Carolina Blàvia: «El fado és una manera de pensar, sentir i viure»

En l'espera en un bar de la seva ciutat, una tarda del 1994, Carolina Blàvia (Lleida, 1973) va escoltar el seu primer fado. Dulce Pontes cantava Lágrima a la televisió i ella en va quedar enamorada. Quatre anys més tard, al pis que compartia com a universitària a Tarragona, va trobar una cinta de casset on en va tornar a escoltar, entre totes les cançons, alguna que, un altre cop, la va embruixar. Llavors no sabia què era un fado, però aquella música la perseguia. Fins que es va posar a perseguir-la ella.

-¿Com ho va fer?

-Vaig fer una immersió a fons en la cultura portuguesa. Vaig començar a viatjar a Lisboa amb freqüència, a estudiar-ne la llengua, i a escoltar i investigar fados. A partir del 1800 ja es comença a parlar de fados afroamericans.

-¿Què hi ha en un fado?

-El fado és un compendi brutal d'influències de tot el món. Això li confereix una personalitat urbana, com al tango. A mi el que més em sedueix del fado és que és enormement emocional, intel·lectual i oracional. Un dels orígens que se li donen està als ports de Portugal, on els mariners s'acomiadaven de les dones per anar a treballar al mar. Barco Negro és emblemàtic.

-¿El fado és sempre trist i melancòlic?

-No tots ho són. Hi ha fados genuïns a partir del 1900 que expressen l'alegria i expectatives de la gent als seus barris. Però Amália Rodrigues, a qui es pot considerar ambaixadora del fado, sabia captar molt bé el que passava al món i brodava de manera especial els temes melancòlics. Molts d'ells s'han internacionalitzat.

-¿Què hi pot haver darrere d'aquesta atracció universal per la melancolia?

-El dolor en la nostra societat el tenim vetat, és tabú. I quan algú, sense vergonya, de manera honesta i expansiva, expressa la vivència del dolor, connecta perquè tothom necessita fer-ho.

-Qui canta, els seus mals espanta...

-Davant una experiència negativa, tendim a guardar-nos-la a dins. Però el dolor s'ha d'expressar per integrar-lo, compartir-lo i transformar-lo. I l'art hi ajuda molt. Jo li diria a tothom: pinta, canta i crea, per cantar no cal cantar bé, s'ha de fer. L'ésser és en essència creador. No hi ha cap societat humana que no creï cultura. Per això m'agrada el fado, és l'expressió de les persones i una manera de viure, pensar i sentir.

-Però l'espontaneïtat és un altre veto.

-Entenc que hagi calgut consolidar una indústria de la cultura, però s'ha portat a una especialització excessiva i l'artista corre el risc d'aixecar els peus de la realitat. Cantar, com pintar, és la salut mental de les persones. Tots els fadistes de debò, dels anys 40, tenien la seva professió, Alfredo Marceneiro era fuster. Crec que el contacte amb la realitat aporta molt valor a l'art.

-Com a treballadora social -a la Creu Roja- ha d'intervenir en situacions dures.

-Sí, coordino a la comarca de la Noguera l'atenció a les persones més vulnerables. Fem acollida i acompanyament en les seves dificultats legals, laborals i econòmiques. Abans vaig treballar amb toxicòmans i va ser llavors, en realitat, quan vaig començar a cantar, per trobar l'equilibri.

Notícies relacionades

Mossos identifica el santvicenti desaparegut com el jove mort atropellat a Viladecavalls fa deu dies

Baralla a cops de destral i pales a Lloret de Mar

-El 2002, Blàvia va crear -amb piano i guitarra- el grup Enfado, el 2012 va fundar el festival Inter-Fado, a Lleida -el pròxim, del 15 al 19 d'octubre- i ara compon amb un pianista. ¿No se sent intrusa en un món genuïnament portuguès?

-El fado és per als portuguesos com el flamenc per als andalusos. No he pretès mai fer fado com a Portugal, volia ser honesta i aportar una manera pròpia, mediterrània, de fer fados. He afadistat poemes d'Àngel Guimerà, com Mort del joglar, i he traduït fados al català, per acostar-ne l'emoció. El fado és art i també font d'inspiració.