Rita Barrachina: «Passava 2.800 vegades pels monuments i ja no els veia»

Apassionada, tenaç i loquaç fins a l'extenuació, tria el Temple d'August del carrer del Paradís de Barcelona per compartir la seva agredolça experiència com a informadora del Bus Turístic.

-¿Per què li agrada tant aquest lloc?

-Perquè té una història molt particular. Se suposa que es va construir al segle I i que està dedicat a August, però, si és així, ¿per què van fer unes columnes tan tosques, tan baixetes, amb uns capitells tan poc treballats? ¡Aquest no era l'estil de l'època, i menys per a un temple dedicat a un emperador! Algun dia li canviaré el nom.

-¿I com li dirà?

-El temple d'Hèrcules. Abans aquest carrer no es deia Paradís, sinó Hèrcules, i a prop d'aquí hi ha la inscripció Barcino ab Hercule condita, que al·ludeix al mite que Hèrcules va fundar la ciutat.

-¿Quant temps va passar en el bus turístic?

-Quatre anys. Durant aquest temps vaig passar 2.800 vegades -700 vegades per any- pels mateixos monuments. Ja no els veia, s'havien tornat transparents per a mi.

-¿Però la seva feina no era comentar-los?

-Els autobusos van amb audioguia i tu et limites a pitjar el botó de les pistes, a controlar bitllets, a posar pau quan la gent s'estira els cabells per asseure's a dalt… només a vegades agafes el micro. Vaig pensar que havia de capgirar la feina i vaig començar a investigar la iconografia dels monuments.

-Per exemple...

-L'estàtua de Colom. Té quatre lleons ajaguts i quatre dempeus. ¿Sap per què?

-Doncs no, la veritat.

-¡És una metàfora! Els que estan dempeus, en posició d'alerta, miren a la Ciutadella i a Montjuïc, que és des d'on es bombardejava la població. ¡Ens protegeixen!

-Quina explicació tan bonica.

-Com que no tenia ningú més, el que anava descobrint ho explicava als conductors. Fins que, veient que poc valorats i desencantats estaven els meus companys, se'm va acudir bolcar aquella informació en un llibre i oferir-lo a l'empresa perquè el regalés als treballadors per Nadal, com una forma de reconeixement.

-Sembla un bon detall.

-Em vaig passar un any escrivint-lo i quan vaig anar a proposar la idea a la direcció em van contestar que era una utòpica.

-¿I això és dolent?

-És dolent que, sense llegir-lo, no van voler col·laborar, i això que hi ha cinc editorials interessades. Poc temps després em van trucar de l'empresa que gestiona el bus turístic perquè m'havien vist amb una càmera en una vaga de treballadors del transport públic i volien saber què volia fer amb aquelles imatges. La meva vella càmera no va funcionar i no vaig arribar a gravar res, però ja no em van tornar a contractar. Ara estic sense feina.

-De les bones intencions a l'atur.

-Sóc la personificació del que se'n diu l'eròtica del fracàs. Et podran posar la traveta 20 vegades, però si creus en una cosa i ets lluitadora aprens del fracàs. A mi em tanques una porta i t'entro per la finestra. Existeix un projecte per convertir el llibre en pel·lícula i estic estudiant cursos d'egiptologia, història de la humanitat, videojocs i aprenentatge i gamificació.

Notícies relacionades

Els experts alerten de l’avenç de les malalties del fetge

Nou països s’afegeixen al pla per protegir els menors del porno digital

-¿Gamificació?

SEnDGrosso modo significa utilitzar la mecànica dels jocs per aconseguir canvis en la forma de treballar de les empreses, millorar l'aprenentatge o, en màrqueting, fidelitzar clients. En les empreses hi ha treballadors amb milers d'idees. Se suposa que estem en l'era de la participació, ¿no? I si el millor comercial d'una empresa és un empleat content, ¿per què les empreses no cuiden més els seus treballadors?