Toni Ginard: "L'onada ni avisa ni espera; si no hi ets, te la perds"

Toni Ginard va néixer a Barcelona el 9 de març de 1976. El dia 20 d'aquell mateix mes, que era Setmana Santa, la mare el va portar a banyar-se a la platja de Sant Sebastià de la Barceloneta, molt a prop d'on vivien, al barri Gòtic. Aquell primer bany al Mediterrani, amb només 11 dies de vida, va suposar el bateig d'un -a partir de llavors- assidu a les onades del mar. Va passar de perseguir-les amb el seu propi cos, a deixar que aquestes li servissin la seva emoció preferida en safata.

-Diguem-ne que, abans de surfejar sobre una taula, ja havia pres el pols a les onades.

-Sí, moltíssimes vegades. He viscut 25 anys davant del mar, i l'afició de la meva mare i la meva àvia de bronzejar-se, va fer que jo em passés la infància tot el dia a la platja. Mentre elles prenien el sol, jo nedava i jugava amb les onades, però amb el cos.

-¿Quins van ser els primers surfistes que va veure?

-Bé, els primers van ser a la televisió i al cine. La pel·lícula El gran dimecres (John Milius, Estats Units, 1978) crec que l'hem vist tots els aficionats al surf.

-Tres nois es passen el dia surfejant i lligant amb noies, aquest és l'argument del film. ¿Tant es lliga? Hi ha qui demana als surfistes fer-se fotos amb la seva taula per fardar.

-La imatge del surfer californià té molt a veure amb això. Un tio amb molt bona forma física domina l'equilibri sobre la taula, i segurament perquè el surfer transmet aquesta sensació de llibertat i de fer el que vol. Tot això projecta atractiu. Jo volia ser com els nois dels vídeos de surf. De totes maneres, a Barcelona deu ser més fàcil lligar que surfejar, perquè hi ha moltes més noies que onades.

-¿Com va ser la seva primera vegada sobre la taula?

-Devia ser el 97. Encara no es veien surfistesa Barcelona, no hi havia escoles ni neoprens, però a mi allò m'atreia. Ho volia provar. I un dia, en una botiga d'esports a l'Eixample, vaig veure taules de segona mà i me'n vaig comprar una. Em va costar 40.000 pessetes. Estava supercontent, però no sabia què fer-ne. Amb jersei de licra i banyador, em vaig ficar al mar amb ella, davant del Club Natació Barcelona. Agafant-me a la corda de les boies intentava seguir les onades. Era autodidacte fins que van obrir una escola a la Barceloneta i m'hi vaig apuntar.

-¿Ha participat en competicions?

-No. Jo practico surf com a esport i pel plaer que em proporciona.

-¿Com és aquest plaer en el moment que està dret acompanyant l'onada?

-Sents una emoció que et puja per dins des de l'estómac i amb ganes de cridar.

-Els surfistes són esclaus de la meteorologia, més que pagesos i esquiadors... ¿Quants dies d'onades hi ha a Barcelona?

-Entre 50 i 70, depèn de l'any. Però amb onades grans -les ideals tenen dos metres-,

molt pocs. L'esquiador, almenys, sap que durant un període de temps, setmanes, mesos, té garantida la pràctica del seu esport. Les onades, en canvi, ni avisen, ni esperen, si no hi ets, te les perds. A Barcelona, és així. Però sempre estem pendents de la previsió del temps.

-¿Quants dies fa que no surfeja, ara?

-Un mes i mig. Estic molt ansiós. I d'onades bones bones, fa dos o tres mesos que no n'hi ha. Per Nadal sol haver-hi bones onades aquí, a Barcelona.

-¿Està bé que el surf a Barcelona aparegui com a reclam en guies turístiques?

-No gaire. En comparació, hi ha més surfistes a Barcelona que a tota la costa cantàbrica, on tenen onades tot l'any.

Notícies relacionades

Tàrrega, farta del repte viral de defecar a l’aigua: contracta vigilants després del tercer tancament en una setmana

Dones grans que es confinen per «no morir» de calor: «Em tanco amb un ventilador, tres ampolles d’aigua... i les telenovel·les turques»

-¿Què solen fer els surfistes quan no fa prou vent per a onades?

-Molts som skaters. Jo també feia surf de neu fins que em vaig lesionar, però segueixo fent skate. En tots aquests esports, el moviment comença amb el cap i llisques. Hi ha qui es passa al pàdel surf o al kitesurf. O bé estalviem per anar a Indonèsia, França, Canàries, Portugal o a Zarautz (Guipúscoa), que és com la meca. Al Cantàbric sents parlar molt català.