Aurora Batet: «Veig carregar un castell i sento aquell pessigolleig...»

-¿Veu el pilar de cinc d'aquesta foto del 1948? De dalt a baix, hi som l'Albert, jo, l'Àngel i el Pepito. Quatre dels sis germans. A sota hi ha el meu pare, Josep Batet.

Ho explica Aurora Batet (Reus, 1936), la primera dona enxaneta de Cata-lunya. Més de 50 anys després, la segueix electritzant el so de la gralla, els braços que fan pinya...

-¿El seu pare els va inocular el verí?

-Sí. El meu pare va fundar els Xiquets de l'Eramprunyà, a Gavà, el 1947. «¿Vols venir, Aurora?», em va dir. I jo, que em moria de ganes d'anar darrere d'ell i dels meus germans, vaig dir que sí. Devia tenir uns 7 anys.

-Tenia vostè pinta de rebel.

-¿Per la mata de rissos?

-Entre altres coses.

-Era una nena senzilla. Tots els homes de la família eren paletes. Arribàvem a final de mes justet; i això que el meu pare tenia treballadors. Feia un petit bloc darrere un altre.

-Blocs i torres humanes.

-Aquella colla de Gavà es va desfer un any més tard, perquè tres membres dels Boada, que eren un altre dels pilars, van morir en un accident.

-Però els Batet van seguir grimpant.

-Sempre vam ser de la Colla Vella dels Xiquets de Valls. El meu germà Àngel n'era una mena de titular del Barça. Va ser el que va instigar el tres de nou. I la resta vam seguir mentre el meu pare va aguantar.

-Era l'única nena del món casteller.

-Jo tenia esperit casteller. Amb la Colla Vella dels Xiquets de Valls vam fer un pilar de cinc al Pardo, davant de Franco i de Carmen Polo, que ens miraven des d'un balcó.

-¿Va entrar en aquell balcó?

-No. Hi va entrar un nen de Valls.

-¿Quants en deu haver carregat?

-Més de 80. I a sobre del dos de sis fins i tot hi feia la figureta [la vertical] una fantasia amb què al·lucina-ven... La colla sabia que podia comptar amb mi. Mai em vaig fer enrere. Si anava a dosos, m'entenia amb qui tenia davant. Si era acotxadora, també. No recordo haver passat por. Ni en els de dos, que són castells que imposen perquè, quan ets a dalt, sembla que hagis de sortir volant.

-¿Recorda quin va ser el més difícil?

-Un de set. Aleshores, fer un castell de vuit era el súmmum. Ara he vist un nou de sis descarregat per dones, a Sants. ¡Això et fa sentir orgullosa!

-¿Mai la van menystenir?

-Mai. Tothom m'estimava molt. Però, mentre que a la de Gavà jo era un puntal i participava en tots, en la dels Xiquets de Valls depenia molt del cap de colla.

-Als 14 anys ho va deixar.

-A l'haver de baixar la posició de dosos a terços, van deixar de cridar-me.

-¿Massa contacte per a una senyoreta amb corbes?

-Exactament.

-¿L'hi va prohibir algú?

-A Valls diuen que el Pep de la Llet, el cap de colla de l'època, va dir: «l'Aurora ja no és una nena». Altres asseguren que hi hauria pogut influir el fotògraf Pere Català, amic del meu pare. Jo vaig entendre que no podia seguir. Ara això no passaria. Les dones són ben lliures de fer el que vulguin. A mi m'hauria agradat tenir més llibertat, sentir-me més jo, estudiar, tenir més opinió...

-¿Es va desil·lusionar gaire?-Simplement ho vaig acceptar. I tot i que el meu pare volia que sortís amb un casteller, vaig conèixer el que avui és el meu marit, el Josep, en una funció del Centre Cultural de Gavà. Ell feia de dimoni i jo, de verge.

-¿Ell no tenia res a veure amb aquell esperit?

-Era barber i més de futbol. M'hi vaig casar i la vida familiar em va ocupar tot el temps. Em vaig desvincular del tot del món casteller. Mai més vaig pujar. Ni tan sols vaig fer pinya

Notícies relacionades

Dos morts en un incendi agrícola a la Segarra

‘Levante-EMV’, premi RSF per la cobertura de la dana

-¿Segueix tenint ganes de pujar, d'arribar a dalt...?

-Sé que no puc, però quan veig carregar un castell, sento aquell pessigolleig... Anar grimpant, la seguretat de col·locar-me damunt de les espatlles del meu germà Àngel, l'emoció al descarregar...