Quim Ribalta: «Vaig néixer amb bon caràcter i el deure d'amortitzar-lo»

Vicepresident de l'Agrupació Astronòmica de la seva ciutat natal, Quim Ribalta Puig (Sabadell, 1944) es guanya la vida com a promotor immobiliari; o se la guanyava. Quan ha tingut diners, els ha disfrutat volant o viatjant. Tots els continents al seu passaport, tret de l'Antàrtida.

-¿Li importa parlar del seu braç?

-No, en absolut. Ho va sentir més el metge que va haver de tallar-me'l que jo... Se m'estava gangrenant.

-¿Quan va succeir l'accident?

-El 22 de juny del 2002, passaven només quatre minuts de les 10 del matí. Sortíem de l'aeròdrom de Sabadell, amb un amic i Nemesi García, redactor de successos deDiari de Sabadell. Volíem sobrevolar el massís de Montserrat, però no vam arribar ni a Sant Quirze.

-¿Què va fallar?

-Vam descobrir que el compensador de profunditat s'havia encallat. L'havia revisat abans de l'enlairament.

-Quin ensurt.

-Perdíem altura, així que vaig haver d'aterrar a la C-58. En una maniobra molt difícil, vaig passar per sota d'un cartell de l'autopista i, per només tres centímetres, vaig tocar un pal amb l'ala, que va saltar. Vam seguir volant, però de seguida vam bolcar. Diguem que vaig frenar amb el colze.

-¿Com va superar l'amputació?

-Miri, el dia que vaig néixer em van regalar un bon caràcter amb l'encàrrec d'amortitzar-lo al màxim. És la meva obligació: ajudar els altres tant com pugui, i jo, sobreviure.

-Les ganes de viatjar no les va perdre. ¡Va fer la volta al món en tren!

-Amb la meva dona i una altra parella, se'ns va acudir fer el viatge en 40 dies; és a dir, la meitat del temps que havia utilitzat Phileas Fogg aLa volta al món en vuitanta dies. El primer tram va ser Barcelona, Zuric, Salzburg, Viena, Varsòvia i Moscou, on vam parar tres dies.

-Allà van agafar el transsiberià.

-És el tren més puntual del món, fins i tot més que els suïssos, als quals sempre els pots treure uns 30 segons de desajust. Bé, doncs això, el transsiberià fins a la capital de Mongòlia, Ulan Bator, i d'allà a Pequín. Després vam saltar a Tòquio. En els trams on hi havia aigua, vam substituir els vaixells per avions per poder quadrar els 40 dies. Allà vam agafar el tren bala fins a Kyoto.

-I d'allà, una altra vegada l'avió.

-Fins a Hawaii, a l'illa gran, per visitar el volcà Mauna Kea, a 4.250 metres. Ja havia calculat que just aquell dia Mercuri passava pel Sol. Totes les parades que vam fer durant el trajecte tenien un sentit astronòmic o musical.

-¿Ah, sí?

-Quan vam trepitjar els Estats Units, em feia molta il·lusió visitar el cràter Barringer, a Flagstaff (Arizona). Un cràter causat per l'impacte d'un meteorit, fa 50.000 anys, que mesura 1.200 metres d'amplada i gairebé 170 de profunditat.

-¿Algun contratemps en el viatge?

-El tren a Nova York es va endarrerir cinc hores i mitja. D'allà, per completar el diàmetre de la Terra per la latitud més senzilla, vam volar a Londres en avió. I vam agafar el tren que travessa el Canal de la Mànega sota l'aigua. Fins a París i Barcelona.

-Quaranta dies clavats.

-Ens va passar com en la novel·la de Jules Verne, que els va sobrar un dia. Quan vam volar de Kyoto a Hawaii, per la diferència horària vam guanyar 24 hores. ¡Vam arribar el dia abans!

-¿Què és el més bonic que ha vist a través del telescopi?

-Sens dubte, els eclipsis de sol totals. Almenys n'he vist una dotzena: a Finlàndia, a l'altiplà bolivià, a Mongòlia, a Panamà, a Zàmbia… ¿Sap? Em vaig casar durant un eclipsi.

Notícies relacionades

Crim brutal a Sentmenat: «Discutien molt, ell era molt masclista i ella s’havia cansat de mantenir-lo»

Cop a una banda que robava DNIs, es disfressava com les víctimes i els retirava diners del banc

-¡Caram!

-Era viudo, i l'any 2002 -quatre mesos després d'haver perdut el braç- em vaig casar per segona vegada. A Ceduna, al sud d'Austràlia, durant un eclipsi total. Encara que està prohibidíssim, vaig fer una petita foguera amb la llum del sol i una lupa, i ens vam vestir amb unes túniques verdes perquè és l'últim color que es perd quan es fa fosc.