La cimera de París acaba amb el primer acord universal sobre el clima

Els 193 països presents en la cimera de París (COP21) han acordat avançar en la lluita contra el canvi climàtic a l'aprovar un acord de mínims contra el canvi climàtic que per primera vegada serà universal, una fita diplomàtiac que no soluciona el problema però que estableix les bases per aconseguir-ho les pròximes dècades.

Totes les delegacions podran expressar les seves queixes pel resultat després de 15 dies de maratonianes reunions, unes per considerar el text massa vague i altres per tot al contrari, però el cert és que mai un tractat havia aconseguit que totes les parts es comprometessin per unanimitat a fer alguna cosa, des de Índia i la Xina, tan reticents a adoptar mesures de mitigació que puguin hipotecar el seu creixement econòmic, fins als Estats Units, temorós de qualsevol acord que posés en dubte la seva sobirania nacional i no pogués ratificar-se al Congrés. Això sí, com era lògic, no tots avançaran a la mateixa velocitat perquè no tots estan en les mateixes circumstàncies i tenen les mateixes capacitats", segons paraules del president de la COP21, el ministre francès Laurent Fabius. Els rics hauran de fer més.

L'acord aprovat té com a gran objectiu evitar que la temperatura mitjana mundial augmenti més de dos graus respecte als valors preindustrials, que es considera el llindar simbòlic que separa una situació tolerable d'una altra amb danys irreversibles, i proposa fins i tot el llindar d'1,5 graus com a meta assolible si fos necessari. Pot semblar escàs si no va acompanyat d'una reducció efectiva i quantificada de les emissions industrials de gasos hivernacle, una cosa que no apareix en el text, però el fet que els països en el seu conjunt es comprometin a aconseguir l'objectiu significa que n'han de produir menys. Se sap exactament la quantitat necessària i ara es tracta d'avançar per aquesta via.

L'acord és jurídicament vinculant, però justament no en el capítol fonamental dedicat a la mitigació d'emissions. Amb la no obligatorietat s'aconsegueix que se sumin a l'esforç els països més reticents a acollir-se al paraigua de les Nacions Unides, entre ells els Estats Units i la Xina. El que es proposa als països és que compleixin voluntàriament els anomenats INDC, els plans nacionals de reducció d'emissions que ja han presentat públicament a la Convenció de l'ONU sobre Canvi Climàtic (UNFCCC). Segons les directrius del protocol de Kyoto de 1997, només estaven obligats a actuar els països industrialitzats, als quals se'ls exigia que reduïssin emissions. D'acord amb el nou text, s'emplaça els països en desenvolupament a millorar la seva eficiència, és a dir, se'ls demana que disminueixin el ritme de creixement i apostin per una reconversió futura de les seves fonts d'energia. Així doncs, el pacte entrarà en vigor l'any 2020 amb les gairebé 200 contribucions nacionals presentades.

Notícies relacionades

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

Creat el grup d’experts per al traspàs de Rodalies

Si tots els països compleixen els INDC, i res indica que no ho hagin de fer perquè els han elaborat ells mateixos, seguiran pujant fins al menys 2,7 graus, segons els càlculs científics. Així que han hagut d'articular-se mecanismes per millorar els resultats. La principal proposta de l'acord de París és que els països hauran de presentar voluntàriament el 2018 una proposta de contribucions més ambiciosa i, en funció de l'evolució mundial, cada cinc anys s'hauran de revisar els INDC. La primera revisió obligatòria per a tots seria el 2025. A més, mai es podrà anar cap enrere. El text també articula un sistema de verificació, no especialment definit, perquè tots els països mesurin les seves emissions de manera fidedigna i clara.

L'acord de París proposa que les emissions toquin sostre "tan aviat com sigui possible", reconeixent que aquesta tasca costrà més temps per als països en desenvolupament. No hi ha res més. Les pressions de les potències emergents i dels països petrolers han retirat del text qualsevol menció a l'objectiu internacional de la descarbonització -la supressió completa de l'ús de combustibles fòssils- l'any 2050, com s'havia proposat al principi, o fins i tot l'eufemisme de la "neutralitat climàtica", que incloïa compensar les emissions amb sistemes de captura i emmagatzematge de carboni.