Mercè Taltabull: "Preferia una sardina per Nadal, però amb elles"

Faltaven tres anys per sentir les primeres bombes de la guerra. El 2 de juliol de 1933 naixia al barri barceloní de Gràcia Mercè Taltabull. Era la petita de tres germans d'una família humil, senzilla... Molt unida. Als 20 anys, ella es va casar amb el seu oncle. L'amor va vèncer els miraments. Van viure amb l'àvia, la mare i un germà. A tots, ella els va cuidar i els va veure marxar. Es va quedar sola. Però els voluntaris d'Amics de la Gent Gran recolzen la seva soledat autònoma. Cada dilluns a les cinc de la tarda sona el timbre a casa seva. I el dia de Nadal sempre hi ha una cadira per a ella en una taula familiar.

-¿Com va conèixer Amics de la Gent Gran?

-Fa 12 anys, quan cuidava el meu germà, malalt a casa, vaig preguntar a l'assistenta social si podia tenir alguna ajuda, sobretot per sortir a comprar tranquil·la, sabent que el meu germà no es quedava sol. I em va enviar el Jaume, un voluntari d'Amics de la Gent Gran. Venia dues hores, tots els dijous, i jo sortia a comprar. Des d'aleshores sempre he tingut algú cada setmana.

-¿Com es troba vostè de salut?

-És allò del si no fos... amb petits dolors de genolls, operada de galindons, a vegades se m'inflen els peus i em controlen les cataractes, però sempre he sigut autònoma.

-I cuidadora dels altres...

-Sí, primer va ser la mare de la meva mare. Jo tenia 22 anys quan va emmalaltir. Treballava en una impremta i a l'arribar a casa la cuidava, fins que va morir. Després vaig cuidar la meva mare, el meu marit i el meu germà.

-¿No va tenir fills pel fet d'haver-se casat amb el germà de la seva mare?

-No. Nosaltres volíem tenir-ne, però no van venir. El metge ens va dir que ens podia ajudar, però el tractament era complicat i dur per a mi, i ho vam descartar.

-¿No li queda ningú de família ara?

-Una neboda del meu marit, els seus set fills i els néts. Amb ells passo alguns dies festius. Però el dia de Nadal sempre vaig a casa d'una voluntària d'Amics de la Gent Gran, la Inés. A la seva taula, ella i els seus em fan sentir una més de la família. L'1 de gener és l'únic dia que estic sola.

-¿Com és el seu pis tutelat?

-Som 60 veïns. Visc al cinquè, tinc una terrassa amb molt de sol. Hi ha 10 pisos per replà i tenim un director molt maco. Si un dia has de dormir fora, avises, com al servei de teleassistència.

-Són les seves crosses per portar la soledat... Amb la voluntària d'Amics de la Gent Gran, ¿a què dediquen el seu temps juntes?

-Estem a casa. La Beatriu, que està casada però no té fills, pren una infusió i jo un Danacol. Passem l'estona parlant amb la tele encesa. No la mirem, però jo li explico el que ha passat a les sèries El secreto de Puente Viejo i Amar es para siempre.

-¿Com és un dia normal en la seva vida?

-M'aixeco a les 9, airejo la meva habitació, esmorzo, em dutxo, arreglo la casa i surto a caminar una hora. També faig labors, com la bufanda de la iaia, que després a Amics de la Gent Gran venen. Amb ells faig activitats i sortides. De dilluns a divendres vaig a dinar a un menjador social del carrer de Perill, allà conec molta gent. Dimarts i dijous vaig a tai-txi, on també he fet amics, sempre ofereixo la meva amistat a qui la vulgui. De gran la valores molt més. Jo conservo amigues de fa 20 anys. Ja diu el refrany: Més val un amic a la porta que un familiar a Mallorca.

Notícies relacionades

Crim brutal a Sentmenat: «Discutien molt, ell era molt masclista i ella s’havia cansat de mantenir-lo»

Cop a una banda que robava DNIs, es disfressava com les víctimes i els retirava diners del banc

-¿Com era el seu Nadal de nena?

-La meva mare va enviudar molt aviat, però llavors no es cobrava viudetat, i uns anys al meu germà Juanito i a mi -l'altre va morir de tifus- ens enviava a casa d'uns oncles perquè allà per Nadal ens donaven pollastre. Fins que un any li vaig dir: «Mama, ens quedarem aquí amb tu i l'àvia». Preferia una sardina per Nadal, però amb elles.