La vida de Juan Andrés Benítez

Un dels seus oncles l'anomenava Chispita. De xaval, Juan Andrés Benítez Álvarez va intuir que anava per a baixet i va decidir millorar el físic amb l'esport. Els anys de gimnàs li van atorgar un cos atlètic, culturista, un escut de músculs, una fortalesa que no era incompatible amb l'afició a la lectura, la pintura, el cine i la música.

Disfrutava de la vida. El seu riure encara sona entre els amics reunits per repassar la biografia d'un personatge inquiet. El rastre condueix a tres ciutats -Sevilla, Londres, Barcelona- i a quatre idiomes, anglès, francès, italià i castellà.

LA MOGUDA SEVILLANA

Va néixer a Jerez de la Frontera el 7 d'abril de 1963, encara que se sentia més sevillà que els carrers del barri de Los Remedios i Triana on es va criar. No li va ser fàcil en un ambient conservador i d'aparences, tan típic en la societat sevillana. De llavors i ara.

Els seus pares mai van assumir que el nen sortís diferent. Va créixer entre tebeos i pilotes de bàsquet. Es va convertir en un excel·lent dibuixant de còmic fantàstic. Va jugar de base en l'equip del Cercle Mercantil mentre suava al gimnàs per buscar una musculatura que suplís els 163 centímetres d'altura. Que bé li va anar tant esforç per sobreviure a la mili en Infanteria de Marina, on ho va passar malament, molt malament. Al noi que no creia en les processons de Setmana Santa i que no sentia els colors del Betis ni del seu màxim rival, la moguda sevillana -que n'hi va haver, com la madrilenya-, el va enxampar en plena efervescència. Primers anys 80: Juan Andrés era l'encarregat del bar Lamentable, un equivalent del Rock- Ola o de l'Studio 54.

En l'ambient s'hi barrejaven universitaris ansiosos per aprendre, per experimentar amb aquella postmodernitat dictada per una generació nova de galeristes, fotògrafs, músics i artistes carregats d'inquietuds. Els va tocar viure de prop la mort d'alguns amics a le surpes de la sida, però també van disfrutar de la greca i el combat. L'activista Benítez, des de la plataforma Somos, va fer famosos els dimecres del Lamentable en què es recollien diners per a malalts del VIH.

LONDRES, PRIMERS 90

També a Sevilla va obrir el bar La Goleta, va estrenar una 'boutique' al famós carrer de Sierpes. Sempre en marxa. Reinventant-se. Però va arribar un moment en què Sevilla, Triana i Los Remedios estrangulaven.

Londres, primers 90. Juan Andrés Benítez va aconseguir feina a Virgin Records, en ple centre comercial de la ciutat, molt a prop de Piccadilly Circus i Oxford Street. Venent música va conèixer l'infermer Ernie Mason, amb qui viurà la relació amb l'empremta més profunda. Va ser una època inesborrable a Page Street (Pimlico). Gairebé 10 anys en què Benítez a penes va tornar a Espanya i va mantenir escàs contacte amb els col·legues que va deixar a Sevilla.

El VIH va torpedinar aquella dècada tan feliç. Ernie, portador del virus de la sida, va agonitzar en una clínica gairebé sense assistència mèdica la nit d'un 24 de desembre. El viudo va recobrar el pols amb un nou nòvio, Chris. Fins que un dia la parella va desplegar un mapa d'Europa i, com qui dirigeix un dard, van elegir destí per fugir dels hiverns londinencs: Benalmádena, per marbellí, per britànic. L'estada  a la Costa del Sol va durar poc. Els nombrosos viatges de Chris a Londres van desgastar la relació. Es van acomiadar com uns nòvios que assumeixen que el temps no ho cura tot.

LA TOLERANT BARCELONA

¿Tornar a la hipocresia sevillana? No. Benítez va elegir Barcelona confiat que s'instal·lava en una ciutat cosmopolita, oberta, tolerant. I hi va encaixar ràpidament. Durant nou anys va consolidar un grup d'amics, reduït però autèntic. El descriuen defensant el caràcter dels catalans, tan diferent dels andalusos. ¿Li sorprenien les estelades als balcons de l'Eixample? "Que votin, que s'expressin, que no passa res", posen en boca d'un personatge al qual li repel·lia la imatge més casposa d'Espanya.

Abans de llançar-se al negoci tèxtil amb tres botigues al Gaixample, treballa com a recepcionista al Hard Rock cafè, a la plaça de Catalunya. Sempre li havia agradat el món de la moda i el disseny.

Per viure va elegir el Raval perquè era el barri que més s'aproximava al Londres on tant va disfrutar i va patir. El Raval era Candem Town. Així l'anomenava per la diversitat de la seva gent. Es va hipotecar per comprar un pis al carrer de l'Hospital i un altre, on residia, a Aurora, 20. Les botigues anaven bé fins que, com tants, li va sacsejar la crisi. L'últim estiu el va passar calibrant com salvar el forat. Va tancar una botiga i estava decidit a vendre la vivenda del carrer Aurora. Al gremi dels comerciants del Gaixample perviu l'empremta d'aquest emprenedor solidari amb els seus empleats. "Quan hi ha, n'hi ha per a tots", va dir en un sopar d'empresa.

I LI VA ESCLATAR LA VIDA

LLuïa tatuat el braç esquerre amb un drac i quatre lletres, A, E, C, J, les inicials dels quatre nòvios a qui més va estimar. Ángel, canari de Lanzarote; Ernie, eternament Ernie; Chris i Jerome. Li dolia no tenir una parella estable i donava tot el carinyo al seu bòxer, Pepe. Els gossos, els que el van aproximar als jubilats del barri, amb qui compartia tertúlia al carrer sobre les injustícies del món. El lament dels vells el convertia en alegria amb molt humor.

"Si hagués assistit al seu funeral se n'hauria anat al·legant que era una festa molt avorrida", murmura la seva cosina Asun. Juan Andrés Benítez Álvarez era un home corrent, no era cap heroi. Un bon amic, protector, tendre. Conseqüent amb la condició de ser emigrant, andalús, gai. Devorador de llibres, fanàtic de David Bowie, de la telesèrie Monk, els documentals històrics i la figura d'Alexandre el Gran.

Notícies relacionades

El cas dels mossos depilats

Diversos milers de manifestants protesten per l'actuació dels Mossos al Raval

Fins que el 6 d'octubre la vida li va esclatar.

POSTDATA

Benítez Álvarez va morir aquella nit al Clínic. Una jutge aclarirà què va passar. Una baralla amb un veí d'escala iniciada pel comerciant de l'Eixample va acabar amb una violenta detenció policial. Segons l'autòpsia, va morir pels múltiples cops que va rebre a la zona cranioencefàlica i que li van provocar una fallida cardíaca. Els forenses no van aclarir quins cops el van poder matar: els de la baralla, els que es va infligir ell mateix o els que va rebre dels policies. Hi ha testimonis que asseguren que Benítez s'havia tranquil·litzat abans que arribessin els mossos i que aquests, al trobar resistència, el van reduir a cops durant diversos minuts.