Joan Pahisa: «Parlar a la mateixa altura crea una empatia especial»

L'única manera que tenia de tornar a jugar a bàsquet era recórrer 7.000 quilòmetres i plantar-se als Mundials per a persones de talla baixa que aquest estiu es van celebrar a Michigan. Dit i fet. El Joan, un enginyer informàtic de 27 anys veí de Sant Cugat, va ser l'únic representant català (i espanyol) en aquests jocs. Va tornar a casa carregat de medalles i amb la idea de muntar la primera associació per fomentar l'esport entre persones de baixa estatura com ell, que fa un metre a causa d'un trastorn en el creixement dels ossos. La seva experiència ha estat recollida al documental Glance up (Mirant cap amunt), que s'estrenarà al febrer si prospera la campanya de micromecenatge que han obert a Verkami.

-¿No es podia haver buscat un esport que no tingués la meta a 3 metres d'altura?

-Sembla una contradicció, ¿oi? Però jo no l'he anat a buscar, el bàsquet és l'esport que m'agrada des de petit. El vaig jugar a l'escola fins als 11 anys, fins que em vaig quedar massa baix i vaig haver d'enfocar-me cap a altres esports. Ara jugo a la lliga de tennis de taula amb el Sant Quirze del Vallès.

-Li va explicar això del ping-pong a Mauricio Bernal al suplement Més Periódico fa uns mesos. Però segueix enyorant el bàsquet.

-Sí. Aquí no hi ha esports d'equip per a gent com jo, però quan vull fer una cosa i no puc sempre busco fer-la d'una altra manera. Fa anys vaig descobrir que existien uns Mundials per a gent de talla baixa i a l'agost vaig participar-hi per segona vegada.

-¿Què tal l'experiència?

-Espectacular. És una oportunitat de parlar amb la gent de tu a tu sense haver de mirar sempre cap amunt i de ballar veient cares i no cames. La majoria de gent és molt afortunada de poder parlar cada dia amb altres persones mirant-les a la cara a la mateixa altura. Quan parlo amb algú a la mateixa altura es produeix una empatia especial. No entenc com la gent es baralla  tant quan parlen entre iguals. Donem massa importància a coses supèrflues i oblidem el més important, que és la relació amb els altres.

-De Michigan en va tornar amb unes quantes medalles.

-Vaig guanyar medalles individuals en tennis taula (or), bàdminton (plata) i natació (tres ors). Per equips vaig jugar a bàsquet i a futbol, però em vaig lesionar i no vaig poder participar ni en voleibol ni en hoquei. L'avantatge de ser l'únic de Catalunya i d'Espanya és que jo sóc el seleccionador i em selecciono per al que em sembla.

-Vostè no renuncia a res.

-Però jo no veig això com un tema de superació personal, simplement em busco la vida per aconseguir el que vull. Sempre he sigut molt independent i polifacètic. Volia escriure i em vaig matricular a Periodisme, però havia de pujar i baixar 80 esglaons unes quantes vegades al dia, i així arribava sempre tard a classe i acabava esgotat. Vaig haver de deixar-ho i estudiar una cosa que pogués fer més des de casa. Ara estic fent el doctorat en informàtica i escrivint una novel·la policíaca.

-Més que de superació personal, sembla un cas clar de tossuderia.

-Doncs sí, i a més sóc molt extravertit i no em deixo enfonsar pel que em puguin dir. Si hagués fet cas del que em deien, no hauria fet mai res.

Notícies relacionades

Mor una netejadora de BCN mor després de treballar tot el dia al sol

Dues dècadesde bodes LGTBI

-Deu estar fart que se'l mirin i li preguntin per la seva estatura...

-De petit em ratllava més. Veia un grup de nens jugant i intentava passar sense que em veiessin. Ara si la gent m'assenyala la saludo; almenys que vegin que ets simpàtic i no estàs amargat [riu]. A vegades se te'n riuen. Ningú es riu d'una persona en cadira de rodes, però d'una persona de talla baixa sí, perquè a nivell cultural et relacionen amb situacions còmiques, com els bufons medievals. Espero que aquest documental contribueixi a difondre una imatge de normalitat.