Rosa Estévez: «Tinc un deute amb la memòria del rebesavi»

«Rosal d'abril, morena de la serra / de Mont-serrat estel, / il·lumineu la catalana terra, / guieu-nos cap al cel...». ¿A qui no li sona el Virolai? Però poquíssims identificarien Josep Rodoreda com el compositor d'un dels himnes més cantats a Catalunya. L'ADN musical de l'oblidat mestre ha traspassat quatre generacions i segueix viu en la seva rebesnéta Rosa, que ensenya música i castellà a l'escola Joan Pelegrí de Barcelona.

-¿Els ha explicat als seus alumnes qui va ser el seu rebesavi?

-No, sóc molt vergonyosa. Quan era una nena ho explicava amb la boca petita, perquè els altres nens deien que era mentida.

-Com que no porta el cognom Rodoreda...

SEnDEls meus germans i jo som Estévez Domènech.Josep Rodoreda va tenir sis fills. D'un d'ells, Ricard Rodoreda, van néixer tres fills i un d'aquells nens era la meva àvia, Rosa Rodoreda, que al seu torn va tenir la meva mare, Pilar Domènech Rodoreda, i el meu oncle. Ells són els últims amb el cognom Rodoreda.

-¿Es parlava del mestre a casa seva?

-Sí, però poc; fins i tot hi havia una part de la família que jo no coneixia. Va ser Enric Teixidor, fundador de l'Associació d'Amics del Mestre Rodoreda, qui va investigar l'arbre genealògic i ens va reunir als descendents en un concert el 2001.

-És curiós que el Virolai sigui tan conegut i que el compositor ho sigui tan poc.

-Molts creuen que el Virolai és música popular, però es va convocar un concurs per acompanyar la lletra de Verdaguer, s'hi van presentar 60 composicions i va guanyar la seva. A més, va fundar la banda municipal i el conservatori de Barcelona, va ser professor de Pau Casals, es va fer càrrec dels Cors de Clavé i als 26 anys va entrar a la Reial Acadèmia de les Ciències i Arts de Barcelona.

-Tot i així, el 1906 va guanyar la càtedra del conservatori de Buenos Aires i va marxar.

-Sembla que hi va haver una campanya en contra seu i es va autoexiliar. Al morir, va llegar els drets d'autor al conservatori de Buenos Aires i li va demanar a la seva dona que portés les seves 400 obres a l'Orfeó Català.

-¿Té curiositat per saber què va passar?

-Amb el meu cosí Fernando tenim una investigació pendent. Sento que tinc un deute amb la memòria del meu rebesavi perquè va fer moltíssim però no se'l coneix ni se'l reconeix prou.

-Vostè és l'única dels seus successors que es dedica professionalment a la música.

-Però des del costat pedagògic. La que va heretar el geni creatiu va ser la meva mare. Ella diu que no va tenir infància: només tocava el piano. Als 16 anys guanyava concursos com a concertista i fins als 79 va treballar com a pianista de ballarins.

-Totes les expectatives musicals de la família Rodoreda van recaure en ella.

-Sí, i suposo que per això va prendre l'opció inversa amb els seus fills. En lloc de forçar-nos, ens va dir: «Si voleu estudiar música estudieu-ne i, si no, no».

Notícies relacionades

"A la feina, els joves han de parlar per telèfon"

Anna Bacardit: "Mai em vaig trobar malament, no m’esperava el càncer"

-¿Vostè va sentir l'ombra del rebesavi?

-Hi ha moltes coses que es repeteixen en la família, però la que més l'ha sentit és la meva mare, que ha sigut la reina del mambo amb el piano. Recordo que li podies demanar una polca, un vals, música de l'oest, àrab... i, sense partitura, te la tocava. Jo sense partitura no sé tocar i, a més, em fa vergonya. La meva mare va treure excel·lents i matrícules d'honor en tots els cursos de piano del conservatori menys a sisè, que va treure un notable, i l'únic excel·lent que vaig treure jo va ser a sisè. Per això diem que, entre les dues, fem la pianista perfecta.Dijous passat, poc després de l'entrevista, va arribar un missatge de la Rosa per Whatsapp: «Se'm va oblidar que avui és l'aniversari del naixement del rebesavi. Va néixer un 13 de febrer de 1851. ¿Casualitat?».