Anna Puig Torné: «Un bon músic sempre és sensible a la realitat social»

Aquesta lleidatana de mirada lluminosa va néixer a Cervera fa 33 anys i ara viu a les Borges Blanques, des d'on viatja a tot el món amb la Mahler Chamber Orchestra. Aquesta orquestra de filosofia assembleària, formada per 44 músics de 20 països, va votar a favor de fer una gira per Europa i el Japó amb la pianista Mitsuko Uchida i dilluns van recalar al Palau de la Música.

Viola assembleària. Passa 200 dies a l'any de gira amb l'orquestra més nòmada i democràtica.

-Els membres de la Mahler Chamber Orches­tra ho decideixen gairebé tot col·lectivament. ¿Són la CUP en versió orquestral? Intentem funcionar amb una democràcia com més real millor, així que el paral·lelisme existeix, sí.

-¿Decideixen per consens o per majoria? Per majoria del 50% de vots o més, i en el cas de decisions importants, el 80%. A casa meva sempre fem broma: «¿Què vols sopar avui? Vinga, votem».

-¿No empaten mai? Hem passat per situacions crítiques, però en aquests casos la solució és pensar en el col·lectiu, en el bé de l'orquestra. Quan donem la nostra opinió personal és fàcil que xoquem, però si pensem en el bé del col·lectiu gairebé sempre estem d'acord.

-Va ingressar a l'orquestra el 2008 amb el cent per cent de vots a favor. A part de l'habilitat amb la viola, ¿què se li va valorar? A més d'un músic, entra una persona que pensa i que té una responsabilitat, i per això es tenen en compte aspectes personals com ser fàcil de tracte, empàtic, tenir capacitat de dialogar, d'escoltar...

-¿Un músic tècnicament genial però amb mal caràcter no podria entrar a la Mahler? Crec que un bon músic de debò, i no tan sols tècnicament bo, té la sensibilitat a flor de pell i és de natural empàtic.

-¿Per què? Jo no vull entendre un concert de piano de Mozart, sinó entendre Mozart directament, descobrir la persona. Per aconseguir-ho he de sortir de mi mateixa i entendre les necessitats i la situació de l'autor, he de ser empàtica. Des del meu punt de vista, un bon músic sempre és una persona sensible a la realitat social.

-¿Com afecta aquesta manera de treballar el resultat final, la música? Afecta directament perquè estàs tocant l'obra que has decidit tocar amb l'artista amb qui has decidit treballar. El que sona és teu, és el teu projecte personal i de ningú més.

-Catalunya va coixa en política cultural. ¿I si munten una sucursal aquí?

-¡Als meus companys els encantaria! Si tinguéssim una oferta, la rumiaríem. No vull ser despectiva, però crec que en aquest país encara s'associa l'artista amb un vividor. No veuen que un artista pot ser un agent de transformació social.

-Passen 200 dies a l'any de gira. ¿Com concilien família i nomadisme? Hi ha moltes facilitats. Si tens un fill, durant tres anys et guarden la plaça, i si no pots fer tota una gira però vols fer algun concert cobres més per pagar a algú que t'ajudi. En aquesta gira hi ha uns quants nens que durant els concerts estan a càrrec de dues cuidadores.

Notícies relacionades

Arbovirosi: com prevenir les malalties transmeses per les picades de mosquits

La llei automatitza el reconeixement del 33% de discapacitat

-I pensar que tot va començar amb una extraescolar de música a Cervera... La vida m'ha portat fins aquí. La primera vegada que vaig estar al Palau de la Música va ser amb l'orquestra de Cervera. Tenia 6 anys i havia de cantar al cor, però el que tocava la viola es va posar malalt i em va tocar substituir-lo.

-¡Va ser la providència!, diria un creient. Hi ha hagut molts moments clau en la meva vida, com la decisió de deixar de tocar el piano i dedicar-me a la viola o la d'anar a estudiar a Berlín amb 19 anys. Allò del Palau no és més que una història divertida.