Contents amb la Grossa, fidels al sorteig de Nadal

Com que van celebrar abans que ningú una consulta sobre la independència, i com que tenen un monument a la independència, i com que van acollir la primera fira de productes per la independència, i com que són, en algun sentit, una mena de quilòmetre zero del moviment per la independència, no sembla desmesurat venir aquí i preguntar per la Grossa Cap d'Any. ¿On és l'entusiasme? A Arenys de Munt. Si algú celebra aquestes coses, se suposa, és el veí que va votar en la consulta, que té la bandera al balcó i que s'excita quan es menciona el referèndum. ¿O no? És només un joc, per una altra banda.

El monument s'alça a l'entrada del poble per la C-61, a l'esquerra, quatre columnes de 16 metres, les quatre barres de la senyera, un símbol, sens dubte, però probablement més: aquí s'entén com a declaració. Tot poble té un cor, i el d'aquest es troba tres minuts de sol i de carretera estreta més endavant, entre dues fileres de plàtans l'ombra del quals, a l'estiu, és patrimoni: la Riera. «La riera d'Arenys de Munt sempre dóna la benvinguda als visitants», proclama el llibret de turisme de la localitat. Plàtans, comerços, cafès, nens al carrer, l'església. ¿On són els jugadors? Bàsicament, al Rovira.

30 JUGADORS PER DIA / El Rovira és l'únic cafè del poble que ven els productes de la Loteria de Catalunya: Loto Exprés, 6/49, tots els altres. Anuncia aquest servei extra amb els coneguts rètols a la porta, però l'eloqüència pertany al monitor i a la terminal d'apostes disposats en un extrem de la barra. ¿Qui hi juga? Ningú. Potser per l'hora, és al matí, la gent esmorza. «Els que aposten vénen bàsicament a l'hora de dinar i a la tarda -explica l'amo, Antoni Rovira-. A veure: al matí vénen tres persones; a l'hora de dinar, 10 o 15; a mitja tarda en vénen dues més, i a la nit, 10 més. És a dir, entre 25 i 30 persones per dia».

No només les pot comptar sinó que les pot identificar, cosa que no seria notícia en un poble de 8.000 persones si no fos perquè oficialitza l'existència d'un grup: els jugadors. Amb nom, amb cara, amb hora fixa a la Loto Exprés. «Sí, gairebé sempre són els mateixos», diu Rovira. Trenta jugadors al dia no són gaires jugadors, ben mirat són poquíssims, però el monitor segueix aquí, ignorat la major part del dia, fent sortejos cada quatre minuts, enviant senyals de colors a un públic indiferent. «El negoci no està en el joc, està en el fet que entra gent que d'una altra manera probablement no entraria. Entren i juguen, però a més a més demanen una cervesa, un cafè... De fet, això és el que et diuen quan et vénen a vendre això».

Per fi, es presenta un jugador. No a jugar, però com que forma part del grup al cafè l'identifiquen de seguida. ¿Sabia que la Generalitat tindrà la seva pròpia loteria de Nadal? ¿Sabia que es dirà Grossa? ¿Pensa comprar-ne? «I tant que sí. Així els diners que es juguen aquí es queden aquí». Francesc Berenguer, Francisco en els seus orígens («sóc d'Aragó»), juga cada setmana 6 euros a la 6/49. «Cada setmana», confirma l'amo des de la barra, amb el seu aire pacient. Si un hagués de buscar algú, qualsevol, que jugui a les loteries catalanes des dels seus inicis mai el trobaria, però és aquí, en una taula del Rovira: Berenguer hi juga des de l'any 1987, quan la Generalitat es va estrenar en els jocs d'atzar, rara vegada ha deixat d'apostar i durant tot aquest temps ha guanyat una sola vegada. I només 100 euros. «Tinc mala sort», diu.

SENTIMENT ARRELAT / És bastant de domini públic que els premis de les apostes autonòmiques no són precisament per perdre el cap. «Abans donaven més diners», es lamenta des de la barra Lluís Cucurull, no solament un actiu membre del Grup dels Jugadors sinó també el propietari d'un bar a Arenys de Mar -la veïna, la bessona marítima- on fins fa poc també hi havia desplegada aquesta parafernàlia lotera. «Però no era negoci -explica-. El tenia perquè era el joc de la Generalitat, la loteria de Catalunya, en fi... Però ningú hi juga. Abans sí que hi jugaven, jo de fet vaig arribar a donar un premi de 150.000 euros...» ¿Euros? «Euros, sí, però després van modificar el format, el de la Loto Exprés, el de la 6/49... En teoria per millorar-los però els van empitjorar, i la gent ja no hi juga».

Que Cucurull no formi part d'a-quest grup, el dels que ja no hi juguen, obeeix principalment a una qüestió de patriotisme, que a Arenys de Munt és un sentiment arrelat. «Jo hi segueixo jugant perquè és un joc de casa, i perquè els diners es queden a Catalunya i se suposa que són per a fins socials, però ja no hi jugo amb l'ànim d'abans». Rovira, que escolta des de l'altre costat de la barra, assenteix: «És un sentiment bastant generalitzat per aquí». A Cucurull, en general, li agrada jugar: és consumidor freqüent de la Loteria Nacional perquè és la que dóna més premis, i naturalment no falta a la cita del sorteig de Nadal. ¿I la Grossa? ¿Pensa comprar-ne? «I tant», contesta. Perquè és la loteria de casa.

Notícies relacionades

L’escàndol de les religioses intervingudes amenaça el ‘boom’ dels retirs secrets

Cau una trama que tramitava padrons falsos a migrants a Palafrugell

SOMNIS SENSE PÀTRIA / Però ningú pensa renunciar a la grossa estatal. Ni Berenguer ni Cucurull ni un altre client que acaba d'entrar i que és veí i també és del Grup, però prefereix ser-ho en prudent pla anònim. «A mi m'agrada jugar, tant me fa de qui sigui la rifa», diu. Potser a això es referia el director comercial de les loteries estatals, dijous, quan va declarar que el gran repte de la Grossa Cap d'Any és competir amb dos pesos pesants en el món dels sortejos: el de Nadal i el Nen. «La Loteria Nacional és un costum, i a més a més paga bé», diu Cucurull. El somni d'una jubilació daurada, el lirisme de la imatge que cadascú té de la riquesa, la gastada cavil·lació sobre què faria cadascú si li toqués la grossa de Nadal: aquestes coses no tenen pàtria.

El Rovira no ha estat sempre l'ú-nic bar del poble amb els productes de la loteria catalana, i fins l'any passat tenia un competidor a La Puntaire, un centenar de metres riera amunt. ¿Rovira manté el tinglado per atraure jugadors? La Puntaire no els té gaire apreci. «No ens interessa el públic que atrau això -diu Ferran Mitjà, el fill del nou propietari-, i des d'un principi ho va treure. No ens interessa el típic que ve i demana un cafè i està tota la tarda jugant». Però aquí també celebren la nova Grossa. És el que té d'entrada: que uneix.