Armènia amb accent català

Un 'jachkar', que en armeni significa «creu de pedra»,

és un monòlit que té una creu com a motiu central i amb tot de guarniments al voltant. És molt representatiu de la cultura armènia i n'hi ha un al parc de Montjuïc, entre l'Estadi Olímpic i els jardins del palauet Albéniz. Va ser inaugurat el setembre del 2009 com a símbol de l'amistat entre Catalunya i Armènia.

Els primers 'jachkars' daten del segle IX, de l'època del renaixement armeni que va seguir el final de la dominació àrab. El més antic que es coneix es troba a Garni i va ser esculpit l'any 879. Està dedicat a la reina Katranide, esposa del rei Ashot I Bagratuni. No obstant, el període de màxima esplendor dels 'jachkars' se situa entre els segles XII i XIV. Actualment continua la tradició i hi ha alguns escultors de 'jachkars' a Erevan, però també hi ha molt de tràfic de 'jachkars' antics, ja que la majoria estan a l'aire lliure sense cap mena de protecció.

Des de l'any 2010, l'art dels 'jachkars' figura a la llista del Patrimoni Cultural de la Unesco.

Sempre m'ha interessat Armènia, un país de cultura europea i geografia asiàtica situat a l'antiga Ruta de la Seda, entre el mar Negre i el Caspi, que va ser el primer d'adoptar oficialment el cristianisme (l'any 301) i que compta amb alfabet, cultura, història i Església pròpies. Sempre m'ha interessat Armènia i sempre m'han interessat els armenis, un poble marcat tràgicament per un genocidi que va causar un milió i mig de morts el 1915 i que encara avui molts països, entre ells Espanya, s'entossudeixen a no voler reconèixer. El genocidi va anar seguit d'una dura diàspora que va escampar 10 milions d'armenis per tot el món i que va fer que la memòria i el dolor s'expressessin en moltes llengües diferents.

La independència de l'antiga

URSS, el 1991, semblava que obriria una nova era per a Armènia, però actualment el país està empobrit, hi flota la sospita de la corrupció i la sagnia de l'exili no para. A Espa-

nya es calcula que hi ha 45.000 armenis, molts d'ells instal·lats a Barcelona, quan fa 25 anys amb prou feines n'hi havia cent.

«Vaig arribar a Barcelona el 1989», explica Adriana Adanalian, una argentina que s'enorgulleix dels seus quatre avis armenis. «Vaig anar a una de les set escoles armènies de Buenos Aires i sempre m'he considerat armènia. Encara que no l'hem patit, les noves generacions també estem marcades pel genocidi. Em va quedar el sentiment de culpa per haver sigut una supervivent i el saber que fes el que fes em sentia culpable. És trist veure que el món no reconeix que no tens culpa. És increïble que ni Israel ni Espanya encara no reconeguin el genocidi».A Adriana se li il·lumina la mirada quan m'ensenya el quadern escolar de la seva infantesa i explica que el 1997 es va casar amb un català, Santiago, i se'n van anar de lluna de mel a Armènia. «Em va emocionar viatjar per primera vegada al meu país. Jo tenia problemes per quedar-me embarassada, però allà m'hi vaig quedar. Va ser molt significatiu».

160.000 emigrants anuals

A la mateixa taula de la llibreria Bernat, Maria Ohannesian, arribada a Barcelona el 1981, recorda també els seus anys argentins i el seu compromís amb la cultura armènia. «Vaig conèixer Maria Àngels Anglada (1930-1999) quan ella estava escrivint Quadern d'Aram, una novel·la sobre el genocidi», apunta. «Es va publicar el 1997 i fa uns anys es va traduir a l'armeni. També vam traduir juntes al català les poesies de Daniel Varujan, el gran poeta armeni assassinat pels turcs el 1915. Només tenia 31 anys». prossegueix Maria, «em va treure moltes coses dels meus avis que jo ja tenia oblidades. El no reconeixement del genocidi m'afecta. El 2015 es complirà el centenari i encara hi estem donant voltes. I també m'afecta el desconeixement cultural que hi ha sobre els armenis».Adriana i Maria em recomanen un disc deliciós de Jordi Savall, Esperit d'Armènia, a més d'unes quantes lectures (excel·lent El libro de los susurros, de Varujan Vosganian). Tot un món cultural s'obre a l'empara d'Armènia.

«Anglada»,

La idealització del país viscuda en la diàspora, no obstant, xoca amb la realitat de l'Armènia actual, un país amb una superfície similar a la de Catalunya, marcat per la corrupció, del qual cada any emigren 160.000 persones.

«Jo me'n vaig haver d'anar amb el meu marit i els meus dos fills», explica Zaruhi Zakaryan, arribada des d'Armènia fa pocs anys. «Vam haver de pagar 3.000 euros per cadascú per poder sortir, però és que allà no hi havia futur. El meu marit és metge i jo llevadora, però treballem del que podem. Molts intenten viatjar als Estats Units, el mite. A Armènia només queden 1,5 milions, encara que diguin que són 3. Són molts els que se'n van. A mi m'agradaria poder quedar-m'hi. Adoro el meu país, però no hi ha feina... De totes maneres, mai perdem l'esperança de tornar». L'endemà em trobo, a la Casa Armènia (Ausiàs Marc, 49), amb Sevada Sahakyan, president de l'Associació Cultural Armènia. El petit despatx en què em rep està presidit per una foto de la muntanaya Ararat, el símbol per excel·lència, ara en territori turc. Des del 2006 funciona a la Casa Armènia, els dissabtes al matí, una escola on es fan classes d'armeni, música, dansa i escacs. «També de català i de castellà», puntualitza Sevada, «perquè volem que els armenis no perdin la seva llengua, però també que s'integrin a Catalunya».«Jo vaig arribar a Barcelona el 2004, directament des d'Armènia», afegeix. «L'emigració va començar després de la independència, als anys 90. Molts vam venir a Espanya perquè hi havia feina a la construcció. Ara les coses han canviat i s'han de buscar alternatives». «Hi ha una dita que apunta que el temps cura les ferides, però aquesta no es curarà», opina quan li parlo del genocidi. «Jo encara tinc una cicatriu al cor. Cada any, el 24 d'abril, organitzem un acte en memòria del genocidi. L'any passat es va fer a l'església del Pi. No volem que caigui en l'oblit».Encara que no existeix una església armènia a Barcelona, sí que hi ha un vicari a Santa Coloma de Gramenet, on resideix una important comunitat, i cada últim diumenge de mes oficia a la parròquia de Nostra Senyora dels Àngels. «Jo hi vaig perquè és la meva cultura», subratlla Sevada. «Des de l'any 301 hem patit molt per la nostra religió». Quan em parla dels 10 milions d'armenis que hi ha al món, puntualitza: «Alguns són de tercera o quarta generació, però els seguim comptant com a armenis. El meu fill, per exemple, és català perquè ha nascut aquí, però també és armeni».Un cas molt diferent és el d'Armin Sirouyan, un arquitecte armenioargentí radicat des de fa més de 20 anys a Barcelona. És nét d'Ashot Artzruní, autor de la gran obra Historia del pueblo armenio, reeditada el 2010 a Espanya, i recorda el que li va passar quan va anar per primer cop a Armènia, el 1992: «No vaig poder evitar dir-li a la meva mare que allò semblava una gran 'villa miseria'». Armin, membre del Consell Nacional Armeni d'Espanya, té un germà periodista, Christian, que segueix vivint a l'Argentina, i una germana, Shushan, nascuda a Buenos Aires però que ara viu a Erevan, la capital.

Encara falta molt«A l'Argentina somiàvem d'anar a Armènia», explica. «Jo hi vaig viatjar un any després de la independència. M'hi vaig passar 20 dies i vaig comprovar que hi havia un gran contrast entre el país idealitzat i la realitat. La meva germana s'hi va quedar, perquè ella hi havia arribat amb 18 anys, es va enamorar d'un armeni-libanès, s'hi va casar¿ Jo, en canvi, tenia ja 30 anys i vaig veure que no podia quedar-m'hi. Els armenis de la diàspora sempre teníem tres temes: la commemoració del genocidi, la independència i restituir els territoris històrics. El país ja és independent, però encara falta molt». afegeix. «En 10 o 20 anys potser haurà de canviar de nom i dir-se Ex-Armènia¿ És trist, però pot ser, encara que procurarem mantenir viva la nostra cultura. No hi ha cap armeni que no tingui a casa una foto de la munta-Després d'uns segons de reflexió, Armin conclou: «Els anys de domini soviètic van fer molt de mal, però penso que l'armenitat la salvaran les dones. Elles han evolucionat i són les que fan més per conservar la nostra cultura».

«Armènia és un país desestructurat del qual molts volen marxar»,

Notícies relacionades

¿Qui són els candidats a succeir el papa Francesc? Llista de cardenals ‘papables’

L’Audiència de Barcelona jutja una àvia per abusar del seu net a Igualada

nya Ararat. És com dir: 'Sóc armeni'. L'Ararat, encara que ara estigui en ter-

ritori turc, és una referència històrica, moral, simbòlica; és un símbol de la resistència i de la vitalitat de la nostra cultura».