Les Pepes del Cadis d'avui

Celebrar?, si les dones no estàvem a la Constitució de 1812, ¿què hem de celebrar?», insisteix tossuda Ana Camelo, pionera del moviment associatiu i feminista a Cadis i que encara avui no deixa el megàfon de les arengues. Les dones van ser les grans excloses en aquella primera Carta Magna, relegades amb els discapacitats i els criats. Però algunes van acabar revertint aquella invisibilitat, i mentre els homes discutien de política a les rebotigues, a les terrasses elles feien visibles tertúlies culturals, literàries o científiques.

També avui hi ha dones que s'esforcen per demostrar a base de valentia i coratge que Cadis és alguna cosa més que una de les províncies amb la taxa d'atur més elevada del país (gairebé el 35%). Són universitàries, investigadores, emprenedores i dones anònimes que han acabat convertides en el suport familiar a causa dels continus cops contra la indústria local (Astilleros, Bazán-Santa Bárbara, Delphi Altadis).

Fortalesa és el que defineix María del Mar López, burgalesa de 64 anys i cofundadora de l'associació Dones del Mar. La seva és una vida en soledat com a dona de marí mercant. De fet, ell es va embarcar quan estava embarassada de tres mesos, i va tornar quan el nen ja tenia 4 mesos, recorda.«Som com viudes de vius», diu. Quan els marits sortien per la porta, a elles els tocava«posar-se els pantalons per exercir de pare i un tutú per no deixar de ser mare».Calia posar-se a sobre el pes de la casa i dels fills, les males notes, les nits eternes de malalties o la incertesa de si el naufragi que sortia a les notícies era el del vaixell

dels seus.

Intruses en premsa

Però quan els marits trucaven des de l'altra punta del món, encara que una acabés de sortir de l'hospital amb 12 punts de sutura, no tenien cap altra opció que mantenir la il·lusió d'una vida estupenda per no preocupar-los mentre treballaven. En aquesta soledat, altres dones de marins van ocupar el lloc de la família. La felicitat arribava quan durant les vacances escolars s'embarcava el clan al complet. Els seus fills van aprendre a viatjar en un vaixell.«Als vaixells de passatge m'avorreixo si no hi ha una tempesta que animi», assegura López.

Després de tota una vida traient forces, quan la situació es relaxa a casa amb la jubilació dels marits, en moltes arriba la baixada.«Semblo un xiringuito, tinc de tot»,diu de broma sobre el marcapassos i les vàlvules postisses, mentre s'obre la brusa i mostra una cicatriu que li travessa l'escot.

Encara que les coses han canviat al mar, no ho ha fet la situació de la dona. En el fons, segueixen sent elles les que sovint sacrifiquen la vida laboral per carregar amb la vida domèstica. Hi ha excepcions com Lalia González Santiago, la primera dona directora d'un diari a Andalusia (La Voz de Cádiz).

Amb el pòster d'una rebladora nord-americana dels anys 40 traient múscul i amb el lemaWe can do it presidint el seu despatx, reconeix entre rialles:«Som com intruses en un món d'homes, com l'acudit del gos ballarí: 'No ho fa malament… per ser un gos'».

La de González va ser una vocació clara, forjada des de molt aviat a les redaccions a base de moltes hores de feina, a vegades més que els companys homes.«Jo he sigut molt stakhanovista, o tonta, segons es miri»,diu per explicar el seu excés de zel a l'hora d'impedir que les visites al pediatre o el ginecòleg, o les reunions de l'associació de pares, robessin ni que fos un minut de l'horari laboral.«Al final ens surt el complex de culpa, estem tota l'estona esperant que ens retreguin el mínim error».

Reconeix que hi pot haver una certa mirada femenina que permet entreveure l'esperança en un món en crisi.«Més capacitat per patir davant l'adversitat, més serenitat i una visió a llarg termini, sense deixar de ser unes maris, cosa que ens permet rebaixar tensions», subratlla amb el somriure perenne als llavis.

La seva teoria la comparteixen la investigadora Carmen Castro i la cineasta Oliva Costa, que amb el curt

-i més tard llarg-Las Constituyentes mira de treure de la invisibilitat lesmares de la Constitució del 76, les ponents d'aquella primera legislatura moderna que sí que van donar el seu lloc a les dones a la Carta Magna.

Circuit alternatiu

Costa lamenta l'escassa presència femenina en el món del cine.«És més difícil perquè els que escriuen continguts i programen a la televisió són homes i prevalen els seus gustos».Des de la seva petita productora, mou la cinta en circuits alternatius.«Suposa menys públic, però també menys costos», admet.

Amb la ciència passa el mateix, hi ha moltes investigadores però«brillen els homes perquè la dona es posa tasques domèstiques, i aquesta feina requereix més hores que cap»,explica Castro. Des del departament de Fisiologia de la Facultat de Medicina, aquesta saragossana de 42 anys dirigeix un projecte de regeneració neuronal que va muntar de zero.

Se sap privilegiada per haver pogut formar-se als EUA, la meca de qualsevol investigador, i constata que hi ha més acostament ara a la ciència perquè, amb la gent aturada i davant la impossibilitat de guanyar molts diners,«almenys ara es dediquen al que els agrada».

Ella posa l'accent en el«terrible error»que suposa retallar en investigació, que genera coneixement i, per tant, desenvolupament.«A aquest pas, la crisi s'acabarà i no quedarà res -augura-, però si hi ha prou coneixement i desenvolupament, podrem construir una economia més sòlida».

Aquest caràcter va ser just el que va permetre a Consuelo Guerra, Raquel Velázquez i Mónica Medina, llicenciades en Ciències del Mar, muntar Suralgae, una petita empresa de comercialització d'algues per a alimentació i cosmètica. El germà cuiner de Guerra va ser qui els va llançar el repte el 2007. Les noies, que ara tenen 30 anys, es van posar a investigar la matèria primera que tenien a San Fernando, els seus usos i temps de cocció. I amb molta tenacitat per superar barreres burocràtiques i«sense demanar ni un duro a la família»,van aconseguir llogar una tolla, des de la qual surten diàriament a restaurants de tot el país.

Elles recol·lecten, netegen, seleccionen, assequen, envasen i fins i tot reparteixen les algues amb els seus propis vehicles en establiments de la zona. Amb les mans marcades de tant de temps a l'aigua, Consuelo explica que les principals reticències les van trobar per la seva joventut.

«Al principi érem les boges de les algues, ara hem evolucionat a les nenes de les algues»,explica Mónica sobre com han acabat guanyant-se el respecte dels pescadors. En un any, les tres van demostrar la viabilitat del projecte i ara intercanvien receptes d'algues a Facebook per incentivar consum i vendes.«Qui no arrisca, no pisca».

La llargada de l'escombra

Notícies relacionades

A la recerca de la felicitat

El llegat del 19 de març

Les dones han acabat convertides, en molts casos, en el pilar familiar, especialment amb la crisi, subratlla Ana Camelo. Netejadora en un col·legi públic, lamenta que les dones no tenen feina a Cadis:«Ens han relegat a la casa, i la majoria fan el que poden en l'economia submergida».La seva vida és un repàs per la història dels moviments socials a la ciutat.«No podia ser menys, naixent el 8 de març en un carrer anomenat Llibertat».

Amb els cabells tenyits de blau, sempre ha estat la primera a organitzar els treballadors per reivindicar els seus drets; des de l'horari, la càrrega de treball i fins i tot la llargada del pal de l'escombra per no acabar amb mals d'esquena. També va contribuir a dignificar Cerro del Moro, un barri arrasat per la droga i la desocupació, i va portar el mestre a l'associació de veïns perquè les dones«perdessin la vergonya a anar a aprendre a llegir i escriure». I pessimista, reconeix que a les joves els queden poques oportunitats, perquè es preparen però no saben per a què.«Tenim iniciativa i coratge, però necessitem un mínim d'infraestructura»,reclama. H