L'últim de la classe

A mi, personalment, em sembla humiliant que la nota mitjana dels titulats de Formació Professional d'un país com el Japó o Suècia superi la mitjana dels nostres titulats universitaris. Però el que seria realment estrany és que amb uns resultats tan mediocres com els obtinguts en l'informe PISA els nostres adults, universitaris o no, tinguessin un bon nivell de matemàtiques.

M'agradaria poder fer aquest mateix test als presidents del Govern dels mateixos països, perquè intueixo que el resultat ordinal seria bastant similar. Per això quan critiquem els líders polítics que tenim, observo sovint que no són més que un reflex de la nostra societat. La societat que ha elegit voluntàriament un president que prioritza una final del Mundial de futbol al fet que el seu país estigui a un pas de la fallida. O que veu amb bons ulls que es paguin 100 milions d'euros per contractar un jugador de futbol mentre es deuen diversos milions a Hhisenda.

Sota l'excusa de la «millora educativa», els governants s'han preocupat d'augmentar la despesa en educació (governs d'esquerres) o de privatitzar-la (governs de dretes), però pocs governs s'han preocupat (potser l'actual conselleria) d'optimitzar la gestió dels recursos educatius per aconseguir resultats objectius, mesurables i comparatius. Els sindicats han pidolat  amb èxit més i millors condicions laborals dels seus representats. Els pares han procurat únicament i exclusivament per a la seva prole directa. Els professors, els grans oblidats, han capejat el temporal sense pena ni glòria enmig d'una falta d'autoritat que els ha restat efectivitat. Les universitats han prioritzat tant la recerca al davant de la docència (per no parlar de la transferència), que s'han acabat convertint en subproductes del sistema educatiu.

Som els últims de la classe en gairebé tot (excepte en l'assignatura d'informàtica, en què no ens presentem a examen), i això té una lectura tremendament positiva. ¡Ara únicament podem millorar!

Quan la meva filla de dos anys i mig fa una entremaliadura molt grossa (ha passat un parell de vegades) se'n va sola al seu racó de pensar. Convertir-se en el pitjor país de tota l'OCDE té un mèrit extraordinari. Perquè és difícil que tothom ho faci tot tan malament i al mateix temps.

Notícies relacionades

Més del 40% d’aspirants a estudiar Magisteri a Catalunya no aproven les proves d’accés

Controls a les carreteres gironines pel pont de l’1 de maig

Per això penso que tots els agents involucrats tenen alguna cosaper millorar i aquesta millora passa necessàriament perquè cada un de nosaltres ens en anem solets al nostre racó de pensar per veure què estem fent malament i així intentar posar-hi remei. Potser en el següent estudi aconseguirem apujar la nota.

No espero sentir de cap responsable d'educació (actual o passat) una petició de disculpes per tanta incontinència legislativa fracassada, així que no seguiu el seu exemple. Hem de treballar, repensar cada un el nostre treball, gestionar millor els (pocs) recursos que tenim i fer camí, com ja s'ha fet en altres iniciatives al nostre país. El futur ens ho demana, i els fills dels nostres fills ens ho agrairan. Fem-ho per ells.