El llegat del 19 de març

La primavera del 1808 es van produir a Espanya dos esdeveniments transcendentals: la invasió de les tropes franceses que es proposaven instal·lar Josep Bonaparte al tron i la implosió paral·lela de l'Estat dels Borbons, que es va enfonsar en el descrèdit. Això explica que molts dels que es disposaven a resistir fossin conscients que no n'hi havia prou de fer fora els francesos, sinó que a més a més era necessari regenerar el sistema polític. Aquesta va ser una de les raons del fet que els que componien la Junta Central, la primera autoritat global de la resistència, expressessin la seva aspiració de formar«una bona constitució que auxiliï i sostingui les operacions del monarca quan siguin justes, i el contingui quan segueixi mals consells». I per fer-ho seria necessari reunir unes corts que redactessin el text constitucional.

Encara que la Junta es va veure obligada finalment a cedir el poder a una Regència, va deixar en marxa la convocatòria de les corts, encarregades, segons Jovellanos,«de restablir i millorar la nostra constitució, violada i destruïda pel despotisme i el temps, reduir i perfeccionar la nostra embrollada legislació...; corregir tants abusos i eixugar tantes llàgrimes com havien causat l'arbitrarietat dels governs passats i l'insolent despotisme de l'últim ­regnat».

La regència no es va ocupar de les corts fins a l'estiu del 1810, i ho va fer llavors contra la seva voluntat, pressionada pels diputats que anaven arribant a Cadis, una vegada eren elegits a les províncies que es trobaven lliures del domini francès. Cadis s'havia convertit mentrestant en lloc de refugi, fins a veure duplicada la població, d'uns 50.000 a uns 100.000 habitants, incloses les tropes del duc d'Alburquerque, que van assegurar la seva defensa contra els assetjadors francesos. Aquests últims, amb les embarcacions angleses defensant el port, no tenien cap més manera d'atacar la ciutat que bombardejant-la amb l'artilleria fent servir projectils que,«venint farcits de plom i amb molt poca pólvora, no rebentaven, i per això causaven poc estrall i no gaire ensurt».

El matí del 24 de setembre del 1810,«les corts extraordinàries de tots els regnes i dominis d'Espanya»van obrir les seves sessions en un teatre de l'illa de León (San Fernando), en un lloc«pobre i mesquí, tant pel seu petit espai com pel seu escàs adorn».No hi havia res previst sobre els assumptes de què s'havien d'ocupar, quan Diego Muñoz Torrero, un sacerdot extremeny que havia estat rector de la Universitat de Salamanca, es va aixecar a parlar,«com si el mogués un designi misteriós de la providència dels pobles»,i«va exposar que convenient que seria decretar que les corts generals i extraordinàries estaven legítimament instal·lades»i que en elles residia la sobirania. Aquest pas, que donava a les corts les facultats del poder legislatiu i reduïa la regència a l'executiu, era la pedra fundacional del nou règim, ja que transformava el caos polític en què s'havia enfonsat el vell sistema en una monarquia constitucional.

90 clergues diputats

Entre aquells diputats congregats a Cadis hi havia 90 clergues (inclosos sis bisbes, 21 canonges i tres inquisidors), 56 advocats, 39 militars, 15 catedràtics i vuit comerciants, reunits per a la tasca comuna d'afrontar la guerra i reformar el país, donat que, com diria Quintana,«la providència ha volgut que, en aquesta crisi terrible, no poguéssiu fer un pas cap a la independència sense fer-lo també cap a la llibertat».

El febrer del 1811 les corts es van traslladar a Cadis, a l'oratori de San Felipe, per mantenir-se més resguardades dels bombardejos francesos. A començaments del mes de març d'aquest mateix any, una comissió va començar a preparar el projecte de constitució, les parts de la qual es van anar passant a les corts a partir d'agost perquè les discutissin els diputats.

La vida política, protagonitzada sobretot pels que havien arribat a Cadis com a refugiats, es desenvolupava en unes corts en què oradors liberals o reaccionaris debatien els grans problemes del país, esperonats o escridassats per un públic d'espectadors apassionats, «que prenien part i exercien influència en les deliberacions».Aquests debats s'estenien a la ciutat a través dels diaris -en aquests anys allà se'n van arribar a publicar fins a 60-, que expressaven les més diverses postures ideològiques, i d'una abundant literatura de fullets dels més diversos colors, entre els quals es podia trobar des del casticisme i l'agudesa d'un liberal com Gallardo fins a la plúmbia prosa del pare Alvarado, elfilòsof rancique barrejava llatinades escolàstiques i simples acudits que s'explicaven pel carrer.

El març del 1812 es va arribar al final de les discussions i es va decidir fer una proclamació solemne del text constitucional, per a la qual cosa es va escollir el dia 19, amb la finalitat de commemorar la data del 1808 en què Ferran VII havia arribat al poder. Hi va haver per uns moments temor que els bombardejos francesos, que s'havien reprès pocs dies abans, pertorbessin la celebració; però el 19 de març l'artilleria francesa no es va dedicar a bombardejar la ciutat, sinó a celebrar amb salves la festa del sant patró del seu rei Josep, cosa que va coincidir amb les salves que a Cadis celebraven la proclamació del text constitucional.

Celebració general

La millor descripció d'aquesta jornada ens la proporciona Alcalá Galiano:«La festivitat de Cadis va ser alegre i singular, encara que no de gran luxe perquè les circumstàncies no ho consentien. La cerimònia del 19 es reduïa a anar el Congrés en cos, acompa-

nyat per la Regència, a celebrar un solemne tedèum, i a publicar-se a la tarda la nova llei als llocs més públics de la ciutat, en diversos tablados, amb les fórmules usades en l'acte de les proclamacions dels reis».

«El temps, que des del dia anterior es mostrava amenaçant, va esclatar, a l'hora de la solemnitat, en violentís-

simes ràfegues de vent, acompa-nyades de forts xàfecs, sense que per això la nombrosa concurrència que poblava els carrers i el passeig pensés a resguardar-se dels efectes de l'huracà i de la pluja, amb prou feines sentits entre l'arravatament de general entusiasme i joia». Va ser, afegeix, un d'aquells dies de celebració general,«en què cedeixen a un ímpetu simultani d'alegria i d'esperança persones de diverses i fins i tot contràries opinions, incloses fins i tot les que miraven amb poc gust l'objecte de la solemnitat que s'estava celebrant».

Notícies relacionades

Les Pepes del Cadis d'avui

A la recerca de la felicitat

Encara que les nombroses felicitacions rebudes per les corts demostren que la constitució va ser acollida inicialment amb entusiasme per una gran part dels espanyols, que la veien com el document que posava fi a una etapa de despotisme i iniciava temps nous, convé no caure en l'error de pensar que tot Espa­nya era Cadis. La ciutat assetjada era com un alambí aïllat de l'exterior al qual els homes que s'hi havien refugiat portaven les inquietuds dels seus llocs d'origen, però les discutien i intentaven resoldre-les sense poder contrastar les seves propostes amb les persones a qui se suposava que representaven. El que es va legislar aquests anys no s'ha pogut portar de moment a la pràctica -i en part es demostraria després impracticable-, però ha servit per fixar un programa de reformes que anunciava els conflictes polítics i ideològics que commourien Espanya en les dècades següents. H

Catedràtic d'Història de la Universitat Pompeu Fabra