Melodie Nakachian: memòria d'un segrest

Josep Carles Rius em va mirar per sobre de les ulleres de miop i el fosc mostatxo de redactor en cap per deixar-me anar: «Demà te'n vas cap a Marbella». La nit del 9 de novembre del 1987 estàvem concentrats en el tancament de les pàgines deCoses de la Vida, barallant-nos amb una d'aquelles entradetes vagues per repetitives de Víctor Malope o les caòtiques cròniques sense ni un sol accent que enviava des de Madrid Margarita Sáenz-Diez, quan vam haver d'aixecar una informació de no me'n recordo què per donar a quatre columnes la desaparició de la filla d'un magnat d'origen libanès a la ciutat on després faria i desfaria al seu gust Jesús Gil,Melody Nakachian.Segresten la filla d'una artista de la jet de Marbella,titulàvem a la crònica firmada per Manuel Pedraz sobre la desaparició de la nena de la princesa i cantant coreana d'òpera Kimera.

LA PREMSA ESPANYOLA d'aquella època encara contenia l'alè per successos tan impactants en la memòria col·lectiva com el mateix 23 -F, l'assalt al Banc Central de Barcelona, els motins a les presons i els assassinats i les extorsions d'ETA i el GRAPO. El segrest de la nena Nakachian reunia totes les salses que s'espera d'una bona història de successos: el pare, Raymond Nakachian, era descrit com un multimilionari amb negocis en diversos continents; la mare era una exòtica princesa descendent d'una dinastia asiàtica; els segrestadors podien pertànyer a la màfia marsellesa; darrere de tot l'assumpte hi podia haver una venjança entre bandes. Així que un vespre en plena tardor em vaig plantar a la llavors fosca Marbella. ElsNakachianvivien en una urbanització al límit amb Estepona. VillaMelodie disposava de 50.000 metres quadrats de jardí, quatre cases (dues per a convidats, una per al servei i la mansió principal). El primer dia, arribar a les portes de la mansió era missió impossible entre els controls de la policia i els guardaespatlles.

En un monticle, protegits per l'ombra d'unes alzines, ens vam reunir enviats especials d'Espanya i el Regne Unit. Sorprenia la presència dels britànics de la BBC, The SuniThe Daily Telegraphpel presumpte passat delictiu de Nakachian, traficant d'or batejat per la premsa groga com aNash. El que em va estimular més va ser compartir hores de guàrdia amb grans periodistes als quals fins llavors només coneixia pel nom i el cognom, de seguir-los a Informe semanalo de llegir-los en mitjans per a mi inabastables. Acreditats reporters de mitjans als quals admirava i pels quals, en gran part, em vaig adherir a la causa del periodisme avui, en aparença, encaminada al més gran dels desastres. ¿Qui ens ho havia de dir aquell migdia de bromes, cerveses i elfil musicaldels grills malaguenys?

ÉREM, CREIA ESTÚPIDAMENT, els herois del món. Hi havia, per exemple, la meva admirada Amelia Castilla, d'El País, amb el fotògraf de l'edició andalusa Pablo Juliá, propietari d'una simpatia saludable, d'uns elegants bigotis a l'estilPermanyer i autor de la mítica postal de la truita, aquell àpat de Felipe González, Alfonso Guerra i els seus fidels en els últims espetecs del franquisme. O Georgina Cisquella, de Televisió Espanyola, amb la seva seductora veu de tabac. O la serpentina Regina Ferré, corresponsal de TV-3 a Andalusia, i el seu equip d'Enagés amb un productor que s'encarregava de totes les despeses. O els que acabaven d'arribar de Barcelona. Mercè Alcocer, la incansable princesa de la informació de successos i tribunals de Catalunya Ràdio; Magüi Mira, amiga i aliada d'indagacions entre Màlaga i Estepona del Diari de Barcelona, i Eugenio Madueño, prestigióshuertamaro, enviat especial deLa Vanguardiaque ja no lluïa allò d'espanyola.Després se'ns va incorporar el riure inconfusible del llibertari Joan Vilaprinyó, avuimotardde Harley Davidson després de dècades amb la càmera al coll, que havia acompanyat el Barça de Terry Venables per a un partit de Lliga en alguna ciutat del sud.

¿I què passava amb Melodie? Els segrestadors van enviar dos missatges reclamant 13 milions de dòlars. En el segon, el 17 de novembre, van enviar una gravació amb la veu de la nena i una rebaixa de les pretensions del rescat. Melodie mirava la Polaroid amb un gest trist, els cabells agafats amb dues cues, i entre les seves mans ensenyava el diariAbc, amb una portada probablement tan carnavalesca com la d'aquest diumenge passat amb Cayetana de Alba lamentant la falta de patriotisme espanyol dels catalans. També la van retratar amb elDiario 16d'Andalusia.

L'angoixa castigava cada jornada. Hi va haver manifestacions a Màlaga reclamant que la nena tornés amb la seva família. La mare, segons va relatar un advocat, feia 10 dies que no menjava i que no deixava de plorar. «Papa, si no pagues, em mataran», titulava la primera pàgina d'EL PERIÓDICO del 18 de novembre que segurament va firmar el director adjunt Ángel Sánchez. Faltaven 48 hores per a l'alliberament de la nena.

Cap dels que érem allà ho vam intuir fins que el dia 19 a la matinada una telefonada ens va treure del llit. Algun company es va quedar adormit i no va poder entrar en directe per a la ràdio. Quina putada en uns temps en què ningú s'imaginava que algun dia tindríem uns quants mòbils a la tauleta. Aproximadament a les nou del matí, el centenar de periodistes i càmeres que esperaven a la porta de la mansió dels Nakachian van ser convidats a entrar. La nena era als braços de la seva mare. El pare repartia cafès, copes i cigarrets, abraçades, somriures i llàgrimes. Era una festa al voltant de la piscina. El tumult no cessava.

Notícies relacionades

Neix una nova institució educativa centrada en l’ocupació dels seus alumnes: té vuit centres a Catalunya

El Govern no es fia del sector i investigarà les causes de l’apagada

Jo vaig aprofitar per visitar l'apartament de Guadiaro (Cadis) on cap a les cinc de la matinada la Brigada de Delinqüència Internacional i els Grups Especials d'Operacions, els GEO, van irrompre per reduir en qüestió de segons els segrestadors i alliberar la nena. Melodie havia estat aquells dies de segrest a només 18 quilòmetres de casa. L'amagatall era un apartament barat icutrede reduïdes dimensions. El clàssic piset per a les vacances d'unshooligansde Liverpool. A la meva llibreta hi vaig dibuixar el plànol del tercer C al bloc de Los Azahares i el vaig enviar per fax des d'un comerç d'Estepona perquè el tracés amb més precisió el company Jordi Català. També recordo l'amabilitat de l'inspector malagueny que em va facilitar la localització, un home de gairebé dos metres, barbut i amb ulleres que tenia aspecte de qualsevol cosa menys de poli bo.

DAVANT DE L'ORDINADOR hi tinc les cròniques que vaig publicar aquells dies i segueixo tenint la sensació que no se sabrà mai la veritat completa d'aquell succés. ¿Realment es van localitzar els segrestadors perquè un d'ells va perdre la cartera mentre feia fúting? ¿Per què van quedar sense aclarir totes les sospites sobre l'industrial libanès? ¿Quants dels set detinguts van acabar complint condemna? ¿Quines seqüeles va deixar el succés en la personalitat de Melodie? Un mal record que avui li deu venir al cap quan es compleixen 25 anys de la desgràcia. Avui Marbella és coneguda per l'aire que hi van deixar certs alcaldes. I també per moltes coses bones.