492 dies en què olot va ser un volcà

Aquesta informació es va publicar el dia 21/03/2014. El contingut fa referència a aquesta data.

Només una vegada en 35 anys de professió m'han convidat a explicar a un grup de batxillers en què consisteix això del periodisme. Ho vaig fer bastant malament. Però no em penedeixo de l'atac de sinceritat que vaig tenir quan una noia va alçar la mà i em va demanar que li recomanés un llibre sobre la matèria. Li vaig aconsellar que llegís ¡Noticia bomba!, d'Evelyn Waugh, i que, pel mateix preu, busqués al videoclub Primera plana, de Billy Wilder. En va prendre nota sense saber de què anava tot allò. De reüll vaig veure que el professor arrufava el nas, que pensava que els meus consells eren una boutade, però en veritat no era més que la millor drecera que vaig trobar per resumir tot allò que vaig presenciar durant els 492 dies que va durar el segrest de la farmacèutica d'Olot Maria Àngels Feliu, un cas del qual, entre el 1992 i el 1994, vaig escriure molt sense saber pràcticament res. Els meus caps esperaven de mi que fos el Hildy Johnson que tan bé va interpretar Jack Lemmon i que, ja ficats en el tema, fins i tot resolgués el cas. Però vaig ser sempre William Boot, l'ornitòleg que per error envia el Daily Beast a cobrir una guerra a l'Àfrica a la novel·la de Waugh.

La matinada del 27 de març del 1994 va sonar el telèfon a casa. «Han trobat Maria Àngels Feliu». Em va despertar un dels vigilants nocturns de la redacció d'EL PERIÓDICO, a qui crec recordar que li va passar la informació un guàrdia civil amic seu. «¿Què és el que han trobat? ¿Els ossos? ¿Com saben que és ella?». El més fàcil seria excusar-se i dir que poc abans de les cinc de la matinada i acabat de llevar es diuen tonteries, però el cert és que hi havia dos homes a la presó per la mort de Maria Àngels Feliu perquè un jutge va afirmar en un acte que la farmacèutica havia mort. Era, doncs, la resposta natural. Que em truquessin a mi, no tant, però tot té una raó de ser. Feliu havia estat alliberada pels segrestadors a prop d'una gasolinera de Parets del Vallès i la seva primera parada abans de la ruta que la portaria de tornada a casa va ser l'Hospital de Sant Pau. Llavors jo vivia a tres carrers de l'entrada de l'hospital. També hi residia molt a prop el llavors director del diari, però en aquests casos el càrrec permet seguir dormint com un tronc, que suposo que és el que ell feia quan vaig treure el nas al passatge que en aquella època donava accés a les urgències de Sant Pau.

Va ser només un segon i una enorme casualitat, però vaig arribar just en l'instant en què la farmacèutica, després d'un examen mèdic i un reconfortant bany, pujava en un cotxe de la secreta, cap a la caserna del carrer de Navas de Tolosa. Potser un altre hauria detingut el vehicle amb el cos fet una aspa. Vaig fer d'ornitòleg. Vaig deixar que l'ocell volés. Vaig tornar a casa, em vaig dutxar, vaig pujar al cotxe i vaig posar rumb a Olot, la meva segona casa durant els mesos en què vaig esperar que passés alguna cosa i que no va passar mai.

Abans de continuar amb els detalls morbosos és necessari una mica de context. La farmacèutica d'Olot va ser segrestada el 20 de novembre del 1992. Set dies abans van desaparèixer a Alcàsser (València) tres adolescents, la Miriam, la Toñi i la Desirée. Òbviament, un cas i l'altre no tenen connexió, fora que van donar peu que el 1993 pugui ser recordat com l'any en el qual es van desbordar les fosses sèptiques del periodisme en una insana exhibició de les pitjors miasmes d'aquesta professió. Nieves Herrero va muntar el seu plató a Alcàsser el dia en què van aparèixer els cossos de les nenes. Aquell programa l'haurien d'exhibir a les facultats.

OLOT PER SORT NO ERA ALCÀSSER i la prova és que afortunadament no es van publicar, almenys en aquest diari, les enormes tonteries que llavors circulaven de boca en boca perquè suposadament ho havia dit algú que coneixia el cunyat d'un regidor que havia fet un àpat amb un guàrdia civil que... És a dir, ximpleries. De Feliu es va dir que era l'amant de la germana d'Àngel Colom, també que s'havia fugat amb el seu professor d'anglès, que havia estat segrestada per un vell deute del seu pare, que la família ocultava informació als agents... L'única veritat, i això només es va saber amb certesa temps després, és que tots els intents de pagament del rescat van ser inútils. Semblava que els segrestadors sempre anaven un pas al davant dels investigadors. Això va donar peu a suposar que eren uns professionals del rapte. En realitat eren uns ganduls que jugaven amb cartes marcades. Un d'ells, Antoni Guirado, era policia municipal a Olot, així que cada vegada que es muntava un operatiu de captura avisava el seu cap, que en l'argot de novel·la negra se suposa que és el cervell de la banda, però a Ramon Ullastre aquest sobrenom li venia molt gran. Aquest paio, quan va voler enviar una gravació desesperada de Feliu a la família, se'n va anar fins a Madrid per ficar el sobre en una bústia, però el va segellar amb la seva saliva i va deixar així un rastre d'ADN que el va acorralar el dia del judici.

La qüestió és que les setmanes passaven a Olot. El que es va suposar que seria un segrest breu es va començar a prolongar. Sembla que el temps fa augmentar l'interès. És el que em van dir a la barra del bar alguns dels grans periodistes de successos d'Espanya que van desfilar per allà i que, em sap greu per les ganes que hi van posar, no en van encertar ni una.

En aquesta professió, cadascú té la seva bíblia. La meva és un article memorable que Enric González va publicar el 20 de gener del 1991 a El País. Davant la imminència de la guerra del Golf, el seu diari l'havia enviat a l'Aràbia Saudita, que per a mi, llavors, era com OIot però amb menys arbres. Acabava de començar el bombardeig sobre Bagdad i va rebre una trucada en què precisament li preguntaven això, i ell no en tenia ni idea. Doni'm cinc minuts. Així va titular aquella crònica de com allà on se suposa que era la notícia ningú en sabia res. «Dona'm cinc minuts», suposo que vaig dir més d'una vegada, quan el meu cap em cridava i m'explicava les novetats del cas Feliu segons els teletips.

la fortuna, vist el silenci amb el qual la Guàrdia Civil gestionava el segrest, va ser l'aparició incessant de personatges secundaris. Hi havia el jutge Santiago Pinsach. Era el seu primer destí. Anava més desbordat per les circumstàncies que jo. Després va aparèixer aquell delator, Franscisco Evangelista, que va acusar Joan Casals i Xavier Bassa d'un delicte que no van cometre. El meu preferit, no obstant, sempre va ser Ignacio Rubio, un advocat que va sortir mal parat en el programa de TV-3 Amor a primera vista (cap noia el va elegir com a parella) i que, tossut ell, va insistir a caminar descalç pel pedregar de les televisions quan, ja com a lletrat de Casals, va portar la seva experiència en el cas Feliu a un reality show. Va ser expedientat. Tampoc va estar malament la irrupció d'Eugenio Vélez-Troya, contractat per la família com el Sam Spade espanyol i que a la primera de canvi va demostrar ser més un inspector Clouseau. Aquesta processó d'excentricitats va fer que a poc a poc els focus deixessin d'il·luminar la mateixa Feliu fins que aquell 27 de març del 1994, ¡pufff!, va reaparèixer.

Notícies relacionades

El detingut per assassinar la seva dona en va denunciar la desaparició

Auxiliar d’Infermeria, el curs més sol·licitat

«Estic feta trossos per dins». Ho va dir quan, poc després d'entrar a casa pel pàrquing, va decidir baixar al carrer, saludar i intentar posar fi d'aquesta manera al setge de casa seva per periodistes i veïns. Potser tenia el cor destrossat, però hi havia alguna cosa poderosament forta en aquella fràgil dona. La mateixa setmana es va atrevir a concedir una entrevista pactada per tots els periodistes. Anys més tard, durant el judici, va desafiar amb la mirada els seus captors. Per a mi, no obstant, l'instant més estrany va ser el seu segon dia a casa. L'expectació davant la finca era encara enorme. Va decidir sortir del braç de la seva parella per anar al supermercat. Em va recordar Víctor Belenko, aquell oficial soviètic que el 1976 va fugir de l'URSS en un Mig-25. Un dia, la CIA el va treure del seu amagatall i el va portar al súper. Belenko no havia vist mai unes prestatgeries tan plenes de productes per comprar. Va creure que era un decorat, que allò no era real.

A vegades penso en les setmanes que vaig passar a Olot. 20 anys després hi ha moments viscuts que semblen irreals, potser novel·les, excepte la força interior que emanava Maria Àngels Feliu.