Avaluar avaluadors

Des de fa temps s'insisteix en la necessitat d'avaluar el professorat. Si s'avalua els alumnes i també els sistemes educatius no és, evidentment, defensable que deixi d'avaluar-se un col·lectiu tan determinant de la qualitat d'a-quests sistemes com és el docent. Només des d'actituds tancadament gremialistes podrien posar-se inconvenients a això. Però justament perquè el professorat juga aquest paper tan essencial, la instauració de qualsevol procés avaluador s'haurà de fer amb el màxim rigor i amb molta cura. Tres breus reflexions sobre aquesta qüestió.

La primera és que en el disseny del pla avaluador a implementar s'hauria de comptar sempre amb la participació activa i amb el consens del mateix col·lectiu docent. Al capdavall, ells són també experts en avaluació, perquè una part de la tasca que tenen encomanada consisteix justament a avaluar els alumnes. A més, segur que molts professors, probablement els millors, no deixen d'autoavaluar-se a si mateixos de manera continuada. I aquesta autoavaluació, encara que la portin a terme mitjançant procediments informals, genera un valuós coneixement experiencial i ajustat a la realitat sobre els possibles aspectes millorables de la seva tasca.

Indicadors fiables

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

El segon comentari és per ressaltar que els indicadors que s'utilitzin en l'avaluació haurien de ser tan fiables com fos possible. Sovint, en aquest tipus d'avaluacions es fan servir indicis bastant secundaris pel fet que són més fàcils d'obtenir i quantificar. Indicadors com, per exemple, cursos de perfeccionament en què s'ha participat, publicacions o fins i tot les notes obtingudes per l'alumnat. No són, és clar, indicadors insignificants, però resulten insuficients i no sempre són fiables, perquè és ben coneguda la mena de picaresca que pot generar una certa perversió de la cultura avaluacionista a la qual em referiré després. Picaresques possibles com acumular acreditacions no tant amb l'objectiu de millorar la pròpia pràctica sinó per sortir airós en les avaluacions; o avaluar amb gran benevolència els alumnes si un dels indicadors importants que es prendran en consideració per avaluar el professor és l'índex d'aprovats a les seves classes.

La possible perversió de la cultura avaluativa a la qual em referia és que, de facto, acabés resultant que fossin els mateixos sistemes d'avaluació els que establissin els objectius i continguts d'allò que s'intenta avaluar. Crec que amb algun exemple es pot il·lustrar el que vull dir. Quan el que millor aprenen els alumnes és a passar exàmens és quan aquests mateixos alumnes -i, sobretot, el sistema que els ha induït a fer-ho- ja han caigut en la trampa de la perversió avaluativa esmentada. Una cosa semblant podria passar amb l'avaluació del professorat; que alguns acabessin exercint la docència solament o preferentment en funció d'aquells indicadors amb què seran avaluats. Seria també com si els que establissin els objectius i continguts educacionals, de forma indirecta però determinant, fossin els experts de PISA. O sigui, invertir el sentit i la raó de ser de l'avaluació: les agències d'avaluació convertides en una tecnocràcia que s'erigeix en el principal gestor del sistema educatiu.