Quina boda la d'aquell any

Felip de Borbó i Letizia Ortiz van enfortir la seva unió sota la tempesta. Tot un símbol segellat amb aquell petó cast i tímid, de baix voltatge, que es van fer al balcó que dóna a la plaça d'Oriente. Contra els supersticiosos i els ocells de mal averany, els nuvis van contemplar el dia del seu casament com la consolidació de la seva simbiosi. El xàfec va rebentar la passejada de la núvia camí de l'altar, des del palau a la catedral. Els trons van ressonar  al temple. El públic del carrer va buscar refugi on va poder. Felip i Letizia, tot i la fredor de la cerimònia i la por al cos, van allunyar els mals esperits, van contenir el neguit i es van agafar les mans convençuts que el cel s'aclariria després del maleït aiguat. I així va ser. La família reial es temia el pitjor en aquell dia tan assenyalat. I no per l'amenaça del terror, 71 dies després dels atemptats de l'11-M. Els Borbó i els Ortiz es van llevar amb els ulls fixos al cel. Van creuar els dits, es van relaxar quan van saber que els convidats anaven arribant sense necessitat d'haver d'obrir els paraigües i van compondre el seguici del Príncep. Eren les 10.20 hores quan la reina Sofia va reclamar protecció al veure que la pluja amenaçava d'arruïSDHpnar la marxa i el vestit. La núvia ho va tenir pitjor i va acabar cobrint el recorregut a dins d'un Rolls-Royce.

LA DISTRIBUCIÓ DELS CONVIDATS al casament oferia una radiografia no del tot nítida de l'Espanya plural. En l'àmbit civil, un grup variat de matrimonis de tota la vida (els González, els Calvo Sotelo i els Aznar), solters eterns (Miguel Bosé, Gregorio Peces-Barba, Antonio Gala), viudos (Fraga Iribarne), divorciats (Rodrigo Rato, Trinidad Jiménez) i divorciats rejuntats (Muñoz Molina i Elvira Lindo). Tot molt modern i d'acord amb els temps. No obstant, per completar el quadro, hi va faltar l'actual dona del divorciat pare de Letizia Ortiz, que va optar per no assistir-hi per no restar  protagonisme a la mare de la núvia, i no alterar les lleis del protocol.

Almodóvar, passeJANT ¿És així Espanya? L'hi podrien preguntar a Pedro Almodóvar que, aliè a tot el que passava al cor de Madrid, passejava pels carrers del barri de Salamanca resguardat de la tempesta sota un paraigua multicolor. El director de cine, que uns dies enrere s'havia lamentat que no l'havien convidat al casament de l'any, o del segle, ni es va molestar a encendre el televisor encara que fos simplement com a treball sociològic o per prendre apunts de l'elegància que encarnaven els avis materns de Letizia Ortiz.

Radiografia política A missa Sense perdre la radiografia del país, en l'àmbit polític hi va haver de tot. Presidents autonòmics, inclòs el basc Juan José Ibarretxe. El Govern en ple, amb José Luis Rodríguez Zapatero al capdavant, i l'anterior, dispers entre els estimats amics de Mariano Rajoy i l'aire vetust de José María Aznar, que acabava d'aterrar de la seva visita a l'amic americà.

L'ombra d'Aznar és allargada. La coincidència del casament del Príncep amb el primer dia sense tropes espanyoles a l'Iraq es va subratllar, a més, amb la pobra representació nord-americana al Palau Reial. El Govern de Bush es va conformar amb l'ambaixador a Madrid. Algun cronista va recordar que el casament de la filla de l'expresident a El Escorial va reunir més representació diplomàtica. Llavors es desconeixia que un jutge, Baltasar Garzón, investigaria fins a la seva cadena perpètua la corrupta trama Gürtel, formada per molts dels convidats a la unió dels Agag-Aznar.

A la de l'Almudena hi va haver absències notables, que no tenen a veure amb el bloc de l'imperi, les de la majoria dels presidents llatinoamericans. ¿Per què s'hi va convidar el basquetbolista Pau Gasol, el pentacampió Miguel Induráin i l'astronauta Pedro Duque? Probablement perquè són uns ambaixadors d'Espanya al món tan exemplars com el mateix rei Joan Carles i són premis Príncep d'Astúries. Encara avui són símbol de la grapejada marca Espanya.

El sermó de Rouco Varela Quan s'assisteix a un ritu catòlic presidit pel cardenal Rouco Varela ningú s'hauria d'escandalitzar pel contingut del seu discurs. És el que hi ha i el que hem aguantat fins a la seva recent jubilació. Els nuvis sí que van tenir tremp per escoltar-lo abans de posar-se a tremolar. «No tingueu por davant les exigències extraordinàries que tindreu per la responsabilitat històrica que us toca assumir com a matrimoni i família de l'hereu de la Corona», els va advertir. Si van prendre nota de totes les recomanacions de l'arquebisbe de Madrid i es van proposar complir-les, els esperava una vida molt dura, plena de sacrificis. Sort de les petites infantes que ha tingut la mare Letizia en aquesta dècada atropellada per una cacera d'elefants.

En l'aire va quedar una pregunta que potser ara compon una resposta sòlida:  ¿Se segueix sent periodista quan un es retira, com els toreros al tallar-se la cua? Probablement, sí. Aquell dissabte tempes­tuós a gairebé ningú li va passar per alt que sota el vestit de Pertegaz i, més endins, calat en el seu fràgil esquelet, encara no havia oblidat l'ofici. Els ulls escrutadors, nerviosos, de la núvia mentre va durar la cerimònia ho observaven tot. L'ansietat del Príncep, el relaxament de l'arquebisbe i les entremaliadures de Froilà vestit de patge sacsejant els seus cosinets, preàmbul de l'emmascarat de discoteca lleuger d'armes com l'avi. Letizia es va estremir quan a la catedral es va sentir com retronava la tempesta. Alguns dels trets més forts del seu caràcter (perfeccionista, exigent, detallista) van quedar atrapats per les càmeres. Ens vam quedar sense assaborir la crònica del seu propi casament de la periodista que va compartir pantalla amb Alfredo Urdaci. (Cí,Cí). Potser ha explicat a les seves filles els moments d'emoció continguda, la timidesa i els nervis, molts nervis, entallats sota el vestit  de Pertegaz .

Es calculava que almenys un milió i mig de madrilenys sortirien al carrer. La pluja, com les estretíssimes mesures de seguretat, van disminuir els ànims. La fredor de la cerimònia de l'Almudena va tenir la seva continuació per la Gran Vía, Cibeles i Atocha. Un casament d'Estat és com un gran clàssic del futbol, és millor seguir-lo per televisió. I aquells centenars de milers que es van quedar a casa van integrar una audiència potencial televisiva de 1.200 milions (a tot el món).

Notícies relacionades

Noms prohibits a Espanya: aquests són els que la llei impedeix utilitzar

Freixenet i els sindicats pacten un erto per la baixada de producció

Els que van poder superar el temporal a base d'entusiasme també van ser solidaris. Com els nuvis, que van voler rendir homenatge als 192 morts pels atemptats de l'11 de març. Mig miler de persones van aguantar al costat del Bosc dels Absents per poder veure uns instants Felip i Letizia camí de la nova trobada amb el sever arquebisbe i els regidors de Madrid. Es va crear certa frustració entre els peregrins per un pas tan efímer. Sort en van tenir de l'expedició asturiana que va ocupar Atocha amb les seves gaites. Potser els sons van aplacar els rugits de la tempesta i el cel es va obrir just quan la comitiva aparcava al palau. En un país de ciutats i ciutadans, i no de súbdits ni lacais i encara menys de plebeus, també hi va haver lloc per als republicans. L'Himne de Riego es va sentir a Madrid, Barcelona i Astúries.

sense ball per l'11-M Al banquet hi devien assistir 1.600 convidats, encara que Ernest de Hannover, marit de la princesa Carolina de Mònaco, es va endarrerir i va arribar en el moment del brindis. L'expresident sud-africà Nelson Mandela tampoc va anar al dinar. En contra de la tradició, no hi va haver ball. Se sabia després dels atemptats de l'11-M; un senyal de dol per les víctimes. Així que el banquet es va acabar  al voltant de les sis de la tarda amb el conegut besamans de comiat. Els Reis, feliços després de casar l'hereu de la Corona, es van refugiar al palau de la Zarzuela. Felip i Letizia van viatjar de lluna de mel tan units com van estar en el migdia tempestuós en què van segellar la seva unió.