Allen Frances: «Les farmacèutiques tenen com a objectiu els nens»

E l pròleg de ¿Somos todos enfermos mentales? Manifiesto contra los abusos de la psiquiatría (Ariel) s'inicia amb una cita de Newton: «Puc calcular el moviment de les estrelles, però no la bogeria dels homes». El cervell humà continua sent una de les últimes fronteres per conquistar, una màquina de connexions laberíntiques i constants en què traçar patrons no resulta una tasca fàcil. Mentre es revelen els seus enigmes, el cinquè Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM V, les sigles en anglès) -classificació de les malalties mentals segons l'Associació Nord-americana de Psiquiatria- planteja un ús més elevat dels psicofàrmacs, cosa que va preocupar prou Allen Frances per sortir d'una època de retir i escriure un llibre-manifest que ha causat gran debat.

-El títol original del seu llibre és Salvar la normalitat. Vol preservar l'ocasional malestar que resulta del fet d'ésser humà.

-Quan vam acabar el DSM IV fa 20 anys, em vaig sentir bé. Com que vam ser cauts, volíem ajudar a prevenir la inflació de diagnòstics. Però, malgrat el nostre esforç, van créixer l'autisme, el dèficit d'atenció, altres trastorns. I vaig comprendre que no és només com s'escriu el manual, sinó també com s'usa. Les empreses farmacèutiques tenen un poder enorme i bilions de dòlars per promoure la malaltia amb la finalitat de vendre pastilles. I van ser convincents a l'hora de fer creure que els problemes quotidians no havien de viure's, sinó que podien tractar-se amb una pastilla. Si et senties trist, no era part de la condició humana, sinó un trastorn mental causat per un desequilibri químic.

-La solució era prendre una pastilla perquè el corregís.

-Sí. Si observes Espanya, pots veure un alt nivell d'atur, gran incertesa econòmica… Això crea sentiments de preocupació i tristesa. Això, en realitat, no és una malaltia mental. És una reacció normal a unes circumstàncies socials. I hem convertit les malalties de la societat en problemes de l'individu.

-En una entrevista a Louis C.K., el còmic americà explicava per què no pensava comprar smartphones a les seves filles. Aquests aparells distreuen en excés la gent de la tristesa i del no fer res, i segons ell s'ha d'aprendre a estar trist, és part de la naturalesa humana.

-En el llibre Un món feliç, d'Aldous Huxley, cada persona pren cada dia una pastilla que la fa feliç. L'escriptor no pretenia que fos una utopia, sinó una distopia: un món terrible on tots som iguals, amb el mateix somriure a la cara totes les hores del dia. Ser humà és tenir problemes. Durant milers d'anys, la gent ha hagut de lidiar amb coses molt pitjors de les que nosaltres mai veurem. Els éssers humans som resistents, podem lluitar amb tota classe de problemes.

-¿Les xarxes socials i el seu exhi­bicionisme han generat una obsessió poc sana per la felicitat absoluta ­constant?

-Un dels problemes de les xarxes socials i dels mitjans en general és generar la impressió que existeix un món molt feliç allà fora, en què la gent és exitosa i mai té problemes; i per comparació, el teu món és fosc, petit i infeliç. Però generalment les coses que donen felicitat són petites. Guanyar la loteria, comprar-se un iot, no té per què fer feliç una persona. Les coses que ens fan feliços estan en el nostre ADN i són el somriure d'un nen, un acudit, una abraçada. I els plaers quotidians són una tassa de cafè, el diari del matí. Però és possible que al ser bombardejat amb imatges glamuroses, tinguem expectatives exagerades sobre què necessitem per ser feliços.

-Tornant al tema de la normalitat, existeix un problema que analitza al seu llibre: la dificultat de dir què és ­normal.

-La diferència entre trastorn mental i normalitat és una construcció social. No hi ha prova psicològica, no hi ha línia clara. Però la gent amb un problema sever és fàcil d'identificar. Són el 5% de la població i són gent que no rep l'ajuda necessària. Hauríem d'enfocar-nos en ells en lloc de ficar-los en presons o deixar-los al carrer. Si els símptomes són severs, si incapaciten, si afecten grans aspectes de la vida, aquesta persona necessita ajuda. Si els símptomes són tebis, recents i explicables, és una altra història. Quan perds l'amor de la teva vida, has de sentir pena. És part de la condició humana. El més normal del món. No sentir dolor per la pèrdua seria irrespectuós amb la relació.

-Però sembla més fàcil receptar una pastilla que mirar d'indagar en els problemes del pacient.

-En la meva opinió és un problema, sobretot, de la medicina general. La majoria de la medicina psiquiàtrica no la recepten els psiquiatres sinó els doctors d'atenció primària. Veuen el pacient durant set minuts i li recepten una pastilla. No en saben gaire de psiquiatria, no en saben gaire del pacient. No tenen temps ni coneixement per tractar el seu problema. Hipòcrates va dir: «És més important saber quina classe de persona té una malaltia, que saber quina classe de malaltia pateix una persona». Cal temps per conèixer el pacient i les pressions socials que sent, i les reaccions que li provoquen.

-¿I què passa amb els nens? ¿No és terrible per al seu desenvolupament normal que aquest sobrediagnòstic psiquiàtric els afecti? 

-Els nens estaran sobremedicats. I els pares han de protegir-los contra això. Les companyies farmacèutiques van saturar el mercat adult i ara tenen com a objectiu els nens, perquè poden ser clients a llarg termini. La immaduresa s'està redefinint com a malaltia, i està sent tractada amb pastilles. Estem fent un enorme experiment amb els nostres nens donant-los pastilles que afecten el seu cervell i no sabem com els deixarà en el futur. Alguns nens necessiten medicaments, però el nombre està creixent no perquè els nens estiguin més malalts, no perquè sapiguem que les medicines són bones per a ells, sinó només per la publicitat de les farmacèutiques. Els pares necessiten estar informats, estar previnguts contra la medicina comercial.

-¿Fins a quin punt influeixen les farmacèutiques en la creació de nous tipus de diagnosi?

-No crec que tinguin poder en aquest sentit, però sí que saben vendre la malaltia. Gasten diners en màrqueting i a influir els polítics. De totes maneres, vull deixar clar que ningú que llegeixi això hauria de parar bruscament de prendre la seva medecina. Si has estat sota la supervisió d'un metge, és possible que necessitis la medecina. Si decideixes deixar de prendre-la, ha de ser de forma estudiada, supervisada i, que quedi clar, gradual, perquè molts medicaments creen síndrome d'abstinència.

-¿El pacient podria tenir part de culpa? ¿No podria ser que hi hagués persones que prefereixin prendre pastilles abans que enfrontar-se als seus problemes?

-Una cosa tan senzilla com dormir, o fer exercici, ajuda molt. No hi ha una indústria que promogui l'exercici com a forma d'alliberar ansietat i fugir de la depressió i de les tristeses. Si pogués recomanar una cosa als espanyols per millorar la seva vida, seria fer exercici i dormir, perquè sé que vostès per aquí dormen poc. Estic sorprès (rialles). Sopen a les nou o les deu, no se'n van a dormir fins a la una i després es lleven d'hora igualment. ¡És insostenible per al cos!

Notícies relacionades

Dos presidents, a 550 metres i sis mesos sense parlar-se

Sánchez promet a les víctimes de la dana un funeral d’Estat a València

-¿Quins han sigut els principals avenços de la psiquiatria en els últims anys?

-Hi ha hagut grans descobriments en neurociència bàsica i genètica. Estem aprenent moltes coses sobre com funciona el cervell, i sobre com anem des de l'ADN fins a convertir-nos en persones. Tot això és increïble. Però res d'això ha ajudat a comprendre el cervell. És massa complex; és l'òrgan més difícil d'entendre. Farà falta molt temps, segurament dècades, per comprendre els motius del trastorn mental de cada persona.