Juan Carlos Vázquez: "Al cim, l'invident em va dir: sento el mateix que tu"

A la riba del Rigard, davant d'una fabulosa panoràmica prepirinenca, a Planès (Ripollès), el pagès que llogava unes golfes als seus pares cada estiu li va dir a aquell nen de 12 anys: «Aquestes muntanyes són teves i ningú mai et prohibirà pujar-hi. Això sí, les has de cuidar». Juan Carlos Vázquez, que va néixer a l'Havana el 1961 i va arribar a Barcelona amb set mesos en la tornada de l'exili dels seus pares, ha guardat sempre les paraules d'aquell home que estimava les muntanyes tant com avui les necessita ell. Quan creia que ja ho sabia gairebé tot d'una ascensió, van arribar a la seva vida nous mestres.

-¿Com va conèixer muntanyencs cecs?

-Un dia (el 1997), mirant la premsa, vaig llegir que el Grup de Muntanya de l'ONCE es preparava per pujar a l'Aconcagua (Argentina, 6.962 metres). Em va semblar una cosa surrealista: ¿cecs a la muntanya? Vaig pensar que estaven sonats, però en vaig voler saber més. Vaig localitzar l'impulsor de l'expedició, el doctor Juan Antonio Carrascosa, i vaig proposar acompanyar-los.

-¿Va acceptar?

-No, però em va dir: «Jo no vaig amb qualsevol». Però em va proposar conèixer-nos en una ascensió a l'Aneto que faria el grup. I va ser espectacular. És clar que vaig pujar amb els que tenien la millor preparació física, tècnica i mental, invidents de Champions.

-¿Què resumiria del que més el va impactar?

-Després de passar el complicat pas de Mahoma, i ja al cim, un d'ells, Óscar Domínguez, em va dir: «¿No em preguntaràs com fa tothom: què sent un cec a l'arribar al cim?» «És clar» -li vaig dir-. «Doncs el mateix que tu», em va respondre. I em vaig adonar que, a part del paisatge, la resta: esforç, ensopegades, cansament, fred, el gaudi del descans després de l'esforç, tot això, tant ell com els altres, ho sentíem igual. El cim no és el que més importa, sinó les vivències del camí.

-De totes maneres, m'imagino que els acompanyants els descriuen el paisatge.

-Per descomptat. Els vas descrivint la composició del terreny i la ubicació de cada cim que veus. A vegades, t'atures i acompanyes la seva mà a tocar l'arbre del bosc que creuem o el tipus de pedra que trepitgem.

-Gràcies a l'invent del francès Claude Jöel, una cadira d'una roda -Jöelette-, Vázquez acompanya a la muntanya també persones que no poden caminar. Emocions d'uns i  altres les ha plasmat al llibre ¡Estamos en la cumbre! (UOC, 360º Reportajes). Aquí, periodisme i vivència personal culminen en un bon gra de sorra.

-El meu afany per explicar històries, alternatives esportives que proposava a Canal Sur des de la meva productora (www.cnrtv.net), em va impulsar a conèixer el grup de l'ONCE. I una cosa em va dur l'altra. Les històries al voltant d'aquesta cadira són d'un calat humà molt intens. Encara que hi hagi sempre qui em titlla d'antiquat o idealista, jo segueixo defensant que el periodisme, com al seu dia ho van ser els meus sis anys de monitor d'esplai, són plataformes per canviar el món, el canvi sempre comença amb tu, cada gra de sorra suma.

-¿Quantes cadires especials tenen?

-Dues, que el Centre Excursionista de Catalunya va adquirir amb ajuda de la Fundació la Caixa, per iniciativa d'un company muntanyenc, Oriol Aragay. El 2013, amb motiu de La Marató de TV-3 sobre malalties neurodegeneratives, un altre amic, Oriol Vilaseca, em va animar a pujar a Sant Jeroni (Montserrat) amb persones amb aquest problema. Va ser molt emocionant, i vam pensar que això no podia ser només puntual.

Notícies relacionades

Un dels mossos que va participar en el rescat d'una menor al Cardener: "Em va sortir de dins, veia que la nena s'estava ofegant"

Lleó XIV nomena el barceloní Daniel Palau nou bisbe de Lleida

-¿Quins plans tenen ara?

-Estem a punt de donar forma jurídica al projecte Una roda per acompanyar a la muntanya persones discapacitades de forma gratuïta. Ens han expressat el seu suport la Diputació de Barcelona, el Patronat de la Muntanya de Montserrat, l'Institut Guttmann, la Fundació Cruyff i Creu Roja.