L'infern a la nevera

X és una noia de 25 anys. Arriba de forma voluntària a l'entitat que la tractarà, encara que és probable que hi hagi hagut alguna pressió en la família, que va conèixer el seu problema un any després que comencés. Les menors d'edat que demanen ajuda acostumen a arribar perquè les porten els seus pares.

X té anorèxia nerviosa des dels 14 anys. La mires i té infrapès, però no sever. Si te la trobessis pel carrer, no et giraries alarmat per la seva extrema primesa, perquè no en presenta. En la majoria de casos de trastorn de la conducta alimentària (TCA) aquesta condició no s'aprecia visualment. X té una personalitat autoexigent, perfeccionista. Brillant, té estudis superiors i una feina amb responsabilitat. Restringeix els aliments que consumeix: no ingereix el volum d'aliments que el seu cos necessita. No ho fa voluntàriament, encara que ho pensi. No és capaç de flexibilitzar la seva conducta. Si menja alguna cosa que creu que no hauria d'haver menjat, el seu nivell d'ansietat es dispara. Sent angoixa, por patològica, fòbia. Pateix molt i amaga el patiment. Sap adaptar la seva vida a la malaltia. Limita la seva vida social, registra molts fracassos sentimentals.

Qui detalla el perfil és Marta Andújar, educadora social especialitzada en trastorns de la conducta alimentària. És coordinadora a l'Associació contra l'Anorèxia i la Bulímia (ACAB) i assumeix tasques d'acompanyament a les persones ateses per l'entitat. Té molt a dir sobre X, però s'atura un segon en l'altre perfil majoritari, el de Y.

Y és una dona de 30 anys i ningú sap que té un problema. Quan es presenta a l'entitat revela que és la primera vegada que explica que és bulímica. I això que va començar als 15 amb l'anorèxia. És més inestable que X, més caòtica. No pot mantenir la mateixa rigidesa, no pot limitar de la mateixa manera la ingesta. S'afarta de menjar i pateix per fer-ho. Se sent culpable, ho viu amb molta vergonya.

Andújar diu que hi ha dones casades des de fa 10 anys, amb dos fills, i que els seus marits no han descobert que són bulímiques. Perquè durant el dia, una bulímica pot mantenir una alimentació que no cridi l'atenció. Quan els fills i el marit se'n van a dormir, es menja dues caixes de galetes i una pizza. A continuació ho elimina, ho vomita. Després, cau en un esgotament total. L'endemà es llevarà, però altres dones més joves no ho aconsegueixen.

Aquests són els perfils de les persones que pateixen anorèxia i bulímia, sovint identificats visualment amb aquella noia amb un infrapès alarmant que amenaça la seva vida. No obstant, Andújar esgrimeix estadístiques: «El 6% de les dones de 12 a 25 anys pateixen un trastorn de conducta alimentària. I d'aquest 6%, un altre 6% s'acaba morint per aquesta causa». La immensa majoria dels afectats no ho semblen a simple vista, fet que dificulta la detecció precoç del problema, que facilitaria el tractament.

Notícies relacionades

Consol Franch: "Una persona amb un trastorn mental necessita sentir-se útil"

Neix ‘Idò!’, el nou projecte editorial per donar suport al català a les illes

No és casual que X i Y siguin dones: ho són un 90% dels que pateixen aquest tipus de trastorns, cosa que s'explica, diu Andújar, perquè «la pressió de la societat sobre les dones és més gran en aquesta qüestió». L'aïllament és una conseqüència. La falta d'autoestima, una causa. «Normalment, viuen en famílies en què l'autoexigència és compartida i es retroalimenta». Però l'educadora social precisa que no per ser autoexigent es pateix un trastorn de control alimentari: «És una malaltia multicausal».

«¡Que bé que menges!»

X i Y, prossegueix Andújar, «van menjar malament de petites. Van tenir una relació conflictiva amb el menjar». ¿Com va començar el seu trastorn? «En el 99,9% dels casos va començar per una dieta restrictiva». L'ambient no hi ajuda, denuncia, perquè la nostra societat valora tant les dietes restrictives que a qui menja poc, potser malalt, li poden acabar dient: «¡Que bé que menges!».