llibres i obres de teatre entre un núvol de fum i copes de conyac. La majoria érem pintors, però també hi havia personatges com el notari Noguera, que va fer els testaments de Picasso i Miró, i el periodista Sempronio. Eren gent enginyosa i molt viscuda que explicaven històries que et deixaven amb la boca oberta. També vam tenir convidats com Miró i Chillida.

-¿Tàpies mai va passar per allà? Tàpies, Tharrats, Cuixart... Eren més contemporanis i estaven en una altra lliga. Això nostre era simpàtic, de companys.

-Vostè era dels tertulians més joves. Era un espai informal, no calia anar-hi amb referències i acceptaven molt bé els joves. Jo vaig entrar amb 24 anys i per a mi va ser un privilegi seure al costat d'artistes tan reconeguts com Grau Sala, Lloveras, Viladomat, Barnadas.... També era una oportunitat per vendre quadros perquè al restaurant hi anava gent de diners.

-No era el seu cas. No. Jo havia rebut una beca del Cercle i era soci de l'entitat. Al pis de dalt es muntaven unes impressionants timbes de bacarà i quan algú guanyava molts diners intentaves vendre-li un quadro. Així vam anar tirant al principi. Alguns artistes eren tan pobres que arribaven a la tertúlia i agafaven les tasses de cafè que altres s'havien begut per fer veure que ja havien consumit.

Notícies relacionades

Arbovirosi: com prevenir les malalties transmeses per les picades de mosquits

La llei automatitza el reconeixement del 33% de discapacitat

-¿Seria possible reeditar la penya ara? És molt difícil. Jo participo en una tertúlia de gent heterogènia els dilluns a la nit, però no té la mateixa dimensió. Vam intentar ressuscitar La Punyalada en el seu moment, però no vam trobar el lloc adequat. S'ha de tenir en compte que en els millors anys érem 40 persones ocupant diverses taules del restaurant de quatre a set del vespre. ¿Quin negoci acceptaria ara tenir un munt de gent prenent cafè i aigua durant hores?

-De fet, l'amo de La Puñalada es va arruïnar i això va ser el final de la penya. Deixi'm afegir de la meva pròpia collita que la tele va fer molt de mal. A finals dels 80, van començar a fer el programa Sesión de tarde els dissabtes després de dinar i cada vegada més gent es quedava a casa. Les pel·lícules de trets també van matar les tertúlies.