Beixamel i crisi

El que crida més l'atenció d'aquesta cuina són els tomàquets i les albergínies disposats en bols al costat de la porta, brillants com si haguessin estat preparats per a una revista culinària.Massabrillants. És fàcil, si es jutja pel caràcter de la propietària, arribar a la conclusió que és una barreja de producte ben escollit i amor per l'aspecte de les coses, a més que són els feliços receptors de la càlida llum que emana d'una cuina reformada. Als fogons es va fent la barreja de botifarra, pollastre i ceba que en uns minuts es convertirà en farciment de canelons, i és difícil no pensar que una dona en el regne de la qual habiten aquests vegetals no transportarà al menjador un plat superior.«Aquest any vénen 13 persones, entre fills, germans, nebots… I el meu nét, que ja té 3 anys i li encanten els meus canelons. La família. Tots estan bé, per sort. Bé, potser no tots».

La cuina: aquí s'engendren no només els plats de la gastronòmica temporada nadalenca: es fan confessions, s'intercanvien murmuracions, es xiuxiuegen secrets amb el rumor dels fogons de fons, es descobreix amb sort alguna veritat. No és a la sala -ni tan sols sota els efectes del licor- ni al menjador: el més sucós rellueix aquí, aquí circula la informació i aquí ve a parar el cosí o el cunyat que vol saber més coses. ¿Com ha anat aquest any? S'ha de preguntar a la cuina. Quatre lectors d'EL PERIÓDICO ho han fet. Parlar. A la cuina. Al davant dels fogons. Tots quatre van respondre a la convocatòria de la secció Entretots a la web del diari, van enviar les seves receptes de canelons de Sant Esteve i van accedir a ser entrevistats mentre cuinaven. Quatre vides i una radiografia de l'any cinc de la crisi.

Solidaritat familiar

Carmen Rosado és la dona dels tomàquets magnífics.«No, no tots estan bé. O no del tot. Tinc un gendre que va perdre la feina fa dos anys, i tot aquest temps hem estat angoixats per ell, però ara estem contents perquè fa poc va aconseguir una feina a l'Ikea de Sabadell».La recepta dels canelons la va aprendre de la seva sogra, Teresa, que va morir fa sis anys; des d'aleshores els fa ella.«Però tinc una neboda que no ha tingut tanta sort, que també fa dos anys que no té feina i no troba res. Ni ella ni el seu marit. Estan a càrrec de la meva germana, que si ella no li pagués al seu nét el menjador, el nen ni menjaria. Tots ajudem, els donem roba o menjar, jo alguna vegada els he enviat una compra de supermercat. Però estan desmoralitzats». La dona es mou amb tanta naturalitat que només amb els seus moviments és capaç d'evocar la paraulahàbitat. Després d'una estona tasta el farciment i anuncia que li falta sal. Es llepa els dits i se'n penedeix, i diu que això no es fa. Viu a l'Hospitalet, té 60 anys i en fa quatre que és a l'atur. I no troba cap feina.

«Era administrativa en una empresa de construcció, i jo mateixa hi vaig renunciar perquè hi va haver un canvi d'amo i el nou em feia la vida impossible. Crec que si no hi hagués crisi ja hauria aconseguit una altra feina, perquè en el sector em coneixen i saben que sóc una bona treballadora».

La crisi té el poder d'alguns gasos letals de ciència-ficció: s'infiltra per tot arreu.«I tant que l'he notat. Hi ha menys feina, i la que hi ha està més mal remunerada».Quimet Carreras té 63 anys, és músic i viu a Terrassa, també és una espècie de mestre de la cuina i els seus canelons són els mateixos o gairebé que menjava de petit, quan els preparava la seva mare.«La recepta és d'ella».Els canelons de la iaia Nini («simples i insuperables») són de porc i pollastre i es fan amb ceba, pastanaga, tomàquet i julivert, i responen, se suposa, a estratagemes com un raig de brandi a la beixamel i un drap humitejat perquè les plaques no s'enganxin.

«El principal problema és amb els ajuntaments. D'una banda, han retallat les partides per a cultura, i de l'altra, et diuen que et pagaran en 15 dies i resulta que et paguen al cap de quatre mesos».N'hi haurà que no s'immutaran davant el nom de Quimet Carreras, però sentiran que alguna cosa fa clic en la seva memòria al sentir el nom de Huapachà Combo, el grup que va fundar el 1977 i que quatre anys més tard va agafar prou fama per permetre-li dedicar-se de ple a la música.«Havia estudiat disseny tèxtil i durant 20 anys vaig treballar en una empresa».Aquest és Quimet Carreras. Una mica de sal, pebre i canyella. Els seus canelons comencen a fer olor.

«La meva filla és mestra. Té 28 anys i va passar les oposicions, però no té plaça, així que fa substitucions, però les substitucions les han retallat molt. I paguen menys».Amb la barba i els cabells blancs esvalotats, Carreras té el mateix aspecte que el pare Noel del seu davantal de cuiner, cosa que li dóna a tot un aire decididament nadalenc.«No som els més afectats, però sentim la crisi. I anem tirant».

Delícies bancàries

La cuina de David Jaén: allargada i en forma de passadís. El seu davantal: negre i amb una inscripció que posa:David Jaén. La seva recepta: canelons estil David Jaén de pollastre i vedella. Té 32 anys, treballa com a autònom en el món de la construcció, viu a Barcelona i és amb diferència el que es diu menys afectat per la crisi.«La meva mare. La meva mare tenia unes preferents. Llavors va passar el que va passar i els del banc li van donar el 30% del que hi havia dipositat i li van dir que la resta l'hi donaran en 10 anys. Està angoixada. Tenia pensat canviar-se el cotxe, que està començant a fallar, però ja no té diners. És indignant».El David cuina amb la música posada perquè el relaxa. I és un meticulós: el farciment el diposita a les plaques amb una mànega pastissera.«La recepta és una barreja de coses, el que vaig aprendre a casa meva i trucs que amb els anys he après, o que m'ha ensenyat algun amic».

¿Com ha anat l'any? L'any no ha anat tan malament. Ha anat bé, de fet. Podia ser pitjor.«Els que encara guanyem diners hem de consumir

Notícies relacionades

Regust medieval

Nitazens: així és la potent droga molt més perillosa que el fentanil que ja ha provocat una mort a Espanya

-diu-.És gairebé una responsabilitat. ¿De quina altra manera sortirem del forat?».Ha fet 90 canelons que estan al congelador esperant, perquè en el dinar de Sant Esteve, entre família seva i de la seva parella, seran unes 18 persones. Potser més.«Aquell dia faig la beixamel».Vénen dos germans seus que tenen un restaurant a Vilanova, on les vendes han baixat, tot i que encara no han hagut de tancar.«Ara poso al foc el tomàquet ratllat, amb una miqueta de sucre per treure-li amargor…».

I Paula Sanz, finalment. Viu a Barcelona però els canelons els fa a la cuina de la seva mare, a Gavà. Té 36 anys i és comptable a l'Hospital Sant Joan de Déu. Conserva la feina, conserva el sou, però la crisi l'afecta psicològicament: la fa consumir menys.«Estalvio per al futur, no sabem on acabarà això».La seva feina té lloc en un dels sectors més castigats per les retallades, el sanitari, i diu que es nota, que l'ambient a l'hospital«està enrarit».«Els canelons a casa els faig jo. M'agrada cuinar».De tòfona i bolets.