Montse Guiu: «¡Estic contenta de no haver de programar 'Tomorrowland'!»

El cognom Guiu és al cine de la Seu d'Urgell el que Damm a la cervesa, Matutano a les patates i Juanola a les pastilles. La Montse va heretar una empresa familiar amb més de 50 anys d'història i va acabar convertint la sala d'exhibició d'aquesta localitat pirinenca en una de les més singulars de Catalunya. Ara el cine agonitza, però ella segueix contra vent i marea. Des d'avui fins al dia 27 programa el festival Picurt, amb més de 60 pel·lícules sobre els valors de la cultura, la naturalesa i la gent de la muntanya.

-Els Guiu són dels pocs cines privats amb programació estable del Pirineu.

-Que no estiguin municipalitzats, em sembla que quedo jo i els de Puigcerdà. Al Pirineu som pocs i aquests equipaments són cars. Però el cine és una font de cultura, socialització i cohesió territorial, i ara mateix l'única manera de sobreviure és amb l'ajuda de l'Administració, que no pot permetre que desapareguin les sales de les ciutats petites.

-Vostè ja va estar a punt de tancar.

-Vaig pactar amb l'ajuntament per seguir una mica més, però han obert un centre comercial amb un cine multisales a Andorra, que és a només 20 quilòmetres, i la gent prefereix anar allà. M'entristeix que la Seu es quedi sense cine. Al Pirineu hi ha una gran despoblació, sobretot de matèria grisa. Els més preparats se'n van a la ciutat i si volem tornar a atraure'ls hem de donar-los coses que els nodreixin: biblioteca, escola de música, d'art, cine...

-¿Què se sent quan el cine del teu poble porta el teu cognom?

-És una bona motxilla. El negoci el van obrir els meus pares el 1964. Llavors també era sala de festes, un complex important per a la comarca en una època en què no hi havia tants cotxes ni televisions. Però en l'espai de cinc anys van morir primer la meva mare i després el meu pare i el local es va llogar. Quan vaig acabar la universitat, als 26 anys, vaig tornar per agafar-ne les regnes.

-¿Recorda el cine dels seus pares?

-Va ser molt poc temps. A mi m'agradava molt el cine i, com que la censura era molt estricta, quan no em deixaven entrar a la sala me n'anava a mirar la pel·lícula a la cabina de projecció. A la Seu hi havia molts soldats i els diumenges a la tarda els cines s'omplien. Amb neu i tot, la gent es posava botes, s'abrigava i venia al cine.

-¿Quin tipus de sala volia per a la Seu?

-Durant els meus anys a la universitat el cine era una eina d'activisme polític. Em vaig formar amb Fassbinder, Bergman, Fellini, Pasolini, el cine rus... A la Seu vaig obrir amb una línia comercial però des del 2001 hi ha dues sales i a la segona hi programo exclusivament cine d'autor.

-¡Cine d'autor per a 12.000 habitants!

-Sempre he tendit a utilitzar el cine com a eina de sensibilització social. La meva passió és la dona i el cine i la introducció del cine a les escoles. També vaig ser una de les primeres a programar continguts alternatius, com les òperes.

-I dirigeix el festival Picurt.

-Aquest any s'hi projecten 60 documentals de 18 països. L'ésser humà està perdut amb la globalització, necessita ancoratges i els troba en aquest tipus de manifestacions, que són un retrobament amb la naturalesa i amb les històries de pobles mil·lenaris. És fantàstic treballar amb aquests valors. ¿O és que només es pot treballar amb els valors del cine americà? ¡Estic tan contenta per tenir el Picurt i no haver de programar Tomorrowland!

Notícies relacionades

La jutge del cas Cellex investiga almenys 16 operacions dels marmessors de Pere Mir

¿Quan és el Dia de la Mare 2020? Dates de tots els països

-És el cine com a servei públic.

-Sí. ¿En quin altre lloc podràs escoltar una conferència de dones que parlen de la vida a les muntanyes de Polònia? El Picurt és muntanya viva, s'ha de venir per sentir-lo. Algun dia algú haurà de donar explicacions de per què aquí no s'ha protegit la cultura de muntanya.